Com canvien els temps...

El meu record de l'esmolet que passava pel nostre barri és aquest:



El meu pare, fins i tot recordava haver vist aquest:



Ara, l'esmolet que passa per sota casa s'ha modernitzat...

...i sembla que li van bé les coses...



(tot i que encara corre el de la Vespa... a ell potser no li van tan bé les coses...)

Els ninos de casa

Aquests són els ninos de casa nostra...

Què és això?...

Ja fa unes setmanes que vaig veure aquest curt de Constantin Pilavios per primer cop, a través d'El Blog Alternativo, i no deixo de pensar-hi.

Suposo que tant el fet de tenir per una banda la meva nonna que ja no em reconeix i per l'altra la meva nena gran que em "taladra" cada dia a preguntes, fa que no em pugui treure del cap aquesta petita història, que ens recorda que un dia tots hem sigut infants i que tard o d'hora també envellirem...

Desitjo que us agradi...

Em regaleu... ?

S'acosten dies grisos per mi...

... em regaleu els vostres somriures?

Gràcies

Moltes gràcies per les felicitacions i les mostres del vostre afecte!!!

Us envio una abraçada molt carinyosa a tots i a totes.

Vint-i-dotze...

Fa dotze anys que en tenia vint... i avui, amb el que sé, potser tornaria enrere...
...o potser no.

Vint-i-dotze anys dónen per molt... o per poc, segons com es miri.

Vint-i-dotze hiverns que han passat volant... tot i que de vegades els dies entramuntanats hagin semblat eterns.

Vint-i-dotze estius, alguns dels quals m'han donat les més grans alegries (el del 2005 quan em vaig casar, el del 2006 quan vaig ser mare per primer cop i el del 2009 parint el meu segon fill)

Vint-i-dotze tardors, que per mi s'han convertit en sinònim de pèrdues, un fill i un pare...

Vint-i-dotze primaveres (sempre m'ha sonat cursi això de les primaveres per dir els anys)

Vint-i-dotze anys.

Enyor blogaire

Des que sóc mare per partida doble no em queda gaire temps per res, la veritat.
Les entrades del blog vaig mirant d'actualitzar-les quan puc (gairebé sempre de nits i programant-ne moltes de cop...)
Entre en Lluc que m'exprimeix, els horaris del cole de la Clàudia que no dónen temps a res, les coses per fer a casa i a la feina (sort que treballo des de casa...), no paro quieta un moment.

I què em passa?
Doncs que m'enyoro.

Enyoro...

- les endevinalles d'en MacAbeu (de fet enyoro endevinar les endevinalles... que quan arribo al blog ja està tot dat i beneït!)

- els núvols, els tès i les "culerades" de l'Assumpta (cassum els russos, eh?)

- la fina ironia i els invents del TBO d'en Garbi

- els clatellots de l'Avi Gres a en Sergi i les riallades, a ca'ls PiT

- l'activisme i la sensibilitat de la Zel

- els jocs literaris d'en Tibau (enyoro participar-hi... és que no tinc temps...)

- les ressenyes i recomanacions literàries de la Bajoqueta i la Kweilan

- els divertits escrits "frikis" d'en Captaire

- el diari de bord de la Kika

- les emocions de la Thera

- la poètica banda sonora diària d'en P-CFAetc :-)

- la sensibilitat escrita i en imatges de la Cris

- les històries empordaneses de la Sargantana

- els contes que volen arribar a 365

- les aventures quotidianes d'en Carles, la Maria i l'Otis

- la poesia que envolta tot el que escriu la Rits

- les flors i les poesies de l'Anton

- el raconet dels somnis de l'Assumpta

- els moments de colors de la Carme

- el camí de superació d'en Natxo (un petó des d'aquí)

- els escrits fets amb el cor de la Mercè

- l'eclecticisme de Té la mà Maria

- la magnífica i visceral poesia d'en Toro

- les creacions de la Glòria (encara que amb tu ja "parlo" més sovint)

- les vivències de la Núria i familia

- la vida prop dels Andes de la dolcíssima Greisi

- les postres de la Gemma

... i molts més que em deixo.

Us enyoro a tots, i penso molt en vosaltres, perque ja formeu part de la meva vida.
Disculpeu-me si no us escric, és senzillament per falta de temps, però procuro llegir-vos sempre que puc...

