Vocabulari Clàudia VI

Ja fa temps que havia deixat aquest tema, perque la Clàudia parla molt bé, però arran d'alguns comentaris d'amics que el trobaven a faltar i pel fet que de tant en tant la petarda en deixa anar alguna de bona, doncs hi torno.

PACO DONALT (sí... l'ànec es diu Paco pels amics...)

CUATXO MAQUÍN (a mi m'agradaria saber això de "cuatxo" d'on li vé...)



CUCADORA



PÚSSEL



AUVELLA (sí, sí... a lo Cartanyà..)


Val a dir (i no és amor de mare) que per l'edat que té parla molt clar i entenedorament, més que altres nens que van amb ella a la Llar i que ja han complert els tres anyets (cosa que ella farà al juliol).
Però, clar... sempre hi ha paraules que li costen més, o que senzillament les ha après d'oïda i per tant les diu malament...
És que la vida és "difàcil" tal com diu ella...

Records fets matèria...

Ahir em vaig haver d'enfrontar als seus records fets matèria.
Roba, sabates, ulleres... però també paisatges i persones.
M'agradaria ser més forta, però no vaig poder evitar l'angoixa, el plor, el sanglot rabiós i desesperat.
Tant de bó que aviat pugui parlar i pensar en tu de la manera que deia Miquel Martí i Pol.

Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tu, de com
ens vas deixar, del sofriment lentíssim
que va anar marfonent-te, de les teves
coses, parlem i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que deies, feies i senties;
de tu parlem, però no pas amb pena.

I a poc a poc esdevindràs tan nostre
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te; a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo.

MIQUEL MARTÍ I POL, Llibre d'absències

Frase del dia: agitem la vida

La frase d'avui és de Maria Montessori, educadora i pedagoga italiana que creà i impulsà una nova filosofia o model pedagògic infantil, importat arreu del món i conegut després com a Mètode Montessori, que té com a eixos fonamentals la llibertat i l'autonomia de l'infant, la independència, la iniciativa, la capacitat d'escollir, el desenvolupament de la voluntat, l'autodisciplina i el respecte pels altres i per un mateix.

La primera tasca de l'educació és agitar la vida,
però deixar-la lliure perque es desenvolupi

Per cert, que haig de dir que és un tipus de pedagogia que m'agrada molt (almenys la teoria) i que no sé fins a quin punt les escoles d'avui en dia (més aviat tradicionals) n'agafen exemples...

Com fer un nen...

Ja us asseguro jo que si fos tan fàcil i ràpid... he, he, he...

M'ha agradat i us el poso!

Buscant escola (II)

Com ja us vaig explicar fa uns dies, aquest any la Clàudia començarà P3 a l'"escola dels grans".
Ja us vaig comentar que és un tema que em treu força la son, perque el considero vital pel futur de la meva filla.
Us explico un xic com estan les coses, ara que ja hem començat el període de preinscripcions (fins el 3 d'abril).

Aquest any aquí a Figueres han decidit fer una zona d'escolarització única. Què significa això? Doncs que ja no es divideix la ciutat en àrees de proximitat a les diferents escoles, sinò que tota la ciutat és una àrea única. Això es tradueix en què els pares podem preinscriure els nostres fills a l'escola que vulguem, independentment de si està pròxima al nostre domicili o no, a diferència dels altres anys, que havies de cenyir-te a les escoles que estaven a la teva àrea d'influència.

Nosaltres vivim en un barri on hi ha, en el barri pròpiament dit, només una escola pública, però a poca distància en tenim tres més (una de pública i dues de concertades) a les que s'hi pot arribar pefectament a peu.
L'escola del barri la tenim a menys de 100 metres de casa, no hem d'agafar el cotxe i d'aquí uns anys la Clàudia hi podria anar perfectament sola.
Aquesta escola, en la meva època d'estudiant (ja fa uns quants anys) no tenia gaire bona fama, suposo perque estava a la perifèria, no sé... I aquesta sensació d'escola "no gaire bona" ha perdurat en la ment de molta gent de la meva generació.
És una escola de grans dimensions, amb uns patis enooormes i que té dues línies (vol dir que per cada curs hi ha dues classes).

