divendres, 8 de febrer de 2008

petites fites

Si fa uns anys, un bavejant progenitor m'hagués explicat com n'és d'emocionant veure el teu fill agafar un got i beure'n aigua tot solet, hauria pensat -Mmmmmmm, ui sí, emocionantíssim...ja veus, si és una cosa ben facileta, qualsevol nen ho pot fer...pst, amor de pare...

Avui sóc jo la que m'emociono quan veig la Clàudia fer el seu primer saltet (sembla mentida: un pensa que saltar és una activitat que va indissolublement lligada a la infantesa, que no ha de ser tan difícil per un nen...carai, que és un saltironet... i no! no és gens fàcil, i tarden força abans de fer-ho...això sí, quan n'aprenen ja no paren!).
Sóc jo la que es va emocionar quan va agafar la cullera per primer cop i va menjar ella soleta, la que es va commoure quan em va fer el primer petó, la que es va entendrir quan va veure que reia com una boja perque havia aconseguit agafar-se els dos peus...

Quan veig aquestes petites fites que aconsegueix poc a poquet la meva filla comprenc quin és en realitat l'ofici de viure: anar superant-se un mateix per aconseguir aquells petits plaers, petites diversions, petits regals que fan que la teva vida no sigui tansols allò que passa mentre estàs fent plans.

1 comentari:

heidi ha dit...

Quina emoció descobrir el vostre blog!

M'ha frepat el comentari sobre QUÈ ÉS SER MARE... Quantes adversitats s'han de superar, oi? Però quantes alegries alhora... Quants sentiments que afloren en la criança d'un fill...

Petonets, família!