Qui dies passa anys empeny

Molts de vosaltres m'aneu preguntant com anem, què fem i com estem, ja que últimament no explico gaire res de nosaltres.
Doncs aquest post és un petit resum de com ens va la vida.

La Clàudia està feta una senyoreta.
Li agrada molt anar a l'escola, s'ho passa molt bé, i si fos per ella es quedaria a dinar tots els dies allà! A casa juga a ser mestra, i haig de dir que gasta molt mala gaita, hahaha
Cuida molt del seu germanet, i se l'estima moltíssim... fa molt sovint de mama, i fa molta gràcia.
Els gelos s'estan començant a fer notar un xic, de manera molt subtil, però: un xic més de rebequeries i molta més necessitat d'atenció i companyia dels papes. És ben normal, pobreta... el seu mon s'ha capgirat una mica d'ençà cinc mesos...
I continua essent molt pallassa...



En Lluc creix molt depressa.
Sembla que anem millorant en el tema dels plors, està un xic més calmat. Tot i que ara comença a aguantar-se assegut i no hi ha qui el pari volent agafar coses de tothom!
Hem començat a fer-li tastar la fruita (rosegar un plàtan, xuclar mandarina o pera) i li agrada moltíssim... però com la lleteta de la mama, res!
S'estima amb bogeria a la Clàudia, de fet, els millors somriures i les rialles més grans les reserva per a ella sempre. I quan la crida perque li faci cas, fa molta gràcia.
És un "xerraire", no para el tio (a les 3 de la matinada no en fa tanta, la veritat). Dorm molt bé a les nits (es desperta per mamar només), però de dies no, i a més no vol saber-ne res del pipo (xumet), a ell li agraden més els meus mugrons o els seus dits...



I nosaltres els papes... doncs anem trampejant. Com diu el refrany del títol, qui dies passa anys empeny.
Amb moltes preocupacions i maldecaps, per la feina d'en Jordi penjant d'un fil, per la meva salut (tema d'articulacions... anem fent proves en plan si l'encerto l'endevino a veure què carai em provoca aquests dolors) i per la seva també, pels diners, pels tristos aniversaris... en fi...
I jo, com que necessito distreure'm, a les nits em poso a cosir. Li he demanat prestada la màquina de cosir a la meva sogra, que està velleta però encara funciona prou bé (la màquina, eh? que la sogra és i està estupenda!). Els Reis estan de crisi i no me'n podran portar una de nova, així que val més això que res, no? Encara que m'haig d'espavilar a fer cosetes, perque no és plan de deixar la sogra gaire temps sense màquina, que ella també la necessita.
Així que ja m'he embalat fent un Quilt de coloraines...



... ja us posaré la foto del resultat final, si me'n surto dignament, clar! Els colors són molt vius, perque suposo que el meu cos així ho necessita. Primer havia escollit uns colors molt foscos, però al final les mans van anar a parar cap aquestes teles.
I també faré un parell de coixins pels nens, un de la Kitty i un trenet, així ajudarem al tió a que cagui alguna coseta més, jeje, que crec que anirà un xic restret...

I així anem, esperant que passin els dies grisos amb l'ajuda dels somriures dels nostres fills.

Germans

Sóc filla única, no he tingut la sort de tenir germans i no sé quin és el sentiment que un sent envers un germà o germana, no sé com és aquest lligam, aquest amor...

Potser és per això, que quan veig les mirades, gestos i riures de complicitat que ja tenen els meus dos fills, el cor se'm fon d'amor i un gran somriure es dibuixa a la meva cara.





(quan arribin les baralles segur que el somriure se m'esborra, ja ho sé... hehehe)

Post "escrit"

*Mireia
*Vicent Andrés Estellés

(per cert... grafològicament, que la meva escriptura vagi de baixada deu ser signe del meu estat d'ànim? És que m'hi acabo de fixar, i déu n'hi dó...)

Cant de l'enyor

... ni que només fos poder-nos dir un altre adéu serenament...
... ni que només fos perquè sentissis com t'enyoro...
... ni que només fos per riure junts la mort.

Senyal enganyosa

Sempre havia pensat que aquesta senyal indicava perill per esquenes d'ase a la carretera... doncs, no... indica perill per serps que s'han empassat un elefant!

Podem trobar el Petit Príncep, per tot arreu...

Es tracta d'una obra del Sr.X, un artista urbà del qual us convido a visitar el seu blog, i aquí us en deixo alguna altra coseta que m'agrada.

300.000 parèmies

Arribo tard, com sempre últimament, però crec que encara sóc a temps de felicitar-lo...

Avui en Víctor ha assolit la fita dels 300.000 posts/apunts/registres/com vulgueu dir-ne, i això és motiu d'alegria, orgull i enveja per molts de nosaltres, la majoria blocaires novells.

Des del nostre planeta el volem felicitar per la gran tasca que fa!

Lacrimosa

M'agrada la Lacrimosa, composició de W. A. Mozart inclosa dins el seu Réquiem.

Aquests dies la podeu sentir a la tele, anunciant la mini-sèrie de "Les veus del Pamano" que sortosament, gràcies als meus fills, no veuré (dic "sortosament" perque tinc el llibre esperant-me a la lleixa des de fa uns mesos i sóc de les que primer llegeix el llibre i després mira la peli... o no...)

Sempre m'ha fet plorar, però amb un plor alliberador, com un torrent que es desboca per al final arribar a un mar plàcid.

Sempre m'ha semblat trista (ho és, i més pel tema), d'una profunda emotivitat que m'electritza la pell i els sentits.

Són temps de llàgrimes, per molts motius, i escoltar la Lacrimosa potser no em reconforta, però em fa sortir molt del que porto dins.

Aquí us la deixo, recomanant-vos que l'escolteu, amb calma i sentiment, i si podeu també la resta de la obra.

En Gari, el cargol

Us presentem la nostra mascota: en Gari, el cargol.



Se'l va trobar un dia la Clàudia al balcó de casa, i el vam adoptar...

És una mascota fàcil de mantenir en aquests temps de crisi, hehe, i la Clàudia, quan se'n recorda (que ho hem de fer nosaltres) li dóna una mica d'enciam, el ruixa amb aigua i vigila si està despert o està dormint.
Com que és un xic poruga amb els animals, encara no hem aconseguit que l'agafi quan està despert... En canvi el seu germà, com li deixem, el primer que fa és fotre-se'l a la boca!

A les fotos el veieu petitó, però ara ja és tot un senyor cargol!

I us preguntareu pel nom...

... la resposta la trobeu a la següent foto:


En Gary, la mascota d'en Bob Esponja, que fa "Meeeuuuu" com un gat!
(el nostre no ho fa... que els cargols no fan "meeeeeeuuuu", Clàudia dixit...)

Com canvien els temps...

El meu record de l'esmolet que passava pel nostre barri és aquest:



El meu pare, fins i tot recordava haver vist aquest:



Ara, l'esmolet que passa per sota casa s'ha modernitzat...

...i sembla que li van bé les coses...



(tot i que encara corre el de la Vespa... a ell potser no li van tan bé les coses...)

Els ninos de casa

Aquests són els ninos de casa nostra...