dimarts, 11 de setembre de 2012

Invictes

Ahir vaig veure la pel·lícula "Invictus", dirigida per Clint Eastwood i interpretada per Morgan Freeman en el paper d'un Nelson Mandela que creu que en el rugbi, concretament guanyant el Mundial de Rugbi del 1995, trobaran un camí cap el perdó, la redempció i la unió d'un estat tan convuls com el sud-africà post-apartheid.

Em va agradar.
Potser per la història, potser perque tinc debilitat tant per l'Eastwood com per en Freeman.
Feia molt de temps que no veia una pel·lícula a la televisió, tranquilament, sense presses... (coses de tenir nens)

I el que més em va agradar va ser descobrir William Ernest Henley, un poeta anglès amic de Robert Louis Stevenson (l'autor de "L' illa del tresor") amb una gran història de superació personal que el va inspirar a escriure un poema, Invictus, que a la pel·lícula s'explica que va aconseguir que Mandela no defallís durant la seva llarga estada a la presó i també s'utilitza per esperonar un grup de gent per aconseguir la seva unió, la seva força envers un objectiu: guanyar un torneig.

Invictus, avui, em parla de la superació, de la força que tots tenim a dins, d'agafar les regnes de la nostra vida, del nostre destí i capitanejar-los.
Invictus, avui, em sembla una crida a la unió de tots els catalans.
Perque més enllà del que pugui passar a partir d'avui, la nostra ànima serà invicta.
Serem invictes, perque som els amos del nostre destí. 
Hem de ser-ho.


Més enllà de la nit que m’envolta
negra com l’abisme insondable,
jo agraeixo al Déu que sigui
per la meva ànima invicta.

Atrapat en aquest circumstancial lloc

jo mai m’he lamentat ni he plorat
Davant les punyalades que m’ha donat l’atzar,
el meu cap sagna, però no m’he prostrat.

Món enllà d’aquest lloc de fúria i llàgrimes

m’acorralen amb terror les ombres.
Però tants anys d’amenaces
em troben sense cap temor.

Ja no importa quin va ser el meu camí,

quantes culpes he acumulat.

Sóc l’amo del meu destí
sóc el capità de la meva ànima.

2 comentaris:

Joan ha dit...

l'Itaca del nostre maltractat i estimat pais cada vagada és més proper si nosaltres no defallim.
És el moment de dir prou, de ser forts i sobretot és el moment deguanyar encara que sigui patint i sofrint.
És una carrera de fons molt dura en la qual haurem de suar sang però si finalment ho aconseguim l'itaca serà el millor que mai hagim pogut imaginar.
Ens ho mereixem.
Visca Catalunya lliure!!!!

rits ha dit...

Tb la vaig veure ahir i com a tu, tb em va colpir i arribar molt.

Molt bona diada!