dimecres, 19 de desembre de 2012

Un part especial


Igual que els embarassos, cada part és especial.
El part de la Clàudia ho va ser per ser el primer, i per ser el que ens va convertir en familia. No molt llarg, amb anestèsia epidural que tot i ser forta funcionava a mitges, un llevador que ja s'ha convertit en amic, i l'ajuda de fórceps per fer sortir la nostra primera filla.
El part d'en Lluc va ser especial per l'emoció continguda, doncs el meu pare havia mort durant l'embaràs. Va ser molt llarg i cansat, intentant evitar l'anestèsia fins l'últim moment però el cansanci i la possibilitat d'una cessària van fer que me la posés, prou fluixa com per sentir com en Lluc apretava per néixer.
I el part de la Sara... especial per molts motius, però sobretot per fer-me sentir l'emoció salvatge de parir de manera natural i sense anestèsia.

Com alguns sabeu, aquest embaràs va ser farragós, cansat, dur... La diabetis gestacional completament descontrolada, el fet que la nena era gran i els altres dos van pesar força, i el meu cansanci, van fer que l'equip de llevadors i ginecòlegs decidissin provocar-me el part abans d'hora. Jo no les tenia totes, però en entendre que era pel bé de totes dues, vaig acceptar que m'induïssin el part a les trenta-vuit setmanes i cinc dies, el 7 de desembre.
La nit abans vam estar a casa només en Jordi i jo, els nens van dormir a casa dels avis, intentant relaxar-nos pel dia que s'acostava.
L'endemà, a les nou del matí va començar el xou: la inducció s'iniciava amb una pastilla d'hormones introduïda al coll de l'úter, destinada a estovar aquest coll provocant contraccions. En teoria cada quatre hores s'havia de renovar.
Només me'n van posar dues, ja que les contraccions anaven a bon ritme i el ginecòleg creia que jo soleta continuaria el treball de part. I així va ser: un parell d'hores després de la segona pastilla, és a dir, sis hores després de començar la inducció, les contraccions eren seguides cada minut. Un horror de contraccions, perque vaig poder comprovar que no tenen res a veure amb les contraccions naturals, que són més espaiades i deixen més marge de respir.
Així doncs, quan feia unes vuit horetes que estava fent feina, vaig començar a fer treball de part jo soleta, amb les meves contraccions, ben conegudes per mi dels altres dos parts i més fàcils de suportar tot i ser cada vegada més llargues i doloroses.
A tot això, jo havia anat canviant de localització un parell de vegades, de la sala de parts a l'habitació de planta i a l'inrevés, ja que veien que anava per llarg i hi havia més parteres.

Aquí faig un petit incís per dir que les noves sales de part de l'Hospital de Figueres són una passada : càlides, còmodes, amb bany i dutxa, i unes lliteres de part súper còmodes i desmuntables del tot. Res a veure amb el passat, aquí sí que et vénen ganes de parir, hehe (tot i que com diuen les llevadores, per ser perfectes els falta una banyera en comptes de dutxa, però no es pot tenir tot...)

I van anar passant les hores.
Jo passava les contraccions amb l'ajuda d'en Jordi, de la dutxa i de la música que m'havia preparat ja feia dies. Semblava que el treball de part havia d'anar bé, perque no parava. Però el meu problema és la dilatació, i a les deu de la nit, tretze hores després de començar la inducció,el desesper es va apoderar de mi quan vaig saber que tota aquella feina només havia servit per dilatar una mica menys de tres centímetres el coll de l'úter. Només això??? No pot ser!!!

