Perdre

A la vida he perdut moltes coses.

Materials, com uns mitjons, les claus o l'agenda...
Intangibles, com el fil d'una conversa, el món de vista o la noció del temps...
Prescindibles, com el nº de telèfon d'aquell pesat, la capsa dels ornaments de Nadal o el tap del cava...
Sensibles, com un familiar proper, un amic sense por, un fill que havia de néixer...

Algunes coses que es perden es retroben, d'altres es substitueixen, d'altres no hi ha necessitat de buscar-les.
Però algunes no es retrobaran mai més, perque quan les perds, un tros de la teva ànima, un instant de la teva vida es perd amb elles, i un crit dins teu et trenca i et deixa el cor ferit per sempre. Amb aquesta pèrdua se'n van moltes il·lusions, moltes sensacions, molts pensaments i emocions, i s'instal·len dins teu la ràbia, el dolor, la buidor, la incomprensió i la tristor ( a algunes persones durant un temps curt, a d'altres la ràbia els perdura més temps)

Em costa molt escriure això, no m'agrada, però tenia la necessitat de fer-ho.

Amb pocs dies de diferència dues amigues han perdut un bocí de la seva ànima, i la ferida que avui tindran no serà la de la carn... aquesta es curarà aviat, la ferida la tindran al cor, com totes les que hem perdut el mateix trosset de vida que elles.

Des d'aquí els vull dir que no estan soles, que ens tenen a totes amb elles, no físicament però sí de pensament; que elles han estat amb mi i amb les altres que últimament han passat pel mateix quan ho hem necessitat, i que ara som nosaltres les que les reconfortarem.
Nosaltres, les que ens falta un bocinet de la nostra ànima... les que hem perdut... i aviat guanyarem.