Per desgràcia, la Clàudia s'ha trobat molt aviat amb un tema que sempre s'acostuma a amagar als més petits: la mort.
La mort del seu avi la va agafar amb dos anys i mig, i tot i que alguns no hi estaven d'acord, en Jordi i jo vam intentar que tot el xocant procés de la malaltia i la ràpida mort del meu pare fos viscut per la Clàudia d'una manera sana i natural. Li vam explicar tot, pas a pas, tal com anava passant... de fet, mentre li explicàvem a ella miravem d'explicar-nos-ho a nosaltres mateixos...
Gràcies a la nostra cura no ho va viure com un fet traumàtic ni amagat ni dolent, però està clar que la idea de la mort com a desaparició, com a viatge sense retorn, no la va tenir clara des del primer moment.
En canvi ara comença a assimilar-ho, per bé i per mal.
Us reprodueixo un diàleg que vam tenir fa poc ella i jo, a taula, a mig dinar:
- Mama, quan som grans tots ens morim?
- Sí, bitxo, quan som vellets ens morim.
- I anem al cel?
- Sí.
- I quan tornem del cel?
- Carinyo, no en podem tornar del cel un cop hi anem. És per això que ens posem tan tristos quan algú es mor
- Així, ja no podré veure mai més a l'avi Toni?
- No, no podrem veure'l mai més ...
( vaig haver de consolar-la, perque es va posar a plorar)
- Mama, i jo quan vagi al cel, veuré a l'avi?
- Sí, bitxo, el veuràs.
- Lluuuc, que bé, quan anem al cel veurem a l'avi Toni, el podràs veure! I podré estar al seu costat, mama?
-... (aquí jo ja no podia parlar, perque un nus a la gola m'ho impedia)
Uns dies després em preguntava si allà dalt al cel, l'avi tindria fred i em va dir que quan anés a veure'l ella es volia endur una jaqueta...
En el seu moment li vam explicar que l'avi Toni es va posar malalt perque fumava, que va haver d'anar a l'hospital i que allà va morir, i uns angelets se'l van emportar cap al cel, amunt amunt, des d'on dalt d'un núvol de dies i dalt d'una estrella de nits, la mirava i la protegia.
M'ha sorprès molt com el troba a faltar.
Estava molt i molt lligada a ell, però no pensava que una nena tan petita pogués conservar uns records tan nítids i propers... recorda coses que feia amb el seu avi un any abans que ell morís, recorda quan el va anar a veure a l'hospital (tres dies abans de morir... mai deixaré de donar gràcies per haver-ho fet), quan va estar a casa dels altres avis els dies posteriors... recorda detalls que ni jo recordo...
Ah, i no us he explicat que recull pedretes i fulles per l'avi Toni (i les posa al costat de la seva foto) i que a mercat sempre vol comprar-li flors per posar-les a casa...
De totes maneres, fa unes setmanes, veient que preguntava molt, tenia malsons i es despertava de nits plorant perque vola a l'avi Toni (cosa que torna a passar aquests dies) vam demanar consell a la seva mestra, i ella ens va deixar uns llibres pensats per a infants, que li ha hagut de llegir en Jordi perque jo encara no en sóc capaç... en fi.
Si mai us trobeu en aquest cas, us els recomano:
Poc a poc ho està assimilant (què li vull demanar, pobrissona, si jo mateixa encara pateixo, ploro i m'angoixo, encara no he assimilat ni superat res), però també és cert que el sentiment de pèrdua s'ha accentuat, i la por a quedar-se sense algú proper l'engoleix moltes vegades, com quan fa uns dies es va posar a plorar i a demanar espantada què li passava a l'avi (l'altre avi, el meu sogre), en saber que no podia venir a casa a veure-la per culpa d'un mal de panxa...
Res, que necessitava explicar-vos-ho.
9 comentaris:
Quant més grans es fan més entenen les pors, per això en tenen més. Una assignatura que malauradament tots hem d'aprendre
Els adults ho entenem encara que, com tu mateixa dius, això no vol dir que ho assimilem fàcilment. Pels nens és més difícil perquè costa d'entendre certes coses. És una bona idea fer-lis veure que és una cosa natural encara que ens faci mal, que ens en fa.
Petons :-)****
ha de ser molt difícil per les dues
Als adults ja ens costa acceptar-ho, i encara sempre tenim aquella recança, que és un record que volem conservar.
No n'entenc, però crec que heu fet bé explicant-li i fent-li veure com una qüestió natural. Ha de reconfortar mantenir-ne un record tan nítid, perquè mentre el tinguem, aquest ser estimat, encara no se n'haurà anat del tot.
Molts ànims!
*Sànset*
Realment són més conscients de les coses que el que ens pensem...
És important viure-ho amb normalitat i explicar-los-hi perquè amagant-ho encara s'emboliquen més.
Els records que té d'ell és el que realment li quedarà per sempre.
Una abraçada a les dues!
Estic completament d'acord amb la manera que ho esteu portant. A casa hem fet el mateix explicant-li al Jan (5 anys i mig) pas per pas el procés que ha seguit el càncer de la seva mare des de l'estiu (avui sembla que finalment superat). Ha estat dur per ell a l'igual que per nosaltres, però creiem que hagués estat pitjor per ell veure a sa mare a l'hospital i no trobant-se bé durant mesos i que no li expliquéssim el perquè.
Segur que mica en mica ho anirà (ho anireu) superant.
Un petó molt fort a les dues!!
La mort ens agradi o no forma par de la vida i els nens tard o d'hora s'han d'encarar a situacions molt dures. Sempre he pensat que la millor manera d'afrontar-ho és amb naturalitat, sense mentides, de manera sincera i respectuosa amb la seva edad, evitant-los al màxim angoixes innecessaries, però buscant enteniment. Segur que ho esteu fent molt bé. Una abraçada!
Doncs jo penso que vareu fer molt bé en cada pas que vareu seguir. Explicar que estava malalt i què tenia i la forma en com li vas dient tot.
Aquesta conversa que has explicat la trobo preciosa.
A la Parròquia, moltes vegades ens hem adonat que als enterraments quasi mai no hi ha nens. Als nens se'ls amaguen tots aquests temes i jo crec que el que vareu fer vosaltres és el millor.
Ara potser la Clàudia té por que us passi alguna cosa a vosaltres i ella encara és petita. Suposo que d'aquí venen les seves pors, pobreta... però poc a poc anirà posant cada peça al seu lloc :-)
El meu germà té dos fills, de 14 i 9 anys. Quan va morir el meu pare (ara farà cinc anys) en tenien 9 i 4.
La meva cunyada no ho veia massa clar i va mirar de que el petit no sabés massa cosa. Però el gran, als seus 9 anys, va dir que ell volia anar a tot arreu i el meu germà va dir que sí. Així doncs, el meu nebot va viure pas a pas tot i no se li va amagar res de res. Cada cosa que preguntava se li responia i, el dia del funeral, el Mossèn va voler parlar amb la família primer i ell va entrar també. En una saleta petitona érem, ma mare, els meus germans, el meu marit i jo i el nen, escoltant i, fins i tot, fent alguna petita intervenció.
Recordo que li va preguntar al Mossèn si ara l'avi el podia veure i el Mossèn li va parlar amb una dolcesa impressionant i, fins i tot, amb paraules del Petit Príncep li va dir allò de que com millor es veu és amb els ulls del cor :-)
En fi, seria molt llarg d'explicar :-) però tot això s'ho va perdre el petit... probablement la meva cunyada pensava que el protegia :-)
Publica un comentari a l'entrada