Mama... anem al cole?

Ja hem començat el segon any a la Llar d'Infants, i sembla que l'inici de curs no serà tan "traumàtic" (per les dues) com ho va ser l'any passat.
Bé!

Aquests dies, de bon matí, el "Bon Dia mamaaa!" bavós i alegre, ha sigut substituït per un "Anem a cole?" eufòric, cosa que m'encanta, seguit d'un "... i quedo a dinar i la mama se'n va!", cosa que ja em toca més la pera, però en fi...

Sí, sí... està tota cofoia i il·lusionada per anar a la Llar, i sobretot per quedar-se a dinar, cosa que ja ens ha proporcionat més d'una pilotera matutina davant la meva negativa... un dia o dos a la setmana d'acord, però més no, perque l'economia no està com per tirar coets!

Peeeeerò... (sempre hi ha d'haver un "però") quan la deixo a la seva classe, se m'arrapa amb mans i peus en plan Boa Constrictor i comença a plorar tota angoixada, i a cridar "maaaamaaa, vull la maaaaamaaaa...". És estrany, perque el primer dia no ho va fer, després plorava perque veia altres nens plorar, i avui ella ha sigut el tret de sortida dels plors desesperats dels altres nens de la classe... amb el conseqüent sentiment de culpabilitat de la seva mama per "abandonar-la i privar-la del seu amor" (mentida! ja ho sé, però per una dècima de segon aquest és el sentiment que em passa pel cap quan giro i marxo).

Ostres tú, no hi ha qui l'entengui, perque en dos minuts ja se li ha passat tot, i a sobre, quan la vaig a buscar, m'haig de trobar que m'ignora completament i em diu que vale, que ja puc marxar, però jo soleta, que ella es queda allà, jugant...

En fi, que ja hem tornat a la rutina (primers mocs inclosos, com no!), però excepte el moment puntual de deixar-la, amb molta més alegria i bon humor que l'any passat.
Serà que s'està fent gran?...