No té preu!

Aquests dies de festes hem pogut "gaudir" de diferents converses amb familiars i amics en les quals, per un motiu o un altre, s'acabava comentant, primer com "de passada" per després explaiar-s'hi acaloradament, el fet de dormir junts, en coallitament els tres, cada nit.

Jo encara no entenc aquesta dèria de treure el tema contínuament.
No hi veig el què.
Per nosaltres és una cosa ben normal que entra dins el nostre camp d'intimitat familiar, i no n'acostumem a parlar... no perque no ens agradi, o ens faci vergonya, sinò perque igual com altres pares no parlen cada dos per tres dels seus fills que dormen bé a la seva habitació, doncs nosaltres creiem que no és cap fet a destacar que la nostra filla dormi amb nosaltres.

Però estem arribant a la conclusió que a l'altra gent aquest fet els deu semblar més aviat... exòtic. O excèntric. O... no vull imaginar què.

Ens n'hem de sentir de tots colors: que si ja "ens aplanyen" (a nosaltres? perquè? que ens heu sentit queixar mai?), que si ens costarà molt treure'ns-la del llit (de moment nosaltres no hem dit que la volguem fer fora, quina pressa teniu?), que si estem fent mal fet (nosaltres no entrem en terrenys tan pantanosos com és el de jutjar ningú com educa als seus fills, no entenem perquè amb nosaltres i el tema del dormir la gent s'hi explaia tant...), que si "ui! a la classe del meu fill hi ha una nena de X anys que encara dorm amb els seus pares!! i no se la treuen de sobre!" (i nosaltres coneixem X nens que han dormit amb els seus pares i després, de manera natural i voluntària han decidit dormir sols... i? sempre podrem trobar exemples a cada banda).

Ja ens podem afartar d'explicar que és una decisió nostra, privada i pensada, que ens agrada dormir els tres junts, que ja arribarà el moment en què la Clàudia demanarà anar a la seva habitació, que ella és feliç i nosaltres també...
No hi ha manera,
Sempre hi ha un moment, una excusa, per emetre la pregunta de marres que desencadenarà en un torrent d'opinions i consells paternalistes: "encara dorm amb vosaltres la Clàudia?". O bé per emetre una afirmació categòrica tal com: "clar, això passa perque la feu dormir amb vosaltres! si dormís sola això no passaria"

En fi, que a nosaltres no ens molesta haver de contestar cada vegada a les mateixes qüestions, haver d'explicar cada cop que som feliços així, haver d'insistir sempre que estem fent el que creiem millor per la nostra filla i per nosaltres.
El que passa és que cansa una miqueta.
Sembla que ens hàgim de disculpar cada vegada, que hàgim de donar explicacions per una manera d'educar que al cap i a la fi no fa mal a ningú, ni a nosaltres tres ni a ningú de l'exterior del nostre nucli familiar.

Jo, cada vegada que sorgeix una conversa així, quan ja me'n canso de sentir segons quines coses, quan ja m'estic començant a enfadar perque em sento qüestionada en la nostra manera d'educar (sobretot m'enfado perque nosaltres no ens hem atrevit mai a fer una cosa semblant, tot i pensar diferent en molts aspectes com el dormir, menjar, la criança, la manera de transmetre segons quins valors..., perque considerem que cadascú fa el que millor pot fer, sense entrar en prejudicis absurds), quan començo a sentir-me ofuscada i em vénen ganes d'engegar a dida a algú... m'evadeixo, i em trasllado en plena nit, sentint l'escalfor de la meva petita a l'espatlla, o de bon matí, despertant-me amb l'abraçada de la meva nineta i essent la primera cosa que veig els ulls brillants de la Clàudia.

I llavors penso que la majoria no saben el que es perden.
Penso que ja poden parlar i parlar, que a mi no em treuran aquesta sensació de pau.
Penso que gaudir així de la nostra filla... no té preu!