Sincerament, tot i ser la opció més fàcil i còmoda per tots nosaltres (sobretot ara que vindrà en LLuc), no ho acabava de veure clar això d'apuntar la Clàudia aquí.
Jo tenia pensat de portar-la a una escola rural que tenim al poble del costat, que està tansols a 2,5km de casa. Perquè? Doncs perque m'agrada molt la metodologia de les escoles rurals, perque crec que un ambient més petitó i personalitzat aniria molt millor per caràcter que té la Clàudia, perque la proximitat mestre-alumne és la base en aquest tipus d'escola... Bàsicament per aquestes raons i no m'importava el hàndicap d'haver d'anar tot el sant dia en cotxe (això abans de quedar-me embarassada d'en LLuc... ara sí que m'agobia un xic aquest fet, ja que representa agafar 4 cops al dia el cotxe amb les dues criatures... i el primer any amb en Lluc ben petitó... bufff)

Però la nostra visió ha canviat molt un cop hem anat a visitar aquesta escola del costat de casa. No era cap jornada de portes obertes, vam anar-hi ahir en horari escolar, i amb la Clàudia.

I ens van ensenyar tota l'escola, no només la part d'infantil, a la que com és lògic van dedicar-hi més temps.
Ens van explicar la metodologia que segueixen (molt i molt semblant a la de la Llar d'infants on va ara mateix la Clàudia... de fet, l'aula de P3 és com una còpia en més gran de l'aula de la llar, potser amb més activitats); els projectes i experiències que estan duent a terme involucrant a tota l'escola; els tallers inter-aula a Infantil, on a partir de contes explicats a grups de nens dels tres cursos barrejats treballen l'educació emocional; la importància del contacte directe entre pares i professors; ...
L'escola és vellota,sí, però ben conservada, i a dins no hi ha ni una paret blanca i buida: totes estan plenes dels treballs plàstics dels nens de tots els cursos, tant els que fan conjuntament tota l'escola (ara estan treballant els retrats i autoretrats) com els que fa cada curs en concret.
Els patis, ja us ho he comentat, són enormes: el d'Infantil està separat físicament, però no visualment, del dels grans, i hi tenen uns lavabos només per ells. Als patis no està permès de jugar amb pilotes de cuir, i a la hora d'esbarjo hi circula un carretó ple de llibres i còmics, perque els nens i nenes que vulguin puguin llegir durant aquesta estona (aquesta iniciativa ens va agradar especialment).
Han creat una biblioteca (gràcies a l'esforç desinteressat del professorat) molt interactiva, ja que des d'allà es proposen activitats als diferents cursos per incentivar la lectura, que es fan tant en hores lectives com lliures.
El menjador té cuina pròpia, no depèn de cap càtering, i cada any organitzen setmanes culturals culinàries, on pares i mares d'altres cultures preparen menjars dels seus països perque tothom els pugui tastar.
L'aula de psicomotricitat, els migdies es converteix en una sala de migdiada pels petits de P3 que es queden a dinar, fins que arriba la calor.
Cada aula té un ordinador (des de P3), a part de tenir l'aula d'informàtica pròpiament dita; fins a quart les taules de les aules es coloquen en grupets i no en fileres o de dos en dos; les arts plàstiques estan molt presents en totes les activitats de l'escola...

Total, que vam sortir d'allà molt contents, i havent espolsat tots els nostres prejudicis davant aquesta escola.
I hem decidit que aquesta serà la primera opció de la preinscripció, ja que s'ajusta a gairebé tot el que demanem d'una escola (potser el que menys m'agrada són les dimensions... però bé, tant en Jordi com jo vaim anar a una escola d'aquest tipus i prou bé que hem sortit, no? La Clàudia també!)
L'escola rural del poble del costat serà la nostra segona opció, per si no entrés (i encara hem d'ordenar les altres tres opcions, ja veurem...)

Què n'he tret de tot això? Doncs que no és sa conservar estereotips del passat, els quals no saps quin orígen tenen, i ignorar que els temps canvien i les escoles també.
La por que a la Clàudia li costi adaptar-se la tindré a sobre sempre, com a bona mare preocupada pel seu pollet que creix i s'enfronta a nous reptes, però crec que les bones sensacions que m'ha transmès l'escola ens ajudaran a tots a superar aquest esglaó que tots hem de pujar.

