No sé si us ho he comentat mai que sóc filla única.
Sempre vaig desitjar tenir germans (almenys un!), però per raons que més endavant, com a adulta vaig poder entendre, els meus pares no van tenir més fills.
La meva vida va transcórrer sempre en singular.
Tot era "jo".
Era la única filla.
Era la primera néta per una banda i la única per l'altra.
La cosina gran per un cantó, i la única neboda per l'altra.
Mai vaig ser persona de molts amics, més aviat solitària.
Passava moltes estones sola, per la feina dels meus pares.
Llegia molt, vivia en el meu món.
Era la "empollona" de la classe... això no va ajudar gaire.
No practicava esports d'equip, la meva passió era la natació.
Vivia la vida en singular.
I això va començar a canviar quan vaig conèixer en Jordi (abans ni em vaig plantejar que deixés de ser "jo" per passar a ser "nosaltres").
Ara, amb dos fills, ha canviat del tot.
Avui la meva vida la visc en plural.
I quan m'escolto dir "els meus fills", tota jo tremolo de felicitat.
Doncs ja no sóc "jo", som "nosaltres".
El meu plural són ells: en Jordi, la Clàudia i en Lluc.
