dimarts, 13 de novembre del 2012

Parir a l'hivern és un conyàs!

Doncs sí, cada dia estic me´s convençuda que això de parir els fills a l'hivern és un conyàs.
Serà perque estic acostumada a tenir-los a l'estiu, amb el bon temps, la caloreta, el sol...
Serà perque vaig un xic cansada ja a aquestes alçades (em queda un mes, i us ben juro que aquest embaràs s'està fent pesadet).
No sé perquè serà, però em fa mandra parir amb la fred.
Us explico:

- Les sabates.
A l'estiu vas tot el dia amb xancletes, esclops, sandàlies sense cordar... amb un calçat còmode i fàcil de posar, un calçat amb el qual no t'has d'ajupir per posar-te'l, ni has d'aixecar les cames, ni res. Senzillament deixes relliscar els peus i ja està!
Sabeu com n'arriba a ser de difícil cordar-se unes bambes, unes botes o uns botins amb l'ajuda d'una panxa de proporcions descomunals? Proveu de lligar-vos un sac de patates de posem-hi només cinc quilets, va, per no abusar, a la cintura, des de sota el pit fins sobre el pubis, amb un volum prou gran com perque drets no us veieu els peus, i també com perque no pugueu doblegar el tors cap avall. Ara senteu-vos en una cadira, treieu-vos les sabatilles i poseu-vos aquelles bambes tan còmodes, amb aquells cordons tan senzills de cordar. Vaaaa, vingaaaa, feu-ho! Sí, clar que ho aconseguireu... però no en menys de deu minuts!!!! A això afegiu-hi dues criatures al vostre voltant que us estan demanant que els cordis la jaqueta, que els pentinis, que no t'oblidis de la bossa, mentre entre entre ells s'estan discutint sobre qui parla primer, i mentre el rellotje et diu que falten tres minuts per les nou ( podeu experimentar-ho amb un parell de micos si teniu possibilitats... vius, eh? res de peluix, que aquests no es mouen)
Em direu que em compri unes sabates més fàcils de cordar, o sense complicacions... Vinga, qui me'n trobi unes té premi! Perque pel que sembla, a l'hivern només es fabriquen sabates i botes amb cordons, botons o tan estretes que has de fer servir calçador per poder-hi entrar els peus (uns peus botits a la recta final de l'embaràs, per cert, que això no ho teniu en compte...)
Crec que el dia que pareixi em presentaré a l'hospital directament amb les sabatilles d'estar per casa... així no perdré temps...

- La roba
L'estiu és la època dels vestits senzills i còmodes. Te'ls poses pel cap i ja està. No calen pantalons, ni jerseis, ni mitges, ni abrics.
No sé si sabeu que la roba d'embarassada és caríssima, però molt. És abusiu.
A l'estiu, els pantalons ja són amples, i són més esportius, cosa que et permet acomodar millor l'enorme panxa que se't posa els últims mesos. No cal comprar-te gairebé res de roba d'embarassada: amb vestits amples, samarretes una mica més grans o les del teu home, i pantalons de fer ioga, ja fas el fet.
Quan fa fred, la cosa canvia. Trobar pantalons amb una cintura que doni prou de sí com per encabir-hi la panxa és una odissea. Ja en trobes algun, sí, però taaant finets que la fred se t'escola per la tela i et congeles (i si fa tramuntana ja no et dic res). Llavors has de posar-te mitges a sota, cosa que et fa tornar al mateix problema de quan et poses les sabates amb cordons, un drama, vaja.
I és quan et decideixes a anar a la botiga a mirar un parell de pantalons d'embarassada, i et vénen contraccions quan veus els preus.
I l'abric? A l'estiu no t'has d'abrigar... Potser una rebequeta als vespres, d'acord, però és de fàcil solució.
A l'hivern cap de les teves jaquetes o abrics que tens per casa et corden, i acabes anant abrigada de pit en amunt, deixant la panxa a l'aire lliure. Una imatge bastant patètica, la veritat, perque et fots de fred igualment (i si a sobre li sumem els pantalons finets...)
I ja us podeu imaginar que si els pantalons d'embarassada són cars, les jaquetes i abrics no us explico.
Solució? Ponxos i poca cosa més... Ah, sí, i un paquet gegant de paracetamol pels refredats

-La canastreta
És a dir, la roba de la criatura i teva que has de portar a l'hospital.
L'altre dia, preparant-ho tot, no entenia perquè no hi havia manera d'encabir tota la roba a la bossa, la mateixa que vaig fer servir tant pel naixement de la Clàudia com d'en Lluc. Carai, que no m'hi entrava tot, és més, ni la podia tancar amb la meitat de les meves coses a fora.
A veure: per la Sara els bodis, els conjuntets, el gorret, els bolquers, l'amanyac, els mitjons... i per mi la camisola, la bata, els mitjons, les sabatilles, el necesser...
Quan ho vaig treure tot fora i ho vaig veure repartit a sobre del llit vaig entendre el perquè de tot plegat.
Pels naixements dels germans grans, els bodis eren de màniga curta, els conjuntets de cotó lleuger, l'amanyac ídem i jo no necessitava mitjons, ni bata, i la camisola era fineta.
Ara em trobo amb els conjuntets de la Sara que ocupen el doble perque són avellutats, els bodis que són de màniga llarga, l'amanyac que és més gruixut, la meva camisola d'hivern i una bata, que a l'estiu no necessitava, i que ocupa tres quarts de bossa.
Total, que necessitaré una Samsonite per anar a l'hospital!!!


-El temps
Sí, el temps en general. La fred no deixarà que pugui sortir a passejar amb la Sara des del primer dia que estiguem a casa, a menys que faci un hivern africà i em trobi amb temperatures de 20º.
M'hauré d'esperar uns dies, i a més, quan ja puguem sortir l'hauré d'embolicar com un caramel per la fred i el vent (perque aquí dalt, si alguna cosa hi ha a l'hivern és tramuntana, i a sobre m'arriba de pet tant a casa com al barri, sense cap barrera protectora).
Mantes, gorros, abrics, plàstics... uuuuffffff....
 Sí gent, em fa mandra...

Que sí, que parir és bonic i tant és la època que et toqui... Sííií, la teoria ja me la sé... Però la pràctica em fa posar els pèls de punta...
Serà que estic cansada...
En fi, ja us ho explicaré...

3 comentaris:

Pilu ha dit...

No he pogut evitar somriure amb tot el que expliques. La veritat és que tens tota la raó. No és gens fàcil, és més, és bastant complicat. I car.
Però sempre busco la part positiva de les coses. Sempre. I sé que d'aquí un any somriuràs per tot això, i serà una anècdota més que podràs explicar a la Sara quan sigui gran. I d'aquí un any es portaran els pantalons amples i els ponxos seran vintage. I quan la Sara sigui prou gran per entendre-ho, es divertirà demanant-te que li expliquis coses de quan estava a la panxa i tu, sense oblidar tot el que estàs passant, desdramatitzaràs i ho explicaràs amb el mateix sentit de l'humor que ho saps fer ara. Perquè l'estimes, la Sara. I nosaltres, que seguim de més a prop o de més lluny aquest embaràs, també l'estimem.
No perdis mai aquest setit de l'humor. És part de la teva esència.

Garbí24 ha dit...

va tranqui....que un mes no es gaire i així tindreu un bon tió......

Carbassona ha dit...

Estigues tranquil·la que els meus dos embarassos han passat per l'hivern, ja ho saps be prou, jajajaja.
I no he tingut tants problemes dona, uns pantalons de xandall del decathlon o de mercat, un ponxo de forro polar i llestos, que amb l'escalforeta que et dona la sara no pots pas tenir fred....
Petonets preciosa.