Desitgeu-me sort, ara... perque estaré uns dies amb l'ai al cor, fins que no ens diguin que la podem matricular sense problemes (i això em sembla que encara durarà un mes com a mínim!!!)

Perquè cada dia és el vostre dia...

Perquè no em cal una creu al calendari per recordar-me i recordar-te que bon pare que arribes a ser...
Perquè un dia d'un mes concret no fa que pensi més en com t'enyoro, pare meu...

Per aquests dos motius escric avui, i no ahir.

No necessito un dia assenyalat per dir-te que ets el millor pare que podia desitjar pels meus fills, o que gràcies a tu nosaltres som millors persones.

No crec que un 19 de març sigui més fàcil trobar-te a faltar ara que no hi ets, ni més difícil passar-lo sense tu. Cada dia des que te'n vas anar que t'enyoro.




O potser sí que necessito aquest dia...

... per estimar-te encara més, papi...
... per plorar-te encara més, papa...

Sigui el dia que sigui, cada minut que passes amb la Clàudia ( i aviat amb en LLuc) és un alè de vida per tots, és un fil d'il·lusió que va engrandint el cabdell del seu bagatge vital.

Sigui el dia que sigui, el meu cor s'estremeix recordant-te i acceptant poc a poquet que ja no et puc abraçar ni petonejar, que ja no sentiré mai més la teva veu ni els teus ulls seguiran la meva mirada.

Perque cada dia és el vostre dia, cada dia us estimo amb més força.

Feliç vida amb nosaltres, papi.
Feliç eternitat amb nosaltres, papa.

Col·laboració amb el 100è Joc Literari de Jesús Tibau

El blog Tens un racó dalt del món arriba avui a la gens menyspreable xifra de 100.
Cent què?
Doncs 100 Jocs Literaris!
I per celebrar-ho participo en aquest joc amb aquest text:

" Mai no som infinitament lluny d'aquells qui odiem. Per la mateixa raó, doncs, podríem creure que mai no serem absolutament a prop d'aquells qui estimem. Quan em vaig embarcar ja coneixia aquest principi atroç. Però hi ha veritats que mereixen la nostra atenció, i n'hi ha d'altres amb les quals no ens convenen els diàlegs.
Vam tenir la primera visió de l'illa de matinada. Feia trenta-tres dies que els dofins havien renunciat a la nostra popa i dinou que la tripulació expel·lia núvols de baf per la boca. Ela mariners escocesos es protegien amb manyoples que pujaven fin el colze. Duien pells tan contundents que feien pensar en cossos de morsa. Per als senegalesos aquelles latituds fredes eren un suplici, i el capità tolerava que fessin servir greix de patata com a maquillatge protector, a les galtes i al front. Els queien llàgrimes però no es queixaven mai.
- La seva illa. Observi, a l'últim horitzó - en va dir el capità.
No la vaig saber veure. Només aquella mar freda, com sempre obturada per núvols distants."

Es tracta del fragment inicial d'un llibre molt conegut, del qual n'heu d'endevinar el títol i l'autor.
Per tal que no sigui tan difícil (que no ho és), aquí teniu alguna pista:

1. - L'autor resumeix el llibre amb una frase: "És un malson", tant per al protagonista principal com potser també per qui llegeix aquesta obra.
2. - Els protagonistes experimenten la por, la solitud i fins i tot la bogeria
3. - A l'autor, català, li encanta Àfrica... sobretot el Congo. (si amb aquesta no l'endevineeeuuu...)
   

Trobareu les instruccions per participar en aquest joc AQUÍ, al blog Tens un racó dalt del món.
Recordeu que NO HEU D'ESCRIURE NI AQUÍ NI A CAP DELS ALTRES BLOGS PARTICIPANTS LA SOLUCIÓ, llegiu les instruccions d'en Tibau
Si hi participeu obtindreu punts pel sorteig mensual, que aquest mes és un lot de llibres de Cossetània Edicions.
I qui encerti més fragments aconseguirà sense sorteig un dels llibres d'en Jesús Mª Tibau dedicat!!!
Vinga, animeu-vos i participeu! Pot ser molt divertit!!

