divendres, 3 d’octubre de 2008

Dormint tranquils

Cada nit igual.

La posen a dormir a les 8, tanquen la porta de la seva habitació, tanquen la porta del menjador, i van a mirar la tele mentre la nena s'adorm.
Al cap de tres o quatre hores la nena es desvetlla, i comença el drama nocturn diari: entre 45 i 90 minuts continus de plors, crits, cops i gemecs. Sola. A les fosques. Cridant la seva mare. I ningú va a consolar-la... ja es tornarà a adormir... és tot cuento...
Van tenir "sort": després d'una estivillització precoç, la nena (de dos anys i tres mesos) es va resignar a adormir-se sola i a les fosques a la seva habitació. I si es desperta a plena nit demanant la mare, no cal anar a consolar-la, perque llavors s'hi acostumaria i, a més, els està prenent el pèl...
Tot això explicat pels mateixos pares de manera completament normal, i comprovat per mi cada nit, des del sofà de casa nostra.

No ho jutjo, cadascú fa el que pot i creu millor.
Però no ho comparteixo, nosaltres tenim una filosofia completament oposada.
I no ho entenc, perque si a mi cada dia se m'encongeix el cor de sentir-li els plors, em sobta que els seus propis pares diguin que pugen la tele per no sentir-la i així estan més tranquils...

La Clàudia està en una etapa en què té malsons de tant en tant... i quan es desperta plorant o cridant en un moment es calma, perque desseguida troba la mà, la cara, el braç o l'espatlla del papa o la mama. Si es troba malament o està inquieta o nerviosa, la mama (sobretot, perque el papa dorm com un soc, jeje) l'acarona, o li pregunta què li passa, o l'abraça, o la tapa... Ja gairebé no sé què és sentir-la plorar desconsoladament a la nit, perque no deixem que s'espanti o es senti sola i abandonada.
Dorm amb nosaltres, i tots estem tranquils i contents.

I amb això no vull dir que la Clàudia sigui una nena més feliç que l'altra... no ho sé...
El que sí sé és que dorm tranquila i es desperta contenta i riallera, com no feia abans de dormir tots junts. I si aquesta no és cara de felicitat i satisfacció en llevar-se...


2 comentaris:

Anònim ha dit...

Correcte,
cadascú fa el que pot i creu millor.
Però… em sembla que la Claudia hauria de aprendre a superar unes pors que per cert són normals a la seva edat. Tothom hem comprovat que ultimament té por de moltes coses (dels gats, dels gossos, dels sorolls sobtats, de la gent que no coneix), crec que hauria d’aprendre a enfrontar-se a poc a poc a totes aquestes pors, ben bé no sé com, però una manera podria ser començant a deixar-la dormir soleta, nel seu llit, fer-li entendre que no està sola, que tè els seus papes, i que només ha de cridar-vos perquè sigueu de seguida al seu costat, o sigui fer el mateix que feu ara, però fent l’esforç (ja sé que és un pal) de aixecar-vos i anar vosaltres a la seva habitació. No crec que aquest sistema sigui el de l’Estivill-Mr. Jekill, però podrieu veure si funciona, així haureu matat «dos pajaros de un tiro» 1:poder també vosaltre dormir tranquils i sols (o haureu de comprar un llit a tres places aviat!). 2: ella aprendrà a superar almenys dues pors, la foscor i la soledat. I tothom estarà content, descansat i tranquil.

Kudifamily ha dit...

Anònim, dius : "I tothom estarà content, descansat i tranquil"...

... No sé per quin motiu ho dius, ja que ara com ara, tots tres estem tranquils, descansats i contents, la Clàudia la primera!

La teva opinió és benvinguda, però no per això l'accepto.

Ara mateix estem fent el que creiem millor per la Clàudia primer i pels seus pares després.
La Clàudia té 2 anys, dos! Tenim molt de temps per endavant!

Les pors que té, són normals en nens de la seva edat, a ella li fan por els animals... en canvi a un altre li fan por les motos... i a un altre potser els senyors amb gorra i ulleres de sol... És una nena petita, i s'està desenvolupant de manera ben normal, tranquil!

No crec que posant-la a dormir soleta, com dius, li faci passar cap por (ni als gats ni als gossos ni a estar sola, sobretot! Aquest és el gran contrasentit de tot el tema: la por a dormir sola li ha de passar dormint sola... amb una nena no em quadra!).
El que li farà passar les pors i sentir-se segura en molts dels camps de la seva vida serà el temps i la seva experiència vital (ja tindrà temps de forjar-se-la ella soleta, no vulguem adelantar-nos), però sobretot el que més l'ajudarà a aquesta edat seràn les nostres carícies, la nostra escalfor, les nostres paraules, en definitiva el nostre afecte. I aquesta manera d'educar-la és la nostra manera de demostrar-li tot l'amor que li tenim, és la manera de dir-li que volem que sigui una nena feliç i afectuosa.

Si ens hem de comprar un llit de tres places, doncs el comprarem, no ens fa res!
Dormir sols, ja hi dormirem, no pateixis... (el sexe el portem molt i molt bé, si és això el que et fa cosa de preguntar)

Som molt feliços així, hem trobat l'equilibri, i ningú pot dir-nos que fem diferent, si això significa traïr els nostres principis i la nostra manere d'entendre la criança dels nostres fills.

Per cert, no em fa res debatre amb ningú, al contrari, m'agrada, però sempre donant la cara. Per tant, agraïria que els comentaris els féssiu deixant un nom, els comentaris anònims no els contestaré a partir d'ara.