Manetes

Manetes rosades que descansen amoroses
després de ser acaronades sense parar.
Són les manetes que abraçaran la vida,
ditets que aprendran a tocar-ho tot.
Manetes rosades que beso a cada instant,
que reposen a la falda del meu infant.

Coneixent-nos

Tretze dies després de la seva arribada a les nostres vides, en Lluc, la Clàudia, el seu pare i jo estem en ple procés d'adaptació.
Ens anem coneixent.
No només amb en Lluc, sinò entre nosaltres, ja que els canvis són per a tots quatre.

La Clàudia és un amor amb el seu germanet: el primer i l'últim pensament del dia són per ell, i es passa l'estona fent-li petons i manyagues. Té molt assumit que jo passi més hores amb en Lluc, o que el tingui sovint en braços, però quan és el seu papa veig que li costa un xic més. No fa cap rebequeria, però vol estar amb ells. No sé com explicar-ho, és com si volgués deixar clar que el papa és més seu que d'en Lluc.

Nosaltres, els papes, també ens estem adaptant.
Jo encara estic força dèbil... al cansanci i a l'anèmia s'hi ha sumat una infecció puerperal, o sigui que no estic al 100%, i la lactància a demanda és sempre sacrificada, sobretot a les nits.
En Jordi torna a treballar aviat, i no sé a qui dels dos ens sap més greu...

I en Lluc, el meu petit supervivent, el nostre ratolinet, es va adaptant a la seva nova vida extrauterina. Menja, dorm i caga molt bé, hehe... i si exceptuem els maleïts còlics i mals de panxa, puc dir que és un panxacontent. Cada dia està més guapo... què diré jo que sóc sa mare! I cada dia està més estoneta despert... la llàstima és que sovint és a les tantes de la matinada!!!

Dos

Dos somriures.
Dues mirades.

Dos germans.
Dues vivències.

Dos noms: Clàudia i Lluc.
Dues paraules: tendresa i alegria.

Dos cors.
Dues ànimes.

La prova vivent de que el meu cor batega fora del meu cos

En la mort de la bondat

Aquesta matinada, mentre donava el pit a en Lluc, m'ha sorprès la notícia de la mort de Vicenç Ferrer.
No per esperada la notícia m'ha colpit menys.

Per mi, ell era la plasmació en persona de la paraula "bondat".
Sempre he admirat la seva valentia, la seva decisió, la seva capacitat d'estimar fora de tota norma i convenció.
La seva vida ha sigut una vida dedicada a l'altre, aquell qui necessita més ajuda (no caritat), en una societat, la hindú, on la ratlla que separa la pobresa de la ignomínia està completament desdibuixada. Allà, Ferrer va donar ales i dignitat a persones a qui se li havia negat només pel fet de viure on els havia tocat viure i de néixer en una classe o altra.

No tinc temps de gairebé res aquests dies, ni de donar les gràcies com cal a tots els meus amics blogaires... Però no podia deixar passar per alt aquest fet trist pels qui estimem la obra i la passió d'aquest "sant" modern que va ser Vicenç Ferrer.

Deixo la web de la Fundación Vicente Ferrer i un esbós de la seva vida publicat ja fa temps al blog d'Eduard Muntaner, Com Gotes a l'Oceà, que us recomano molt.

"La pobresa no està només per a ser entesa, sinò per a ser resolta"
Vicenç Ferrer

Un més al planeta

Hola a tots!

Ja som a casa i, tot i el cansanci acumulat (fruit d'un part llarguíssim... això de venir suaument, no sé exactament com va interpretar-ho, he he), l'anèmia de cavall i la calor insuportable que fa avui, no puc deixar de passar per aquí per donar-vos les gràcies a tots!

Estic molt contenta i emocionada per la vostra alegria, les vostres felicitacions, els vostres gestos i les vostres paraules.

No puc contestar-vos un per un ara mateix, però prometo fer-ho (Sargantaneta, m'has d'explicar moltes coses i algú t'ha de castigar per fer plorar com una nena a una recent parida, hehe).

De debó, moltes gràcies a tots... si fa un any em diuen que gràcies al blog aconsegueixo fer un bon grup d'amics que m'emocionen amb la seva estima, no m'ho crec.

Aviat entraré a explicar-vos com va anar tot, però mentrestant us deixo un tastet del noi del Planeta, un "tiarron" rosset i de pell vermella, que ja està mig criat i que xucla i xucla desesperat a veure si baixa d'una vegada la llet de la mama. Gairebé no plora, només quan ha de fer petarrots, però esperem que passi aviat... ah, i avui, amb només dos dies ja ha tingut la seva primera "baralla" cos a cos amb una vaqueta molt mona que li han regalat, hehe (aviat us posaré el video)

Gràcies altra vegada!


No fa ni 2 minuts que ha nascut (de fet, m'estan cosint...)


Primera foto de familia


De propet

patapum !!!!

