L’altre dia em van enviar un mail, i com que em va agradar, el tradueixo aquí.
“Fa un temps vaig anar a demanar uns papers oficials, i em van fer omplir un qüestionari. La funcionària em va preguntar quina era la meva ocupació... No vaig saber com etiquetar la meva feina de “mare” ni com respondre. La funcionària en veure que dubtava va dir -La pregunta demana si vostè treballa o és senzillament una… -I tant que tinc una feina, sóc mare!- vaig contestar enfàticament. I la funcionària va respondre tan tranquilament -No tenim la opció mare, li posaré mestressa de casa.
Me n’havia oblidat completament d’aquesta anècdota fins fa poc, que em va passar el mateix, però aquesta vegada vaig reaccionar diferent.
La funcionària em va preguntar: -Professió?
No em pregunteu què va fer que contestés això, però les paraules van fluir de la meva boca:
-Sóc Investigadora Associada en el camp del Desenvolupament Infantil i Relacions Humanes
La funcionària va parar de cop d’escriure, la mà congelada a l’aire i mirant-me com si no hagués escoltat bé. Li vaig repetir el títol lentament, posant èmfasi en les paraules més importants. Vaig observar sorpresa i emocionada que el meu pompós títol acabava escrit amb tinta negra al formulari.
-Li voldria demanar, si no és indiscreció –em va preguntar la dona amb aire d’interès, -Què és exactament el que fa vostè en aquest camp d’investigació?
Amb una veu tranquila i pausada, em vaig sentir contestar-li:
-Tinc un programa continu d’investigació (quina mare no el té? ) tant en laboratori com en camp. Estic treballant per doctorar-me i ja tinc 3 línies d’investigació (els meus fills).
La meva feina és una de les que més demanda té en el camp de les humanitats (algú no hi està d’acord?) i acostumo a treballar unes 16 hores diàries (són més aviat 24). Sembla dur, però aquesta feina té molts més reptes que qualsevol altra i la remuneració, més que econòmica, està lligada a l’àrea de la satisfacció personal.
En arribar a casa, emocionada per la meva nova carrera professional, em van rebre dues de les meves associades al laboratori, de 7 i 4 anys. I podia sentir el nou model experimental, en fase de desenvolupament infantil (de 6 mesos) provant el nou programa de patrons de vocalització.
Em sentia triunfant! Havia guanyat la burocràcia! Havia entrat als registres oficials com una persona respectable i indispensable per la humanitat com crec que som totes les mares!
“Fa un temps vaig anar a demanar uns papers oficials, i em van fer omplir un qüestionari. La funcionària em va preguntar quina era la meva ocupació... No vaig saber com etiquetar la meva feina de “mare” ni com respondre. La funcionària en veure que dubtava va dir -La pregunta demana si vostè treballa o és senzillament una… -I tant que tinc una feina, sóc mare!- vaig contestar enfàticament. I la funcionària va respondre tan tranquilament -No tenim la opció mare, li posaré mestressa de casa.
Me n’havia oblidat completament d’aquesta anècdota fins fa poc, que em va passar el mateix, però aquesta vegada vaig reaccionar diferent.
La funcionària em va preguntar: -Professió?
No em pregunteu què va fer que contestés això, però les paraules van fluir de la meva boca:
-Sóc Investigadora Associada en el camp del Desenvolupament Infantil i Relacions Humanes
La funcionària va parar de cop d’escriure, la mà congelada a l’aire i mirant-me com si no hagués escoltat bé. Li vaig repetir el títol lentament, posant èmfasi en les paraules més importants. Vaig observar sorpresa i emocionada que el meu pompós títol acabava escrit amb tinta negra al formulari.
-Li voldria demanar, si no és indiscreció –em va preguntar la dona amb aire d’interès, -Què és exactament el que fa vostè en aquest camp d’investigació?
Amb una veu tranquila i pausada, em vaig sentir contestar-li:
-Tinc un programa continu d’investigació (quina mare no el té? ) tant en laboratori com en camp. Estic treballant per doctorar-me i ja tinc 3 línies d’investigació (els meus fills).
La meva feina és una de les que més demanda té en el camp de les humanitats (algú no hi està d’acord?) i acostumo a treballar unes 16 hores diàries (són més aviat 24). Sembla dur, però aquesta feina té molts més reptes que qualsevol altra i la remuneració, més que econòmica, està lligada a l’àrea de la satisfacció personal.
En arribar a casa, emocionada per la meva nova carrera professional, em van rebre dues de les meves associades al laboratori, de 7 i 4 anys. I podia sentir el nou model experimental, en fase de desenvolupament infantil (de 6 mesos) provant el nou programa de patrons de vocalització.
Em sentia triunfant! Havia guanyat la burocràcia! Havia entrat als registres oficials com una persona respectable i indispensable per la humanitat com crec que som totes les mares!
La maternitat… una carrera magnífica, especialment quan té un títol a la porta, que totes hauriem de tenir!!!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada