Canvi de mirada

Sempre he pensat que el dia de Tot Sants és molt hipòcrita: em dóna la sensació que la gran majoria de gent que va a visitar els cementiris aquest dia ho fa només per complir, per tradició o per fer el paper davant el grup al qual pertanyi.
També he pensat sempre que és molt trist que molta molta gent se'n recordi dels seus difunts només aquest dia, i la resta de l'any ni els "visiti" al cementiri ni pensi en ells.

No he canviat gaire la meva manera de pensar en aquest sentit, doncs continuo creient que és un dia molt hipòcrita per molta gent i continuo pensant que és injust plorar els propis morts només un dia a l'any.

El que sí que he canviat és en dues coses:
una, que ja no generalitzo, perque sé que hi ha molta gent que per ells Tot Sants sí que és un dia especial, però també és un dia més en què recorda els seus éssers estimats morts;
la segona cosa que em passa, i que ha canviat en mi, és que trobo a faltar un lloc on anar a "visitar" el meu pare, tant avui com cada dia si vulgués.

Mai hauria pensat que em passaria una cosa així.

Des que sóc adulta, sempre he tingut la ferma sensació que a mi no em feien falta aquestes coses, que una persona estimada se la recorda sempre i no tens necessitat d'anar-li a portar flors enlloc.
Però la mort del meu pare ha canviat la meva mirada respecte tot això.

Als estius, ja des de petita, sempre havia acompanyat tots els diumenges la meva nonna al cementiri, a netejar la tomba del meu nonno i veia com plorava, com li parlava, com li explicava tot. Em demanava que li expliqués coses de mi, que el saludés, i jo ho feia, més per ella que per mi, tot i que sempre he pensat que m'escoltava.

Amb el meu avi d'aquí, no ho vaig fer mai, ningú m'hi va acompanyar mai, i no sé ni on té el nínxol, cosa que avui em dol moltíssim. De fet, no sé si el meu pare el va anar mai a visitar... però això ja entra en l'esfera íntima de cada un respecte les seves creences.

Quan va morir el meu pare, aviat farà dos anys, el vam incinerar i vam llençar les seves cendres. Allà om vam fer-ho, vam plantar-hi un grèvol, que sé que va sobreviure i va arrelar.
És un lloc preciós, però no és fàcil arribar-hi (d'hivern menys) i per descomptat no puc anar-hi cada vegada que em doni la gana, ja que es tarda força tot anant en cotxe per pistes forestals.

Per tant, no tinc lloc on anar a "veure'l".

Sona idiota, ja ho sé, perque sóc la primera a dir que no cal, que el duc al meu cor... però em fa falta.
Vaig començar posant-li flors al costat de la seva foto a casa, però ara ja ni això em consola.
Voldria poder tenir un lloc tranquil, fora de casa on tot i res em deixa estar per ell, un lloc on sabés que hi ha un bocí seu, no sé...
Tot molt patètic, ho sé, i més venint de mi, que els que em coneixeu sabeu que no sóc aquest tipus de persona. Però ho sento així, ves.

Demà, serà un altre dia més en el qual pensaré en el meu pare, més trista, potser, perque veuré la familia anant a "visitar" els seus mentre jo no ho puc fer.

I farem castanyes i panallets amb la canalla, mentre intento oblidar que el meu pare no hi és, que no el tinc a prop meu, que sigui on sigui no podem gaudir de tot el que ens tocaria gaudir com a fills (perque en Jordi era un altre fill per ell), com a pare, néts o avi.

En fi, perdoneu per aquest post tan poc alegre... no tinc el dia...