Estimats seguidors del Planeta Claudia ja el tenim aquí!!!!
En Lluc ha arribat avui dia 14/06/2009 a les 6.37 exactament, amb un pes de 4.120 gr i una llargada de 53 cm. Tant la Maia com en Lluc es troben perfectament. Molt cansats però feliços.

Eooooo, que et sentoooo

Per qui ha viscut un embaràs, tant en carn pròpia com d'algú molt i molt proper, el fet de poder veure els moviments d'un nen a la panxa de la seva mare sempre és una experiència excitant.

Recordo que la Clàudia es movia moltíssim, i ja a la recta final jugava a patalejar les meves costelles flotants d'una manera força bèstia i quasi dolorosa.

En Lluc s'ha mogut moltíssim des del començament (de fet el vaig notar molt abans que a la Clàudia) i no para. Encara ara, que ja no falta res perque surti, m'emociona veure com m'apreta la panxa, com respon als estímuls, com em pateja... (sí, sona un xic masoca però és així...)

És força complicat gravar com es mou la panxa, almenys en el meu cas, perque sembla que tingui un sisè sentit i a la que poso la càmera a gravar, el tio para en sec. L'altre dia vaig aconseguir-ho gràcies a la Clàudia i la seva veueta angelical (jeje), doncs en Lluc reacciona molt a la veu de la seva germaneta.

Sé que hi ha gent que no ha viscut mai un embaràs, i no ha vist mai moure's una panxa enorme... per això vull compartir aquests pocs segons de vídeo amb vosaltres. No és gran cosa, perque dura molt poquet i a sobre el tio no és que s'hi esforci gaire, però crec que es veu prou bé com perque el pogueu gaudir (ara bé, imagineu-vos aquest terrabastall multiplicat per tres i durant moltes hores al dia... aquest és el ball d'en Lluc)

Us heu de fixar al cantó dret de la panxa, just després que la Clàudia parli, d'acord?

Bona nit Lluna

Des de fa uns dies, com que tenim el balcó obert també de nits, la Clàudia surt a fora a buscar la lluna per saludar-la i desitjar-li bona nit.

El més bonic és que també li demana una altra cosa: que cuidi de l'avi Toni.

Ahir, però, ens va sorprendre amb una altra petició un xic més enrevessada i que, a part de fer-me plorar, em va fer pensar en quin concepte pot tenir la Clàudia de la mort... (ella i qualsevol nen de la seva edat al qual se li hagi parlat igual de clar que a ella sobre aquest tema.)

Érem al cotxe anant cap a casa i ens explicava que quan veiés la lluna li diria que cuidés a l'avi Toni... i també li diria que anés a l'hospital per curar-lo i deixés d'estar malalt, perque ara estava malalt i no el podiem veure, i així, si el curava, la mama podria veure l'avi Toni, i ella també.

La nit va fer que pogués ocultar les llàgrimes mentre li explicàvem que això no podia passar perque l'avi s'havia mort, i ja no es podia curar.
Ella ho va acceptar, i va fer una altra explicació de perquè la mama no podia veure a l'avi, perque s'havia "morit". Després va tornar a dir que li diria a la lluna que el curés.

És una nena que no té encara els 3 anys, que ha viscut una situació difícil i traumàtica per la seva mare, i que a la seva manera també l'ha afectat a ella, perque de cop i volta ha deixat de veure una persona molt estimada per ella.
Sempre li hem anat explicant la veritat, doncs en Jordi i jo creiem que la mort no ha de ser un tabú, per molt mal que ens faci o per molt petit que se sigui. Però, clar, què pot entendre el seu caparró de tot això? Ella s'ha aferrat a un fet, la malaltia, i a un lloc, l'hospital, i per ella no existeix la infinitud de la mort. I de moment... millor així, encara que em faci mal. Ja tindrà temps d'entendre la inexorabilitat d'un fet com aquest.

Mentrestant, continuarem dient a la lluna Bona nit i desitjarem que cuidi a l'avi, perque no hi ha desig més bonic que l'amor, i cada nit les paraules de la Clàudia són una prova d'aquest amor al seu avi, a qui va disfrutar poquet però molt intensament.

Bona nit, Lluna.
Bona nit, avi.

Lactància materna: no apte per menors???

El mes passat les associacions Criar con el corazón, El parto es nuestro, Via Làctea, Amamantar Asturias i Mamilactancia van difondre un vídeo promocional sobre els beneficis de la lactància materna, Nada como mamá. Nada como mamar, el qual ha estat realitzat i interpretat de manera altruïsta per productores, càmares, intèrprets, etc.

El vídeo és aquest.



Us poso la transcripció del que diu :

¿Si te dijera que han sacado una nueva fórmula que aumenta las defensas de tu bebé?
¿Se la darías?
¿Si te dijera que podemos tener alimento gratis para los primeros seis meses de tu bebé?
¿Me creerías?
¿Si te dijera que una empresa ha patentado un envase que mantiene la comida lista las 24 horas del día conservando todas sus propiedades?
¿Lo comprarías?

