Clàudia i mama dins el cotxe anant a la Llar (que tenim a l'altra punta de ciutat!)
La mama no hi és tota, perque diem que ha anat veient com tocaven quarts i hores durant la nit ( entre cremors d'estómac, ciàtica, patades del karateka Lluc i altres, l'insomni comença a ser evident).
De sobte, la Clàudia diu:
- Mamaaaaa, demà "vinarem" a comprar un "palmeruuuu"???????
I la mama:
- Ein????
Al moment, la mama gira el cap i veu que estan passant al costat de la plaça on cada any es coloquen les quatre paradetes que venen... les palmes i palmons pel Diumenge de Rams!!!
I ara jo em pregunto: d'on carai ha tret això dels "palmerus"?
És senzillament un embolic lingüístic?
O és que la meva filla s'espera trobar al mossèn i a l'ajudant beneïnt la palma tal que així...
Sincerament he rigut molt aquest matí amb aquesta "sortida" de la petarda, i tot i haver-li explicat que es diu palma o palmó, ella insisteix en dir-li "palmeru"... potser perque el veu com un "plumeru"?????
Diumenge anirem a beneïr el Ram, com cada any.
Ho fem més per tradició que no pas per creença, m'emprenya admetre-ho però és així. De fet, nosaltres no entrem mai a missa després, en canvi els meus sogres sí (i les cunyades també, encara que tampoc crec que ho facin pel culte...). Els meus pares tampoc entraven mai, es quedaven a fer-nos companyia o marxaven.
Fins que no vam començar a sortir junts en Jordi i jo (ja farà onze anys, bufff...), no havia tornat a anar a la benedicció del Ram d'ençà que jo ja havia complert els 10 anys. En Jordi ja tenia un nebot, i la tradició manava, o sigui que cada any allà hi erem nosaltres.
Amb l'embaràs i el naixement de la Clàudia, la tradició encara ha arrelat més (quin remei!) i cada Diumenge de Rams la Clàudia ha tingut la seva palma, fins i tot quan encara estava dins la panxa de la mama (una palma petitona penjada al pit)
Diumenge el meu pare no serà amb nosaltres.
No el sentiré despotricar contra els mossens (diguem que era un xic alèrgic a tot el que tenia a veure amb l'Església, que no amb la creença en sí).
Tampoc el podré sentir criticar l'alta concentració de "pijo" per metre quadrat que hi ha sempre aquesta data davant de l'església de Sant Pere.
I sobretot no el podré veure emocionat mirant la seva néta com aixeca la palma amunt.
No recordo gaires Diumenges de Ram acompanyada del meu pare, moltes vegades la feina no el deixava venir.
Però sí que tinc un record preciós per mi: una fotografia de quan jo devia tenir més o menys l'edat que té ara la Clàudia, a coll del meu pare, entre tímida i cofoia ensenyant la meva palma.
Espero que des d'on estigui pugui veure la seva néta com ha crescut en aquests quatre mesos que fa que no és amb nosaltres... (si sento bufar un alè de tramuntana, sabré que ets aquí...)
12 comentaris:
M'emocionen les teves paraules... segur que sí, que bufarà un alè de tramuntana... Un petó fort
Quina foto més maca, una mini Maia amb la palma i el seu papa. Un petó ben gran!
Tot i que sempre esrecorda una persona , es fa més especial a cada esdeveniment i sobre tot durant el primer any ............
farà tramuntana , segur.
Quina foto més preciosa la que estàs amb el teu pare!! :-))
I què bé que hi estem les nenes amb els papis, eh?... El meu pare tampoc ja el tinc amb mi (el passat dia 22 va fer quatre anys) però també m'encanta veure fotos així, semblants a aquesta teva :-))
Jo sí que hi aniré a Missa... Ejem... jo sóc catequista i tot... em presento :-)) i, fins i tot ja m'han triat per llegir una part de l'Evangeli. (L'Evangeli és la lectura que sempre llegeix el Mossèn, però quan és la Passió, com es tan llarga es fa amb tres lectors, com si fos un diàleg... doncs jo seré una d'aquestes lectores a la meva Parròquia jeje)
El que passa és que ara, quan estigui a punt de llegir, igual em recordo dels "palmerus" de la teva Clàudia i m'agafa el riure jejeje.
Je je je,
Assumpta, quan escrivia pensava en tu, t'ho ben juro!!! Pensava que no volia que t'ofenguéssis, ja que pel que he vist al blog, ja m'ensumava alguna cosa...
