Ahir em vaig haver d'enfrontar als seus records fets matèria.
Roba, sabates, ulleres... però també paisatges i persones.
M'agradaria ser més forta, però no vaig poder evitar l'angoixa, el plor, el sanglot rabiós i desesperat.
Tant de bó que aviat pugui parlar i pensar en tu de la manera que deia Miquel Martí i Pol.
Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tu, de com
ens vas deixar, del sofriment lentíssim
que va anar marfonent-te, de les teves
coses, parlem i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que deies, feies i senties;
de tu parlem, però no pas amb pena.
I a poc a poc esdevindràs tan nostre
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te; a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo.
MIQUEL MARTÍ I POL, Llibre d'absències
6 comentaris:
Si, fa patir, et sents doblement orfe, doblement sol, el buit es fa present...
petons família!
Sempre has de pensar que ell no et voldria veure trista .
ANIMS !!!!!!!!!!!!! els qui et venen darrera et necessiten al 100%.
epppp nina!!
l'absencia et provoca tristor, es normal. pero no oblidis que tens molt per que sonriure.
plora, descarrega l'anima i vinga!!
un bes de sargantana ;)
Ànims reina, i sobretot si necessites anar a fer un cafetó, ja ho saps. Truca'm, jajajaja.
guapa, arrivarà el dia aquest ja ho veuràs! però es veritat que es necessita temps... aix... es dur... un petonas guapa!!!! anims.
És realment dur enfrontar-te a la realitat de l'absència.
Una abraçada.
No et quedis res a dins, treu-ho tot i desfoga't, eh?
Ànims!
Publica un comentari a l'entrada