Sis coses sobre mi

La Ale, el blog de la qual ha sigut una inspiració per mi en el tema del co-llit i la criança, m'encanta llegir-lo i us convido a vosaltres a que el descobriu, m'ha convidat a compartir amb vosaltres, els meus amics blocaires, 6 coses sobre mi il·lustrades amb una imatge.

No m'agraden els "memes", però aquest no el considero com a tal, ja que només pretén donar als que ho llegeixen informació sobre el que escriu, i aquest blog, de fet, el que fa és donar-vos a conèixer coses de nosaltres com a familia, com a pares, com a fills, com a amics...

Aprofito per convidar-vos a que feu un post igual, doncs crec que és una bona idea per coneixer-nos un xic més (per descomptat que no estic obligant a ningú, eh?).

Assumpta, ja he explicat abans que jo no considero això cap meme, espero que tu opinis el mateix i entris al joc. ;-)

Per tant, aquí us deixo 6 cosetes sobre mi que crec que no han sortit gaire al blog, i per tant a molts (els que em coneixeu en persona de fa temps, no) us seran noves.

Sóc geògrafa.
Sí, llicenciada en aquella carrera que ningú (ni nosaltres mateixos) sap ben bé perquè serveix, ja que toquem un xic de tot (urbanisme, paisatgisme, botànica, física, filosofia, cartografia) i no aprofundim en res...
El que sí que us asseguro és que no ens aprenem les capitals o els rius de memòria, així que absteniu-vos de preguntar-me allò de "Ah, geògrafa? Va, quina és la capital de Burkina-Fasso?"... ho busqueu a la Wikipèdia, val?


Sóc molt mandrosa al matí.
Se m'enganxen els llençols de mala manera.
Sempre dormiria una estoneta més...
Suposo que el fet de tenir insomni de conciliació ajuda a que llavors al matí no hi hagi manera que em llevi. De nits puc aguantar el que vulgui, de fet ja pot ser tard, que sempre trobo una estoneta per llegir abans de dormir, o per escriure al blog o mirar-me quatre coses a internet. Però després al matí... uf, uf, uffff...

I sí, com us podreu imaginar, he tingut "la gran sort" que els meus fills han sortit... matiners!



Tinc 3 tatuatges.
Un petit follet a l'espatlla dreta, una rosa a la panxa (a l'esquerra) i un gat negre al pit dret.
Us haig de confessar que mentre escrivia m'havia de mirar exactament el costat on els tinc, perque ni me n'enrecordo...
El primer, el follet, me'l vaig fer amb 18 anys, la rosa al cap d'uns mesos, i el gat va ser l'últim, als vint. I va ser lúltim perque el paio que me'l va fer, diguem que no estava en les seves millors facultats mentals (ressaca), i me'l va desgraciar una mica (la gent em pregunta si és un mono, només us dic això...)
Perquè m'he marcat el cos? Per cap motiu en especial, senzillament m'agrada. No sóc una fanàtica dels tatuatges, però m'agraden, si estan dibuixats i situats amb gust.
La Clàudia, quan era més petita flipava amb els meus "dibuixets", i sobretot quan la rosa es va transformar en un ram amb la panxassa que feia quan faltava poc perque en Lluc sortís, jeje.
Me'n vull fer un altre, aquest amb un significat molt especial per mi, però no aconsegueixo trobar-li la forma desitjada. Quan el tingui us l'ensenyaré.



M'encanta dutxar-me amb aigua calenta.
Com més calenta millor.
De fet, acostumo a sortir de la dutxa ben vermelleta.
M'és igual si és sa o no, em relaxa moltíssim la sensació de l'aigua calenta caient al meu clatell... mmmmmmm.
Ara no ho puc fer, perque tenim un calentador elèctric amb dipòsit, i clar, arriba un moment (massa aviat) que l'aigua calenta s'acaba... però abans em podia fer dutxes de més de mitja hora... sí, una malgastadora d'aigua, però s'hi està tant bééééeeee....
Si alguna vegada em banyo, en Jordi diu que semblo una bosseta de te...

Recordo quan érem de viatge de nuvis a Costa Rica, a la zona d'Arenal, vam anar a les Termas Baldi, a en Jordi la primera piscina ja li semblava massa calenta (32ºC), i anaven pujant de temperatura... Jo vaig arribar a ficar-me a la penúltima, que no sé a quants graus estava, però perque us en feu una idea, la última estava a 67ºC




No m'agrada el meu nas.
El tinc de patata.
Gros i lleig.
I a sobre, per fer-lo encara més evident, porto ulleres, o sigui que no hi ha manera de dissimular-lo ni que sigui una micona...
Ara rai, que ja l'he acceptat tal com és i tal com em queda a la cara, però durant molts anys em va tenir molt acomplexada. Gràcies sobretot a la malícia infantil... n'arriben a ser de cruels de vegades els nanos, eh?
Però com he dit, ara ja l'he acceptat, i m'aguanto... cosa que no treu que continuï sense agradar-me, tot i la "personalitat" que diuen que em dóna... (quina manera d'enganyar al personal... coi, és gros i punt!)



Sóc feliç essent mare a temps complert.
Sí.
I ho dic ben alt perque si fa només cinc anys enrere algú m'hagués dit que em quedaria a casa cuidant dels meus fills, li hauria dit que ni en pintura! Abans pensava que primer era la meva carrera professional i després la meva carrera maternal. O si més no, creia que seria una mare moderna treballadora.
Les circumstàncies (diguem-ho clar: un cabró d'empresari que em fa fotre al carrer estant embarassada de sis mesos per no pagar-me la baixa i a sobre dient-me d'anar a treballar en negre fins que no parís... ) van fer que m'hagués de quedar a casa cuidant de la Clàudia, i després vaig poder treballar des de casa.
No em sap greu, al contrari.
No sóc una "mare treballadora" (que treballo moltíssim, eh? però només a casa...), i tot i que de tant en tant apareixen vells fantasmes i alguns de nous (estretors econòmiques), els meus fills ho compensen tot, tot i tot.
(ah, i en vull tenir almenys un més...)