Un pessic de blogs: escriu!

Començo una nova secció, inspirada en el que fa en Tibau els diumenges, on vull enllaçar en aquest blog un post que m'hagi agradat per algu motiu especial, d'algun dels molts blogs que segueixo.

Avui, enllaço amb Amb ulls de sargantana, un recull d'experiències sensorials, emotives i sensitives que em té captivada. Si a més, hi sumem que és de la meva terra... un encant de blog!

Què m'ha agradat del post sense títol d'avui?
Doncs que descriu exactament el que em succeix molt sovint (últimament massa, tot s'ha de dir), i que acaba essent, com diu algú en els comentaris, una catàrsi per la meva ànima.
M'ha tocat la fibra, i crec que pot agradar a molta gent.
Espero que sigui així.

Flors per tu

Només són flors.
I potser ni t'agraden... vés a saber...

Però per mi s'ha convertit en un ritual.

Vaig al mercat, quan abans ni m'hi acostava, i te'n compro.
Grogues, taronges, vermelles, blanques, liles...
Lliris, clavellines, margarites, ciclàmens, gerberes...
Potser a la primavera, si la panxa em deixa, te n'aniré a collir jo mateixa...
... robaré mimoses i alguna rosa d'allà on tu i jo sabem.

I les poso en un gerro.
Quina ràbia no saber fer rams bonics!
Però sé que no t'importa... el detall és el que compta, veritat?

I te les poso al teu costat.
Al costat de la teva fotografia, l'únic lloc on de moment puc deixar-te flors.
Quan la neu marxi, anirem a veure si el teu boix grèvol ha crescut.
I aquest cop vindrà també la Clàudia.

Mentrestant, quan miro la teva fotografia, l'alegria que transmeten les teves flors
fa que et miri d'una altra manera.
I apareix un lleu somriure... entre les llàgrimes que em rodolen galta avall.

99è joc literari d'en Tibau: nas vermell

Torno a participar en un dels jocs literaris d'en Jesús Mª Tibau.
Aquest cop es tractava de crear un relat a partir d'una anècdota que li va passar, amb un nas de pallasso.
Les normes són molt clares, entre 100 i 200 paraules, però aquest cop se me n'ha anat la mà, o sigui que no sé si participaré al concurs, però em fa igual gràcia publicar el relat (i de pas li faig publicitat a en Tibau, que potser no en necessita però sí que se la mereix)
Aquí teniu el relat:

Tenia 43 anys, un pis de lloguer, un gos que el despertava de matinada, una feina avorrida, un fill que s'avergonyia quan l'anava a buscar a l'institut, una xicota, Irina, que cada dia somreia menys, i una ex-dona amb qui gairebé no parlava per por d'espatllar el delicat equilibri assolit.
Era un home gris, amb una vida gris, i que, tal com ell mateix deia, no vivia el dia a dia, sinò que sobrevivia al dia a dia.

Un matí es va despertar abans que el refotut gos li trenqués el son. Es notava diferent, més lleuger. Un somriure li torçava els llavis en una posició gairebé oblidada.
Aquell somni...
Havia de significar quelcom.
Aquell color vermell...

Es vestí i anà a passejar el gos de bon grat i sense renegar. Va trucar el fill per dir-li que a la tarda l'aniria a buscar, però que l'esperaria a la cafeteria. "I de pas, digues-li a ta mare si li va bé quedar demà per fer un cafetó i comentar les vacances".
Quan Irina va pujar al cotxe ni se'n va adonar. El va saludar i es posà a mirar per la finestra, com sempre. Ell no parava de xerrar: del gos, del fill, d'ells, de les vacances... fins i tot de la possibilitat de canviar de feina.
"Està un xic estrany avui..."
Va ser llavors, aturats al semàfor, quan se'l va mirar i no va poder evitar un somriure.
- Però... què fas amb això?
- El nas? - va somriure ell - Sembla mentida com pot ser de diferent la vida vista des de la perspectiva vermella d'un nas de pallasso.

I en posar-se el semàfor verd, van continuar el trajecte rient, prenent-se la vida com el que és: un circ on tot és possible i la il·lusió és el que compta.