Les llevadores havien canviat el torn, i tenia amb mi la Maite i la Rebeca, que van veure com el cansanci i la desesperança em feien defallir.
La Maite em va dir que la única manera d'arriar allò era trencant-me la bossa, i vaig acceptar, tot i sabent que les contraccions serien més doloroses, pensant que en quatre o cinc hores estaria en fase d'expulsiu, i abans ja em podria posar l'epidural (sí, estava tan cansada i esgotada que la volia...).
Així que em van trencar les aigües les contraccions van començar a ser insuportables. Ja no sabia com posar-m'hi: ni pilota, ni massatges, ni passejos, ni saltirons... res. Va arribar un punt que la pressió era tan forta que no em podia ni moure.
Arribats a aquest punt, quan feia una hora que havíem trencat la bossa, vaig dir-li a en Jordi que em marejava molt. En comentar-ho la Rebeca em va fer un tacte, estant jo dreta perque no podia amb la meva ànima, i em va dir que li semblava que estava de 7 o 8 centímetres!!! Uala!!! En una hora?? Em va dir que aquests marejos podien ser deguts a que estava dilatant molt ràpidament, i que per assegurar el tret seria millor fer-me un tacte estirada a la llitera, que mentre jo intentava pujar ella aniria a buscar a l'anestesista, que es va presentar un instant després (sí, ens va dir com es deia, que no me'n recodro, i va dir que anava a buscar els estris) mentre jo feia mans i mànigues per pujar.
I de cop, quan encara no havia pogut pujar del tot a la llitera, i tot i haver-li dit feia un minut a la Rebeca que no tenia ganes d'apretar, li faig un crit a en Jordi i li dic que sí, que ara tenia ganes d'apretar... però jaaaa!!!
Sento en Jordi que crida la Rebeca, que entra d'una revolada i em fa un tacte com pot mentre li dic que sento l'anell de foc... Em cremo, literalment... (l'anell de foc és el nom que rep el moment en el qual el cap del nadó passa pel coll de l'úter per sortir).
I la Rebeca em diu que la Sara ja és aquí, que està sortint, i crida la Maite i la infermera, la Maria. Jo no m'ho crec i li dic que no, que ara vé l'anestesista, que s'esperi (mentre escric això, ric... com no me n'adonava?), i en Jordi em mira i em diu que em deixi estar d'històries i d'anestesistes, que estic a punt de parir la Sara jo soleta!
I sí, una mica més i la trec soleta...
Van arribar la Maite, la Rebeca i la Maria, i no hi havia temps per res. Jo estava tan mal colocada com podia, i només van tenir temps de desmuntar la part de baix de la llitera...
Els estreps no van ser-hi a temps, així que amb un peu apretant l'espatlla de la Maria i l'altre apretant l'espatlla d'una de les llevadores, amb en Jordi aguantant-me l'esquena i una cama, i jo cridant com una salvatge, vaig sentir com si m'hagués de partir en dos, com si per dins em volguéssin trencar... I vaig apretar, una vegada, dues vegades... para, para, para, atura't, que el cap ja ha sortit... el vols tocar?... i toco el caparró tou i humit de la meva nena... va, una apretada més... i apreto, i crido, i de sobte tinc la meva Sara llefiscosa, lila i plena de greix sobre la meva panxa... I tot el que m'envolta perd importancia, i tot el que he passat pren sentit.
La Sara ha nascut! Amb gairebé quatre quilets i 51 cm
Són les 23:19, i som pares per tercera vegada.

A partir d'aquí, la placenta, els punts (tres o quatre, en viu), els riures, les conyes amb les llevadores i l'infermera, la Sara enganxada al pit... tot s'envolta d'una àurea de màgia.
A les quatre de la matinada encara no podia dormir de l'exitació, del "subidón" que tenia... En Jordi se'n feia creus, i jo també!!
La sensació de parir naturalment és increïble. És una sensació salvatge, màgica, única, on la força de la natura i la força femenina s'uneixen per donar la vida.
És senzillament brutal. Especial, com la Sara, com la Clàudia, com en Lluc.

10 comentaris:

joan gasull ha dit...

Quan les primerenques llegeixin això compraran l'epidural per internet si fa falta.....
Enhorabona valenta.....

MaryMoon ha dit...

Acabo de fer la comanda de l'epidural per si de cas. I de mocadors, també.
Un petonarru!

Thera ha dit...

Felicitats, ja sou família numerosa!!!
I també moltes felicitats per haver pogut gaudir d'un part natural, que bé!! Com dius, és únic, és brutal, indescriptible,...

Carbassona ha dit...

Jo estic amb en Joan jajaja, les primerenques compraran la peri abans d'hora, jajajajaja.
Petons preciosa.

onavis ha dit...

Uau!!
Emociona llegir-te!!
M'has fet recordar molt el meu últim part, també salvatge, i m'he sentit identificada amb moltes coses que dius.

Ets molt valenta!!
Felicitats de nou

glutoniana ha dit...

Tela quin patiment! Sort que després compensa ja ho saps!

Jo he decidit que em saltaré el part crec i buscaré altres opcions per ser mare jajaja.

Una abraçada i gràcies per contar-ho encara que ens faci mal :)

Joana ha dit...

Felicitats! Ara a gaudir-los!!I molta salut per a tots!!

Carbassona ha dit...

Quan puguis passa pel meu blog que hi tens un premi guapa!!!!!!!!!!!!

rits ha dit...

Mooooltes felicitats!

encara que el part hagi estat complicat, ara ja és aigua passada. A gaudir de la Sara, la Clàudia i el Lluc.

sargantana ha dit...

tenim un somni,
si tambe es el vostre...
us convidem a participar a aquest blog:

http://cadenablogs-11setembre2013.blogspot.com/

us hi esperem !!