dissabte, 15 d’agost del 2009

El primer crit

Segons explica una llegenda del Talmud,
quan neix un nen encara posseeix tot el saber
que ha acumulat
en les seves vides anteriors.
És llavors quan apareix un àngel

i li mana de mantenir aquest saber en secret.


L'àngel posa el seu dit sobre el seu llavi

i en aquest instant precís
el nadó oblida tot
per iniciar el camí de la vida.


Del gest de l'àngel en queda un rastre:

el petit forat que dibuixa una fossa

entre el nostre llavi superior
i la base del nas.


Llavors el nadó només pot fer una cosa:

deixar anar el seu primer crit




Le Premier Cri
és un documental francès de l'any 2007, guardonat amb multituda de premis internacionals, que ens ensenya mitjançant pura poesia visual (amb una fotografia impressionant, un guió excel·lent i una banda sonora preciosa) la història de 10 naixements a 10 llocs completament diferents entre ells geogràfica i culturalment: Índia, Sibèria, Japó, Vietnam, Nigèria, Tanzània, Brasil, Mèxic, Estats Units i França. Tots els parts succeïren el 26 de març de 2006, coincidint amb un eclipse solar.

Aquest documental posa de manifest els contrastos entre diferents móns, terres, pobles i cultures, i ens mostra els màgics primers instants de la vida, la força dels naixements en llocs i de maneres tan diferents.

Us el recomano moltíssim.
No sé si a Espanya l'han arribat a estrenar (m'estranyaria, ja que sembla que això no es porta en aquest país...), i tampoc he trobat cap versió subtitulada.
El podeu trobar en francès i anglès, però crec que l'idioma en aquest documental no suposa cap barrera.
Aquí us deixo el trailer.

7 comentaris:

marta -xin76- ha dit...

Gràcies per compartir-ho...

Només veient el trailer ja m´he emocionat....:)

gemmes ha dit...

Quin regal més bonic el poder veure aquest video, m'he emocionat suposo que m'he sentit molt identificada amb totes les cultures, ja que fa quatre mesos que el meu fill va nèixer al passadis de l'hospital
Gràcies

rits ha dit...

ja busco el documental! molt interessant. i la llegenda del Talmut, impressionant

Gemma ha dit...

Ei! jo el vaig veure fa uns mesos. És preciós!!!

Thera ha dit...

M'ha agradat molt. És preciós...

zel ha dit...

Sempre fent companyia...llegint el post anterior no podem pas dir que has crescut com filla única , més aviat ets única, tot i no tenir germans...ara saps com s'eixampla el cor quan els veus, eh? Jo tinc la sort que els meus són amics, còmplices, germans de veritat, es defensen com lleons i ...sovint em deixen fora! però ja m'està bé, finalment es tindran ells dos.

Una abraçada ben forta, suposo que em sembla una eternitat o ho sento així, i em surt poc a poc el dol...ja ens entenem, ho sé.

Un petonàs!

zel ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.