Benvinguts al Planeta Clàudia, un indret des d'on la vida es veu amb uns altres ulls, els dels nostres petits dimoniets!
divendres, 19 de setembre del 2008
Mama... anem al cole?
Ja hem començat el segon any a la Llar d'Infants, i sembla que l'inici de curs no serà tan "traumàtic" (per les dues) com ho va ser l'any passat.
Bé!
Aquests dies, de bon matí, el "Bon Dia mamaaa!" bavós i alegre, ha sigut substituït per un "Anem a cole?" eufòric, cosa que m'encanta, seguit d'un "... i quedo a dinar i la mama se'n va!", cosa que ja em toca més la pera, però en fi...
Sí, sí... està tota cofoia i il·lusionada per anar a la Llar, i sobretot per quedar-se a dinar, cosa que ja ens ha proporcionat més d'una pilotera matutina davant la meva negativa... un dia o dos a la setmana d'acord, però més no, perque l'economia no està com per tirar coets!
Peeeeerò... (sempre hi ha d'haver un "però") quan la deixo a la seva classe, se m'arrapa amb mans i peus en plan Boa Constrictor i comença a plorar tota angoixada, i a cridar "maaaamaaa, vull la maaaaamaaaa...". És estrany, perque el primer dia no ho va fer, després plorava perque veia altres nens plorar, i avui ella ha sigut el tret de sortida dels plors desesperats dels altres nens de la classe... amb el conseqüent sentiment de culpabilitat de la seva mama per "abandonar-la i privar-la del seu amor" (mentida! ja ho sé, però per una dècima de segon aquest és el sentiment que em passa pel cap quan giro i marxo).
Ostres tú, no hi ha qui l'entengui, perque en dos minuts ja se li ha passat tot, i a sobre, quan la vaig a buscar, m'haig de trobar que m'ignora completament i em diu que vale, que ja puc marxar, però jo soleta, que ella es queda allà, jugant...
En fi, que ja hem tornat a la rutina (primers mocs inclosos, com no!), però excepte el moment puntual de deixar-la, amb molta més alegria i bon humor que l'any passat.
Serà que s'està fent gran?...
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
Quina cara de bitxo, mare meva!!!
I això de plorar ho fan expressament a veure si cola i marxen amb tu, tot i que després s'ho passen bomba i no volen tornar a casa, què hi farem paciència reina.
Petons.
A veure si quedem un dia d'aquests per repassar...
Nena que gran està la Clàudia!!
Està preciosa...!
I sí, el P2 ja és diferent eh? Els veus amb més il.lusió i ganes de jugar i passar-s'ho bombaaaaaa!
Ostres es com si parlessis de mi i de la CArla, jaja! estem passant exactament lo mateix!
Publica un comentari a l'entrada