dijous, 12 de març de 2009

El petitó de la casa


Me n'adono que no us he parlat gaire encara del nou membre de la familia que a partir dels volts de Sant Joan ens alegrarà els dies (i les nits) a tots: el petitó d'en Lluc (que ja us vaig presentar en aquest post).

En Jordi i jo sempre hem volgut tenir almenys tres fills (algú em dirà que amb els temps que corren això és una bogeria... potser sí, però intento pensar en tot el que m'aportaran de bo i no en els maldecaps... ja tindré temps d'això!), i crec que ens en sortirem... amb el temps i una canya!! he he he

En Lluc és un nen molt desitjat.
Es portaran poquet amb la Clàudia, gairebé tres anyets, però al darrera ja portem un parell d'avortaments, per tant us podeu imaginar la barreja d'il·lusió i por que significava aquest nou embaràs. Encara ara, que ja estic de 25 setmanes (sis mesos, pels negats en aquestes coses dels embarassos...), si no el sento ja em capfico, i si em fot una patada que em fa mal... un somriure m'il·lumina la cara...


Aquí podeu veure el volum de la meva mega-panxota... si us pareu a pensar que encara falten tres mesos, que és quan el patufo creixerà més en volum... bufff

Perquè Lluc?
No hi ha una raó concreta... és un nom que ens agrada a tots dos ( i a la Clàudia també... encara que va costar fer-li entendre que no es diria Sergi...) i ja mentre esperàvem a la Clàudia i jo em pensava, bé, estava gairebé convençuda, que portava un nen (ja veieu que les meves dots adivinatòries són nul·les) aquest era el nom que li voliem posar.
Aquest cop no ha sigut tan fàcil decidir-nos, ja que a mi també m'agradava molt Sergi (i Dídac, i Martí, i Bruno... però aquests ja no els compartia en Jordi) ... però al final va guanyar Lluc. També perque sabiem que era un nom que al meu pare li agradava.

Alguna gent em pregunta perquè no li posem el nom del meu pare, Toni.
A mi m'agrada molt, però és cert que mai haviem parlat de posar-li Toni a cap dels nostres fills, fins que va morir el meu pare. Ell se'n va anar sense saber encara que portava un nen, i gairebé no vam parlar del meu embaràs mentre va estar malalt... però sé que Lluc li agradava, i Toni... doncs no ho sé. A més, crec que aquest nen ja estarà marcat prou per la sobtada mort del seu avi, com per posar-li el seu nom...

L'alegria del nou embaràs va durar molt poc, exactament 5 dies.... els que van passar des que em vaig fer el test fins que el metge em va dir que el meu pare tenia càncer. Si tenim en compte que jo en aquell moment estava de 6 setmanes i el meu pare ens va deixar quan en complia 11... podeu imaginar quin primer trimestre vaig passar.
Si sumem el gran malestar físic (marejos, vòmits... en fi, tot el que no havia tingut amb la Clàudia ho he tingut amb aquest petit) amb l'enorme cop emocional, no puc dir que aquest embaràs comencés amb bon peu.

La tristor continua, el dol pel meu pare no l'he pogut fer encara, no el deixo sortir, ha quedat amagat darrera la cuirassa que em vaig crear des del moment en què vaig sentit la paraula càncer... però dins meu hi ha una vida que creix, que es fa notar i em reconforta en els pitjors moments.

Aquest nen és un lluitador, perque després del que ha hagut de passar en les seves primeres setmanes de vida intrauterina... és un supervivent!
Una persona ens va dir que en Lluc desprèn una llum especial, una energia intensa que omple l'espai que ens envolta... i aquesta àura l'acompanyarà tota la vida...
Això, sigui veritat o no, em reconforta i em fa feliç.

10 comentaris:

Carbassona ha dit...

Ohhh, nena quines paraules més boniques pel vostre petitó. Felicitats preciosa.

Bruna ha dit...

