03/09/05

Avui fa tres anys d'aquesta data, el tres de setembre de dos mil cinc.
Fa tres anys del nostre casament.
(sí, sí, nens i nenes, tres anys ja... i al novembre en farà 10 que estem junts... què us penseu? que els anys no passen? jajaja)

Sembla que va ser ahir, conservo cada moment gravat a la meva ment.
Va ser un dia preciós.
Ens vam despertar abraçats, al so de U2 i "Beautiful Day", i el dia va passar volant!
Hi eren tots: amics, familia, companys... per desgràcia alguns ja no hi són, però d'altres s'han afegit al cercle.
No us atabalaré explicant el casament. Els que vau ser-hi ja sabeu que va ser un dia fantàstic, i els que no, us el podeu imaginar.

El primer aniversari de casats el vam celebrar amb la nostra petitona de mes i mig en braços, i ara cada any el celebrem amb ella (i amb els que vinguin en endavant).
Avui tinc ganes de recordar aquell dia, i ho faré amb part de la música que va sonar:

L'emocionant obertura del ball amb "Dindondio" de Zucchero, l'entrega del regal a la meva àvia amb "Beautiful that way", la tranquila espera a l'esglesia amb Lluis Llach i "Que tinguem sort", l'entrada al restaurant amb l'"I'm a believer" BSO de Sreck, el neo-classic "Waltz 2 from Jazz Suite" perque els pares tinguéssin un valset, l'entrega d'uns nuvis especials amb la divertida música d'Austin Powers " Soul Bossa Nova", o l'entrada del boníssim pastís amb "Busindre Reel" d'Hevia i les seves gaites...

Aquesta lectura és una de les que es van llegir a la cerimònia, i m'encanta, així que us la deixo un altre cop (et sona Pou?).
Espero que tots els que vau assistir al nostre enllaç el recordeu amb tant d'afecte, alegria i bon humor com el recordem nosaltres.

Hi havia una vegada una illa on vivien tots els Sentiments i els valors dels homes: el Bon Humor, la Tristesa, el Saber... així com tots els altres, fins i tot l'Amor.
Un dia els van dir als sentiments que la illa estava a punt d'enfonsar-se; i llavors tots van córrer a les seves barques, només l'Amor va voler esperar fins l'últim moment. Quan la illa estava a punt d'ensfonsar-se, l'Amor va decidir demanar ajuda. La primera que va passar a prop seu va ser la Riquesa i li va dir:
-Riquesa, em pots portar amb tu?
-No puc, vaig molt carregada d'or i plata, i no hi ha lloc per a tu.
Llavors l'Amor va decidir preguntar-li a l'Orgull, que passava per allà amb el seu magnífic vaixell.
-Orgull, sisplau, que em podries portar amb tu?
-No et puc ajudar, Amor -li va respondre- aquí tot és perfecte i tu podries espatllar la meva nau.
Tot seguit l'Amor, un xic desesperat ja, li va demanar a la Tristesa:
-Tristesa, et prego, deixa'm venir amb tu
-Ai, Amor...estic tan trista... només vull estar sola.
també el Bon Humor va passar a prop, però estava tant content que no va sentir l'Amor com el cridava.
De sobte, una veu suau digué:
-Vine Amor, jo et portaré.
L'Amor estava tant content que va oblidar de demanar-li el nom a l'avi que el va portar.
Quan va arribar a terra ferma, l'avi va marxar i l'Amor llavors es va adonar de quant li devia a l'avi.
Aleshores li va preguntar al Saber:
-Saber, em pots dir qui m'ha ajudat?
-Ha estat el Temps?
-El Temps? -es va preguntar estranyat l'Amor- I com és que el Temps m'ha ajudat?
-PERQUE NOMÉS EL TEMPS ÉS CAPAÇ DE FER-NOS COMPRENDRE COM N'ÉS D'IMPORTANT L'AMOR A LA NOSTRA VIDA