Petits perque no representen cap moment clau en la meva vida, però tot i això, m'han fet vessar llàgrimes de tristor.
El primer adéu va ser per Lost, una sèrie que m'ha marcat (igual que a molts) i que considero la millor que he vist fins ara (a l'espera d'acabar de veure Battlestar Galactica, que us recomano molt). Crec que és una obra mestra televisiva, i si bé el final ha estat controvertit (qualsevol final hauria estat discutit), a mi m'ha satisfet.
Vaig plorar molt mentre veia l'últim capítol, tant per l'emotivitat que desprenia com pel fet de saber que allò s'acabava, que era un final.
Sí, plorar per una sèrie no sembla gaire seriós, però què voleu que us digui...
(per cert, Sànset i Utnoa, quan hagiu vist el final passeu-vos per aquí, i em dieu què tal... i de pas us enllaçaré algunes de les millors teories-explicacions que he trobat)
El segon adéu ha estat pel meu Alfa Romeo 146... aixxxx...
Fa us dies se li va espatllar l'embragatge (per sort, dins el garatge) i vam decidir que com que costava més arreglar el cotxe que el cotxe en si, no valia la pena gastar-nos diners.
Era del 97, el va comprar la meva mare després d'un aparatós accident amb l'anterior cotxe de la familia, i fa uns dos anys i mig els meus pares me'l van donar, ja que per la feina d'en Jordi en necessitavem un altre .
La veritat és que ha fet un molt bon servei, tenia un motor meravellós i un portaequipatges grandiós. M'encantava conduïr-lo (llàstima dels sorollets continus de les peces que li ballaven, jeje... i de la finestra que baixava sola... i de la tapisseria que es desenganxava de les portes... jeje) i m'ha sabut greu que m'abandonés.
A més a més, si bé havia sigut el cotxe de la meva mare, també l'havia conduït el meu pare (amb les seves dificultats, penseu que es va treure el carnet de conduïr amb cinquanta anys ja complerts), i encara recordo el gloriós dia que la calor va rebentar un esprai de no sé ben bé què, que ell havia deixat a la safata del darrera, emmerdant de mala manera tota la part posterior del cotxe... pensava que ma mare el matava, jajaja.
Vaig plorar mentre se l'emportaven... era una altra cosa més relacionada amb el meu pare que se n'anava, que deixava d'estar al meu costat... no sé com explicar-ho, ni sé si ho enteneu... bé, quedeu-vos amb que va ser un adéu massa sentit per només un cotxe.
2 comentaris:
Ostres, sí que t'entenc, sap greu desfer-se d'un cotxe... jo sempre hi he posat quelcom més del que cal i canviar de cotxe em pot posar molt trista! Sé de què parles, crec.
Referent a Lost, t'he deixat un comentari en un altre post. Ahir per la nit en vaig veure el final, la sèrie m'ha agradat molt i estic d'acord amb tu en que és una de les millors que he vist, per no dir la millor. Porser, per això també estic trista pq. s'ha acabat, i decepcionada pq. una sèrie tant bona i amb tant misteri trobo que es mereixia un final millor, no em va agradar massa la manera com va anant l'últim capítol. Tot i que reconec que en algún moment també em vaig emocionar, és el que té ser losaddicta. Però, repeteixo, per a mi es mereixia un altre desenllaç. Salut!
A mi tampoc em va agradar molt l'últim capítol de LOST. A mi em costa plorar amb gent davant mirant una peli o sèrie. I m'ho vaig passar malament però alguna llagrimeta va caure :)
Era difícil lligar tantes coses, però em vaig quedar decepcionada. Però per la sèrie en general un 10, crec que mai vorem alguna cosa així que ens enganxi tant.
Jo és que mai he tingut cotxe propi, i sempre he portat dels altres, així que gaire carinyo no els he agafat la veritat...
Publica un comentari a l'entrada