Dies de mal temps, dies creatius

Amb el temps asquerós que ha fet (i està fent encara) tant els dies festius de Setmana Santa com la setmana anterior, en la qual els nens tenien vacances de cole, el dia a dia ha sigut una lluita per no avorrir-nos ni deixar-nos atrapar pels nervis d'estar tancats a casa.

Tenim molta sort, i la Clàudia és una nena que s'amotlla molt a la situació que hi hagi: en un restaurant, en una casa que no és la seva o a casa quan no es pot fer cap activitat a l'aire lliure.
S'entreté molt:
- juga amb els seus "potatos",
- em fa els mil i un menjars a la seva cuineta,
- es diverteix fent puzles (amb la nostra ajuda, sí, però la tia és espavilada eh?),



- es diverteix desordenant-me l'estudi,


- pinta,


- i fa "deures" !!! (això li haig de gravar, perque d'aquí uns anys no en voldrà saber res...)...


Algun moment de crisi tenim, és veritat, però els acostumem a solucionar ràpid... i d'altra banda, si jo mateixa em canso d'estar un dia darrera l'altre tancada a casa, què puc esperar d'una criatura de quasi tres anys?

I la mama també té moments de crisi, en els quals necessita relaxar-se. Sobretot al vespre, quan el dia s'acaba i surten el cansanci i les picors (us n'haig de parlar un dia d'això de les picors, perque m'estan fent tornar boja... em diuen que és psicosomàtic, no és cap problema dermatològic, i de difícil solució... jo la única cosa que sé és que porto setmanes plorant de ràbia cada vespre... en fi, deixem-ho estar).

I la mama, a part de llegint, es relaxa de dues maneres més: cuinant postres i pintant samarretes, com ja us havia explicat aquí, aquí, aquí i aquí.

Pel dia del Ram vaig fer un postre ja conegut per mi, la Coca-flam de coco, i un altre de nou, el Pastís de Petit Suisse (ja sabeu que acostumo a agafar les receptes del blog de la Gemma).
Van sortir tots dos molt bons, i van tenir molt d'èxit.
Mentre menjava la coca-flam pensava en el meu pare, a qui li vaig fer i li va agradar tant. Tot i ser un home poc avesat a les postres, el seu últim any de vida va gaudir molt de les receptes que li feia, almenys això deia ell!!! Mai m'havia vist tant a la cuina (i amb tants bons resultats), i això, per un cuiner com ell representava una petita victòria després de tants anys intentant inculcar-me la seva passió infructuosament...
Aquí en teniu els resultats (del pastís no en van quedar ni les engrunes!!!)


Crec que podeu endevinar quin és quin, no?

Pintar no se m'havia donat mai gaire bé (això que també tinc una bona mestra a casa, ja que la meva mare va estudiar Belles Arts... però he pogut comprovar que ni l'art culinari ni l'art pictòric es transmeten genèticament...), però això de pintar samarretes cada dia se'm dóna millor... I a més d'estalviar-me uns calerons (la diferència de preu entre una samarreta nova llisa i una amb dibuixos, per més lletjos que siguin, és increïble, i a part d'això, reciclo samarretes tacades o velles, i semblen noves), em diverteixo i relaxo... què més vull????


Robeta de la Clàudia reciclada per en Lluc

Una samarreta vella d'en Jordi que ara sembla nova (espero que el senyor Kukuxumusu no s'enfadi...)

Una altra samarreta reciclada, amb el Petit Príncep

Aquestes dues són comprades noves i "tunejades"

I la última creació, amb un dibuix al davant i l'atre al darrera.

Apa, ara ja tinc l'ego una mica pujadet havent-vos ensenyat les habilitats de la meva nena, i les meves!
Petons a tots!