Permís per ser pares

Fa uns dies uns bons amics nostres ens van trucar per donar-nos una notícia desitjada i esperada: els havien donat la idoneitat per adoptar. A la pràctica vol dir que la Generalitat els dona llum verda per poder adoptar un infant, en considerar-los aptes per a ser pares.
No cal dir que vaig cridar d'alegria quan m'ho van dir, els qui els coneixem sabem que seran uns pares increïbles, i a casa ens n'hem alegrat moltíssim.
Hem viscut de molt a prop tot el procés, amb els nervis i les inseguretats que provoquen el seguit d'entrevistes que conformen aquest període en el qual els han "examinat", i encara que és el primer (i gran) pas, això només ha fet que començar, ja que encara els queda un cert temps per poder tenir en braços el seu fill o filla.

I fa uns anys, també vaig viure dins la meva familia el mateix procés, feixuc i esperançador alhora.

De tot això me'n sorgeixen un seguit de reflexions, que potser pequen de demagògiques però que crec que molts de nosaltres ens fem, almenys els que d'una manera o altra convivim amb l'adopció:

Perquè als que volen adoptar se'ls "examina" per poder ser pares, se'ls estudia, se'ls dona un permís, en definitiva... i als que tenim fills biològics no?

Perquè als que tenim fills biològics se'ns pressuposa idonis per la paternitat/maternitat i en canvi als que volen adoptar un nen els fan passar tota mena de testos psicològics, entrevistes i demés?

Perquè quan una parella vol tenir un fill biològic no és obligatori fer una primera visita al CAP o al ginecòleg per programar un seguit d'entrevistes demanant els antecedents penals, estudiant les seves possibilitats econòmiques, burxant l'entorn familiar i analitzant-los psicològicament, per finalment decidir si els donen permís per ser mare o pare, per criar aquell fill?

Sincerament, em sembla molt injust que es facin passar totes aquestes "proves" a uns pares que, normalment, quan arriben a la decisió d'adoptar ja han passat per un camí personal molt feixuc (és trist, sí, però de moment l'adopció encara és majoritàriament la segona opció) i realement volen ser pares.

Ja sé que és per descartar capritxos, per assegurar el benestar de la criatura i tot això... però perquè no ens preocupem tant per tot això en el cas dels embarassos?
Quants fills no desitjats córren pel món?
Quants pares han portat al món fills per "arreglar" la seva situació personal com a parella?
Quantes families viuen en la misèria, i tenen fills?
Quantes parelles amb un entorn social i psicològic poc desitjable són pares?

Per descomptat que no dic que aquests exemples que poso no puguin tenir fills, però el que sí dic és que potser tots aquests casos no passarien els exàmens i no els donarien en cap cas la idoneïtat per poder tenir fills.

I perquè ells poden tenir fills tan tranquilament i uns altres necessiten un permís d'algú que no els coneix, un paper que els digui que poden ser pares?

Món estrany aquest en el que vivim...

Us deixo alguns blogs i webs que narren l'experiència d'adoptar:

Un viatge diferent, l'adopció
Amb la meva princesa
Cardona Mali Connection
Arribaràs d'Etiopia
Valeria i Martina
Adopchina
Camí d'Àfrica

Posicions per dormir

Cada pocs anys, les associacions de pediatres canvien les recomanacions sobre com han de dormir els nostres fills quan són bebès: fa uns anys era importantíssim que dormíssin panxa avall, després el millor era de costat i avui en dia val més que els posis a dormir panxa amunt o de costat si no vols escoltar la bronca del teu pediatra.

Aquestes recomanacions les fan per evitar l'SMSL, el Síndrome de Mort Súbita del Lactant, i estan basades en estadístiques que es realitzen cada cert temps. El cert és que aquesta fatalitat és impossible de preveure, i tot i la disminució aquests últims anys, segons alguns estudis sembla que la posició per dormir no és un factor de risc primari.

Jo vaig dormir sempre panxa avall.

Fa uns set o vuit anys, es recomanava el contrari que ara: s'havia de posar els nens panxa avall amb el cap de costat, els meus nebots dormien així...
I ara no.

La veritat és que els pediatres et posen la por al cos amb això de l'SMSL, però arriba un punt en què acabes decidint la posició per dormir del teu fill basant-te en altres coses.

En Lluc, quan està panxa amunt o de costat, s'espanta molt sovint i es posa molt nerviós (sabeu quan teniu la sensació de caure estant estirats al llit? doncs crec que és això el que li passa...) i no s'adorm tranquil.
La solució ha estat posar-lo a dormir, almenys la primera meitat de la nit i les migdiades diürnes, així:



Però també acaba dormint així moltes vegades:



Per tant... val més que no m'hi capfiqui tant, no?

Bon dia!

Bon dia a tots!