Com que som una familia molt gran (i els meus sogres tenen un mega-congelador) cada any en fem una quantitat ingent, que ens permet arribar a menjar brunyols durant tot l'any: fa tres setmanes vam acabar la última bosseta dels que vam fer l'any passat...
Ara ja fa un parell d'anys que fem "només" 6 quilos de farina, no en repartim tants i ens en quedem un xic més per la familia.
Per nosaltres fer els brunyols és quasi una festa. Ens reunim tots, els fem junts, mengem els primers junts... i al final, per berenar fem la Mona de Pasqua aprofitant que estem tots allí.
En Jordi els pasta des de ja fa molts anys, i per això ja el dijous ens quedem a dormir a Espolla, així l'endemà a les 8 ja estem pastant.
Aquesta primera fase és la més tranquila normalment, perque som poquets, però aquest any també hi eren presents tres dels nebots, en Marc, la Marina i la Mireia, que van disfrutar de valent ajudant al final de la pastada. La Clàudia ens ha sortit molt fina, i amb posar una mica de farina ja en va tenir prou... i massa...
En Jordi i el seu "super-mega-fashion pijama-uniforme brunyolaire" pastant la massa.
Apa! Tothom a empastifar-se les mans!!
Ja hem acabat de pastar, alegria, alegria!!
Els dos pans que n'han resultat.
Un cop pastat i dividit en dos pans, vé la "benedicció" de la sogra perque surtin bons, els abriguem ben bé... i a esperar que pugin.
A 2/4 de 10 ja estava tot preparat, i a les 14 ens hi posavem, ara sí tots 15.
És una operació marcialment dirigida pel meu sogre, que ho controla tot: que els brunyols es coguin bé, ni poc ni massa, que no surtin botaruts (massa gruixuts: nosaltres no fem brunyols de vent, els fem a l'antiga), que no hi hagin grumolls, que estiguin ben ensucrats...
La taula ben oliada amb els brunyols preparats per posar-los a fregir
Fregint els brunyols.
El meu racó d'ensucrar. Aquest any m'ha tocat a mi!
En un parell d'hores ja ho tenim tot fet! I fins i tot hi ha temps per fer quatre ninots.
El resultat: un cossi ple a vessar i moltes cassoles i recipients omplerts de brunyols.
A més d'una penetrant olor a brunyol que impregna tota la casa, les nostres robes, cabells i pell.
Sap greu que encara no es puguin transmetre aromes per internet, perque us en lleparieu els bigotis!!!
La recepta?
... secret de familia!
(ara torno, que vaig a menjar-me un brunyol...)
4 comentaris:
Uaaaaaaaaau!!! :-))
Sabia això dels "bRunyols" perquè la Zel també ho va posar al seu blog, també en fan un munt i els congelen :-))
La meva sogra anys enrera també en feia molts (tants que nosaltres ens en enduiem amb capses a Barcelona per repartir als meus pares i germans jeje) però aquest any es va trencar el braç i n'ha fet poquets...
Aquest matí el meu marit es lleva, es dutxa, s'afeita i ve a l'habitació on jo encara feia mandrotes i em diu "vaig a casa la meva mare a buscar bRunyols per esmorzar" i jo li dic "què has dit?" i ell, rient diu "hi ha llocs que diuen bRunyols!!" i jo li responc "si justament fa pocs dies que ho vaig aprendre pels blogs" jajaja
I ara, vinc aquí i veig aquests preciosos bRunyols teus :-))
Que, potser a tu et sembla que no arriba l'olor, però el meu PC és molt bo i té aromes i tot jajaja
Ah!! he de dir que la meva sogra és de l'Empordà... i que potser el meu marit sabia això de bEunyols d'haver-ho sentit per allí... però mira que és casualitat, eh? perquè ella actualment diu bunyols, i aquí a Reus tothom també bunyols :-))
Bon profiiiit :-))
Dolentota, a veure si et vinc a veure aquesta setmana i me'ls deixes provar ehhhh!!!!!
Jo tinc la sort que encara em menjo els de la mama , però reconec que tinc un deute pendent de fer-los jo per poder traspassar la tradició als nens , que per suposat els hi encanten .
Els feu com m'agraden a mi ben estiradets que surtin grans i aixi hi cap molt de sucre ....je je .
Noia, ben bé com si ens haguéssim posat d'acord! Fa riure veure-ho a casa dels altres, perquè t'hi sents de cop enmig i empastifada d'olor!!!
Bona menjada!
Jo ja porto tres quilets de superhàbit!
Publica un comentari a l'entrada