divendres, 20 de març de 2009

Perquè cada dia és el vostre dia...

Perquè no em cal una creu al calendari per recordar-me i recordar-te que bon pare que arribes a ser...
Perquè un dia d'un mes concret no fa que pensi més en com t'enyoro, pare meu...

Per aquests dos motius escric avui, i no ahir.

No necessito un dia assenyalat per dir-te que ets el millor pare que podia desitjar pels meus fills, o que gràcies a tu nosaltres som millors persones.

No crec que un 19 de març sigui més fàcil trobar-te a faltar ara que no hi ets, ni més difícil passar-lo sense tu. Cada dia des que te'n vas anar que t'enyoro.




O potser sí que necessito aquest dia...

... per estimar-te encara més, papi...
... per plorar-te encara més, papa...

Sigui el dia que sigui, cada minut que passes amb la Clàudia ( i aviat amb en LLuc) és un alè de vida per tots, és un fil d'il·lusió que va engrandint el cabdell del seu bagatge vital.

Sigui el dia que sigui, el meu cor s'estremeix recordant-te i acceptant poc a poquet que ja no et puc abraçar ni petonejar, que ja no sentiré mai més la teva veu ni els teus ulls seguiran la meva mirada.

Perque cada dia és el vostre dia, cada dia us estimo amb més força.

Feliç vida amb nosaltres, papi.
Feliç eternitat amb nosaltres, papa.

6 comentaris:

Carbassona ha dit...

No tinc paraules, per descriure't el que m'has fet sentir.
Petons preciosa.

McAbeu ha dit...

Molt emocionant. Els sentiments de veritat són així, els que surten a flor de pell. Ja saps que el meu blog no és d'explicar coses personals (ni jo mateix ho soc gaire) però ara mateix estem passant a casa per un tràngol semblant (dijous passat vam enterrar el meu padrí de bateig, que jo estimava tant com al meu pare) i has reflectit molt exactament el que sento.
Ja està dit i canvio de tema: M'en alegro que hagis endevinat el meu llibre del Joc d'en Tibau, no esperava menys d'una dels meus "visitants habituals" preferits!

marta -xin76- ha dit...

M'agrada molt llegir-te. Tens un do especial per escriure. Petonets

Els del PiT ha dit...

Un escrit molt sentit, bonica, m'he emocionat...

Jo també avi.
Una abraçada ben grossa, família.

zel ha dit...

Ai, gràcies pel comentari, el meu pare ens va deixar el dia 1 de novembre, ja veus, debia ser gairebé a prop de la teva pèrdua, i l'enyoro molt, mai hagués pensat que em costés tan superar una pèrdua...
O sigui, que m'he sentit acompanyada, molt...petons,family!

Natxo Rovira ha dit...

Hola Kudifamily,

Avui he llegit les vostres paraules a l'espai del David. Gràcies per voler compartir el camí amb nosaltres. Com tu em dius, i com tu fas tan bé, procuraré seguir escrivint sempre que la tristesa m'envaeixi.

Teniu una manera preciosa d'expressar els sentiments, aquest post és, malgrat el dolor, preciós.

"quan la tristor t'envaeixi deixa que les llàgrimes caiguin i en David les pugui convertir en estrelles". Gràcies per aquest immens regal.