El petitó de la casa

Me n'adono que no us he parlat gaire encara del nou membre de la familia que a partir dels volts de Sant Joan ens alegrarà els dies (i les nits) a tots: el petitó d'en Lluc (que ja us vaig presentar en aquest post).

En Jordi i jo sempre hem volgut tenir almenys tres fills (algú em dirà que amb els temps que corren això és una bogeria... potser sí, però intento pensar en tot el que m'aportaran de bo i no en els maldecaps... ja tindré temps d'això!), i crec que ens en sortirem... amb el temps i una canya!! he he he

En Lluc és un nen molt desitjat.
Es portaran poquet amb la Clàudia, gairebé tres anyets, però al darrera ja portem un parell d'avortaments, per tant us podeu imaginar la barreja d'il·lusió i por que significava aquest nou embaràs. Encara ara, que ja estic de 25 setmanes (sis mesos, pels negats en aquestes coses dels embarassos...), si no el sento ja em capfico, i si em fot una patada que em fa mal... un somriure m'il·lumina la cara...


Aquí podeu veure el volum de la meva mega-panxota... si us pareu a pensar que encara falten tres mesos, que és quan el patufo creixerà més en volum... bufff

Perquè Lluc?
No hi ha una raó concreta... és un nom que ens agrada a tots dos ( i a la Clàudia també... encara que va costar fer-li entendre que no es diria Sergi...) i ja mentre esperàvem a la Clàudia i jo em pensava, bé, estava gairebé convençuda, que portava un nen (ja veieu que les meves dots adivinatòries són nul·les) aquest era el nom que li voliem posar.
Aquest cop no ha sigut tan fàcil decidir-nos, ja que a mi també m'agradava molt Sergi (i Dídac, i Martí, i Bruno... però aquests ja no els compartia en Jordi) ... però al final va guanyar Lluc. També perque sabiem que era un nom que al meu pare li agradava.

Alguna gent em pregunta perquè no li posem el nom del meu pare, Toni.
A mi m'agrada molt, però és cert que mai haviem parlat de posar-li Toni a cap dels nostres fills, fins que va morir el meu pare. Ell se'n va anar sense saber encara que portava un nen, i gairebé no vam parlar del meu embaràs mentre va estar malalt... però sé que Lluc li agradava, i Toni... doncs no ho sé. A més, crec que aquest nen ja estarà marcat prou per la sobtada mort del seu avi, com per posar-li el seu nom...

L'alegria del nou embaràs va durar molt poc, exactament 5 dies.... els que van passar des que em vaig fer el test fins que el metge em va dir que el meu pare tenia càncer. Si tenim en compte que jo en aquell moment estava de 6 setmanes i el meu pare ens va deixar quan en complia 11... podeu imaginar quin primer trimestre vaig passar.
Si sumem el gran malestar físic (marejos, vòmits... en fi, tot el que no havia tingut amb la Clàudia ho he tingut amb aquest petit) amb l'enorme cop emocional, no puc dir que aquest embaràs comencés amb bon peu.

La tristor continua, el dol pel meu pare no l'he pogut fer encara, no el deixo sortir, ha quedat amagat darrera la cuirassa que em vaig crear des del moment en què vaig sentit la paraula càncer... però dins meu hi ha una vida que creix, que es fa notar i em reconforta en els pitjors moments.

Aquest nen és un lluitador, perque després del que ha hagut de passar en les seves primeres setmanes de vida intrauterina... és un supervivent!
Una persona ens va dir que en Lluc desprèn una llum especial, una energia intensa que omple l'espai que ens envolta... i aquesta àura l'acompanyarà tota la vida...
Això, sigui veritat o no, em reconforta i em fa feliç.

La familia???

Segons la Clàudia, aquests d'aquí dalt són: en papa, la filla que es diu Clàudia i la mama, que a la panxa hi porta un germanet que es diu Lluc.

Val...

Entenc l'elecció d'en Bob el Manetes per fer de papa... el papa té força traça fent brico... i el nino en qüestió és l'únic mascle de la familia de ninos que té la petarda de la meva filla.

Entenc que la nena es digui Clàudia (s'hi emmiralla), i a més, la nina porta aquest nom al vestit ( a la foto no es veu...)

Ara bé...