Esa fórmula existe. Ese alimento existe. Esa empresa existe.

La leche materna es el mejor alimento para tu bebé. Se adapta a todas sus necesidades, aumentando su sistema inmunológico. Y además, es gratis.

Nada como mamá. Nada como mamar.

Un cop heu vist el video... us sembla que fereix sensibilitats? Que pot representar un perill per la ment d'un menor d'edat? Que està a la alçada del "porno"?

Doncs sembla que pels responsables del YouTube sí, ja que quan vols veure aquest video apareix un missatge advertint que el contingut pot ser inapropiat, i per veure'l has de confirmar que ets major de 18 anys.

Crec que és un exercici d'hipocresia enorme, doncs al Youtube et pots trobar imatges de violència, mort i destrucció sense haver de buscar gaire i sense haver de certificar res... en canvi un fet natural, sa i bonic com la lactància materna és qualificat d'inapropiat...

Algú troba sentit a això?

Canvis

S'acosten canvis al Planeta Clàudia, a can Kudifamily.

Un nou membre s'unirà aviat a la familia: la Clàudia passarà a ser la germaneta gran i els papes assumiran una responsabilitat més (una preciosa responsabilitat, tot s'ha de dir...).

Al setembre la Clàudia començarà una nova etapa educativa: anirà al cole dels grans, farà P3! I ahir vam anar tots tres junts (bé, quatre) a matricular-la. Un passet més.

I quina millor i més frívola manera per encarar aquests canvis???
Sííííííííí noies, segur que vosaltres ho heu endevinat: amb un New Look!!!
Hahahaha... un canvi sempre s'entoma millor amb una bona tallada de cabells!!!!

Primer va ser la mami, amb una bona rapadeta ara que venen les calors, i després el trasto de la casa.
No sé vosaltres, però jo, amb aquest tall de cabells, la veig encara amb més cara de pilla...





(és que feia dies que la Clàudia no era la "prota" del blog, hehehe...)

Suaument

"Que arribi suaument"

Aquest és el desig que em va escriure fa uns dies l'Anton en un comentari del post anterior.

Em va emocionar moltíssim. Em va fer vibrar. I vaig plorar.
Perquè? us preguntareu...
Doncs perque tothom em desitja moltes coses ara que s'acosta el part d'en Lluc: que sigui una "hora curta", que vagi tot bé, que sigui valenta...
Però "que arribi suaument" no m'ho ha dit ningú fins ara, i crec que transmet una cosa que no transmeten les altres frases: una sensació de pau i harmonia per en Lluc. El desig és més per ell que per mi, o així ho interpreto jo... que arribi a aquest món de manera suau i tendra, que ja el trasbalsaran més tard.

Per mi aquestes paraules són un regal molt valuós.
El meu pare va marxar suaument fa poc, i espero que d'aquí poc en Lluc arribi suaument a nosaltres.
Gràcies Anton per aquestes boniques paraules que em vas regalar.

I d'elles n'han nascut aquestes altres

Arriba suaument a mi, Lluc.
Llisca dins les meves entranyes
com ho faries entre sedes i cotó.
Vine plàcidament cap a nosaltres,
com la ploma que vola empesa per l'oratge.
Arriba suaument a les nostres vides,
de manera dolça i tranquila,
amb la certesa que t'esperem
amb els braços sadolls de tendresa.

"Morritus Lluc"

Mmmmmmmmm... no em direu que no té una boqueta preciosa!!!!
(aixxx... amor de mare...)

PS: Per cert, de moment sembla que encara va per llarg... en fi, esperarem, no?

Autòpsia d'un assassí

Crec que hi ha poca cosa a afegir després de veure aquesta imatge, no?
La vaig trobar fa uns mesos en aquest blog, i la vaig guardar, incapaç de publicar-la, doncs feia poc que s'havia mort el meu pare de càncer de pulmó.

Avui fa sis mesos que ens va deixar, i tot i que la tristor m'envaeix fent-me saltar les llàgrimes contínuament; tot i que el trobo a faltar dolorosament, com el que troba a faltar un braç que li han tallat; tot i que no suporto la idea de no poder-lo abraçar mai més, ni explicar-li com creix la Clàudia, ni trucar-lo per dir-li que en Lluc encara no vol néixer... Tot i això, la ràbia de veure com gent que m'envolta i que va viure l'agonia del meu pare continua fumant, fa que avui no vulgui fer un record pel meu pare, sinò un avís pels que s'han quedat.

Aquest és un dels assassins del meu pare.
El tabac, un assassí silenciós i subtil, que poc a poc el va enverinar.
L'altre, el que li va donar el cop de gràcia, el càncer, és fill seu...

De debó voleu continuar matant-vos lentament?