"almenys" tres diu!!! jajaja!!!! que poden ser 4 o 5!!!!! m'encanta la idea!!! amb el temps i una canya? jo diria una burrada enlloc d'això!!! ja saps que sóc molt brutota!
la Clàudia serà una germana gran genial!

Els del PiT ha dit...

Jo penso que feu bé en posar-li Lluc, Sergi està massa sentit i, a més són força especials aquests, hi hi hi... (Però especials de tiquismiquis, eh?) :)
Avi Gres


Ens sap greu llegir això del teu pare, t'acompanyem en el sentiment i desitgem que treguis tot el que duguis dins, no és gens bo quedar-s'ho per un mateix...

Personalment sóc del parer que cadascú hauria de tenir un nom irrepetible dins d'una família, ho trobo més original.
Una forta abraçada!
Sergi.

Ens ha fet il·lusió veure't, només coneixíem fins ara la Clàudia i en Jordi (i el trompetista, també...) Hi hi hi...

Kudifamily ha dit...

Gràcies, guapos i guapes!
Avi Gres, que Sergi és molt bonic, i els que conec (almenys en persons) són molt guapos i interessants!!!! hehehe
Ara em toca posar-li cara a vostè ;-)
(no em veurà gaire a mi pel blog... sembla mentida, però sóc moooolt vergonyosa i a més no m'agrado gens a les fotos)
Sergi, gràcies pel teu condol. Et retorno l'abraçada amb escreix. (i a vostè també, Avi)

GLORIA DSN ha dit...

i tant! en Lluc us il.luminarà la vida!!.
i tres... que dirè jo! es taaaant maco!! i si, porten feina, però comensa taaaant... aix, es que... bé, estic enamorada dels meus fills ;).

Reina, tens molta sort de tenir una familia tant maca!! tireu endevant ts plegats, us ensortireu i en Lluc i la Clàudia t'ajudaran ja ho veuras!! un peto molt fort cuca!

marta -xin76- ha dit...

M'has ben emocionat amb les teves paraules... transmets molt bé els teus sentiments. ah! M'agrada molt el nom de Lluc!

Natxo Rovira ha dit...

Hola Maia,

Primer de tot, el meu sentit cóndol per la pèrdua del teu pare. Veig al teu blog que fas esment al llibre 'sobre el dol i el dolor' d EKR. A mi em va anar molt bé llegir-lo, i crec que és un bon pas per començar a elaborar el dol.

En segon lloc, felicitats per l'arribada del Lluc, tan desitjat. Et desitjo molta sort i felicitat!!

I en tercer lloc, el meu més profund agraïment per les teves paraules tan amables i tan tendre desades a l'espai del David. Gràcies per la teva visita i per l'interès a compartir els nostres sentiments i a intentar empatitzar. La gent com tu, que no passa de llarg davant del dolor aliè, em té admirat i m'ofereix un gran consol, perquè crec que les penes, quan són compartides, ho són una mica menys.

Jo també crec que el meu nen és ara com un àngel i així ens ho fa saber de tant en tant. Només cal tenir el cor i la ment ben obertes.

Un altre cop, moltes gràcies, i un petó.

Myriam ha dit...

Estic segura que en Lluc ja despren aquesta llum especial. Nosaltres sempre diem que els nostres nens són "màgics" i només esperem que mai la perdin.
M'agrada molt el nom de Lluc. És tot un encert.

Gemma ha dit...

Aix que havia escrit un comment i se me n'ha anat... brbrbbrbr

tia que flipo amb la panxeta que tens ja!! es xuliiiissima!!! En Lluc deu estar-hi de conya aquí dins ben repanxingat (paraula de l'Aries, m'encanta!!!!) :-)

M'alegro de saber de vosaltres!!
SMUACK!

AURORA ha dit...

quina enveja de panxaaaaaaaaa
si a mi tampoc em faria res tenir familia nombrosa (aixo ho dic sempre despres de dormir be!)
M'agrada el nom de Lluc i m'agrada que sigui el seu nom i prou.... no el nom de l'avi que es va morir quan era a la panxa.