La meva pregunta és: calia que d'entre tooooootes les nines que té la meva filla, el trasto aquest escollís precisament a la Fiona de Shreck???????
M'està intentant dir alguna cosa de manera subtil?

Em sembla que tindrem una xerradeta...

(això sí... el detall de dir que la mama porta un Lluc a la panxa, em va tocar la fibra, sí sí... )

Frase del dia : nens i grans

Extreta d'El Petit Príncep, d'Antoine de Saint-Exupéry, un clàssic que estic rellegint aquests dies.

Totes les persones grans van ser nens
(encara que poques d'elles ho recorden)

Buscant escola

Com molts sabeu, el curs vinent la Clàudia començarà l'escola, el "cole", fent P3. I les inscripcions per obtenir plaça a l'escola desitjada es faran d'aquí poc, crec que passat Setmana Santa.
Doncs els que no teniu fills encara no sabeu la tortura que això representa... almenys per mi.

I perquè?, pensareu.
Doncs perque per mi és molt important l'elecció de l'escola de la meva filla.
L'escola és un lloc on no l'educaran (perque això ja ho fem nosaltres, els seus pares i la seva familia) però on sí que li ensenyaran coneixements (més o menys útils a la vida, això ja és un altre debat), pautes socials i de comportament, i on també aprendrà a posar en pràctica els diferents valors que els seus pares li anem inculcant (el valor de l'amistat, del respecte, de la diferència, de la imaginació, de la llibertat...).
Doncs per això que us explico, crec que l'elecció de l'escola de la Clàudia no es pot fer a la lleugera, pensant només en practicitats quotidianes (normalment favorables als progenitors) o basant-nos en prestigis molt discutibles, ja que tothom jutja segons prismes molt variats.

Cal dir que, així com per mi és de vital importància aquest moment, per en Jordi no ho és tant, ja que considera (pensant més en un futur currículum) que l'escola primària i secundària no és tan important com ho seran després l'institut o la universitat.
Jo no hi estic gens d'acord, ja que crec que els primers anys d'escolarització li proporcionaran la base del coneixement general i seran molt importants en quant a la percepció que ella tindrà del que és estudiar, adquirir coneixements, la lectura, etc.
Sé perfectament que un nen a qui no li agradi estudiar, tant si va a una escola com a una altra, continuarà sense agradar-li. Ni m'estic referint tampoc a diferències entre escoles públiques o privades o elitistes o el que sigui...
No em refereixo a tot això, sino el que vull dir és que per mi es tracta de la visió i l'enfocament sobre la cultura i el coneixement que pot proporcionar una escola, i per tant que pot absorvir el nen en els seus primers anys d'escolarització. ( Buff... no sé si m'explico gaire bé... Si de cas, al proper post us explicaré el nostre cas concret: quines opcions tenim, quines ens agraden més i la nostra opinió sobre el sistema educatiu actual, que realment és el que em falla més, no pas els mestres o professors...)

Vosaltres què en penseu?
Creieu que li dóno massa importància?
Penseu que estic exagerant i sou més propers a la opinió d'en Jordi?
M'encantaria saber la vostra opinió.

(He il·lustrat aquest post amb un dibuix de Francesco Tonucci, Frato, genial pedagog, que penso que defineix força bé el sistema educatiu actual, sempre amb precioses excepcions, clar que sí... )

En record...

Són tantes les coincidències, que no puc evitar estar més trista del normal el dia de la teva mort.
No et coneixia en persona, però havies entrat molts cops a casa nostra, a través de la "caixa tonta". Quan un personatge públic com tu, que és estimat per la gent, se'n va, a un l'acostuma a envair una certa tristor, sí, però avui a mi s'hi ha sumat la melangia, el mimetisme i la ràbia.
El mateix càncer se t'ha emportat, i també abans de poder celebrar els 62 anys.
Tú, la teva familia i els teus amics vau tenir més temps per assimilar-ho, un any gairebé... o potser més temps per patir-ho, no ho sé...
Feies plorar de riure al meu pare en vida.
Espero que, allà on aneu les ànimes que se'n van massa d'hora, li estiguis explicant un dels teus monòlegs àcids i irreverents, i que el "so" del riure del meu pare em pugui arribar com un xiuxiueig quan la nit es confon entre els somnis.