Tinc amics catequistes, i el mossèn de la parròquia de St Pere de Figueres, per mi és com un amic. De vegades m'agaradaria poder-me aferrar a aquesta manera de creure que té ell, sense estridències, sense "boatos" ni superficialitats (va estar molts anys al Perú, ha sigut capellà dels pobres, i potser per això no és tan "materialista", no sé com dir-ne...)
De fet jo em vaig casar per l'Església mig forçada, i gràcies a ell em vaig sentir còmoda i contenta. Fins i tot vaig començar a tornar a creure en el cristianisme (que no en l'Església, encara hi trobo massa contradiccions). Però amb la sobtada mort del meu pare, he reculat...
Bé, canviant el tema: espero que mentre llegeixis no t'imaginis els "palmerus" de la Clàudia... o sí!!! hehehe
Holaaa!
Arribo de classe d'anglès i ja em connecto jeje i quan he vist el teu comentari al blog he saltat ràpid :-)
No, no... de cap manera he trobat res que m'hagi ofès el més mínim, t'ho ben asseguro, res de res... si he posat lo de que sóc catequista ha estat més abans al contrari, com per dir "ei, que encara que pensem diferent, trobo molt simpàtic això que expliques i m'agrada comentar-te igualment" :-))
Si jo només pogués entrar a blogs de gent, diguem-n’hi "creient", no podria xerrar amb gaire gent, crec :-)
Recordo quan m'havia de casar, el meu germà i la meva mare llegien una lectura cada un. La nit abans, al menjador de casa, mentre assajaven, van arribar a dir i fer tantes tonteries que ens agafaven atacs de riure i mon pare tot preocupat dient "a veure si demà us en recordareu i us posareu a riure"... doncs això he pensat jejeje... que quan estigui allí, amb el text a la ma, em vindran els "palmerus" i ja veuràs tu :-)))
Amb això del "pijo" per metre quadrat tenia una mica de raó el teu pare eh? jajaja la de gent que van a beneir la palma per lluir "el modelet nou" (i a veure si és més maco que el de la veïna) però no s’hi pot fer res... tampoc els hi diràs que no vinguin, pobre gent... però sí, és un fet absolutament real :-)
Fa quatre o cinc anys em vaig trobar d’arribar a la Parròquia per una Renovació de Promeses del Baptisme de nens que anaven a fer la Comunió, arribava jo tan tranquil•la i feliç, només per veure els nens del meu grup, vestida amb texans i samarreta de color vermell, bossa en bandolera, sabata còmoda jajaja i em van dir “Assumpta, no hi ha ningú per fer cantar, fes-ho tu” jajajaja això sí que és de morir-se (de riure)... imagino que la meva indumentària habitual deu ser objecte de comentari en veu baixa per més d’una persona, però m’és absolutament igual :-)
Ai, més val que no comenci a explicar batalletes, que no acabaria... però res... que m’ha tocat el cor quan he vist el teu missatge al meu blog i he saltat ràpidament cap aquí per dir-te que fas molt bé d’explicar les coses tal i com les sents i ja està... ah!! i no t'oblidis del "palmeru" :-)
Ah! Creia que la Clàudia es referia als peixos, els merus hi hi hi...
Un post agredolç aquest, bonica.
Espero que us ho passeu prou bé!Avi Gres :)
Hola! No coneixia el teu bloc. El post l'he trobat molt bonic i emotiu. T'aniré llegint. :)
i encara que no fasi tramuntana...tu saps que hi sera...
vestiu-vos amb la vostra millor rialle, per que segur que us veura.
a mi m'agrada pensar.ho aixis!
que tingueu un bon dia
ep!! que li has comprat uns rosaris d'aquells dolços per el palmero??
Ja teniu el Palmeruuuuu??? :-)))
Ja tenim palmeruuuuuu!!!
Aquest any, el padrins han volgut ser originals i és una palma de color taronja!!! Ja en farem fotos avui i les penjaré.
Que vagi molt bé el dia a tothom!
Ostres, has penjat el comentari ABANS DE LES SET DEL MATI!!!!
He entrat per veure si havia fotos del palmeru jjijijiji però amb la promesa que les posaràs ja marxo contenta :-))
Jo n'he vist molts avui... i quan anava pel carrer, de veritat que pensava amb la parauleta jajaja però després, en llegir, no he rigut :-))
Publica un comentari a l'entrada