Benvinguts al Planeta Clàudia, un indret des d'on la vida es veu amb uns altres ulls, els dels nostres petits dimoniets!
dimecres, 18 de novembre del 2009
Cant de l'enyor
... ni que només fos poder-nos dir un altre adéu serenament... ... ni que només fos perquè sentissis com t'enyoro... ... ni que només fos per riure junts la mort.
No podem oblidar els qui han marxat. Hem de continuar amb la nostra vida (i ho fem) però ells sempre hi són perquè ens els estimàvem. Ànims i una abraçada molt forta :-)****
Si jo pogués tornar veure al meu pare (que va morir fa quatre anys i mig) no voldria pas fer-ho per dir-li de nou adéu... suposo que m'agradaria parlar amb ell de qualsevol cosa de la vida de cada dia, però no per tornar-me a acomiadar. Tampoc voldria que fos per dir-li que l'enyoro, pobre, encara el faria sentir malament per haver marxat...
Si pogués tornar-lo a tenir una estoneta m'agradaria veure'l assegut al menjador, amb el seu batí posat, jugant una partida de cartes amb la mare :-)
Si pogués tornar-hi a parlar seria per dir-li "hola!!", però un altre comiat no...
Segur que parlariem de futbol i de política... i li ensenyaria el meu blog!! :-)) Segur que li agradaria!! jajaja
Estaria súper orgullós de veure que la seva nena tenia un blog (com si fos alguna cosa meritòria que només els més especials poden tenir jajaja) I és que pel meu pare, tot el que jo feia era especial :-)
Ara bé, primer li hauria d'explicar què és... i riuria i li faria gràcia veure com són les coses amb comparació en quan ell era jove...
Saps que els pares llegeixen els blogs de les filles des del Cel? :-)
I riure junts, sí, clar... riure junts... riure junts la vida.
Jo, Maia!! Ara m'has fet plorar, eh? jajaja plorar i riure a la vegada :-PP
Sempre em posa la pell de gallina aquesta cançó..... no oblidem mai, recordem sempre, el millor és quan podem fer-ho amb un somriure al reviure anécdotes i vivencies :)
5 comentaris:
No podem oblidar els qui han marxat.
Hem de continuar amb la nostra vida (i ho fem) però ells sempre hi són perquè ens els estimàvem.
Ànims i una abraçada molt forta
:-)****
Mentre els recordem, sempre estaran entre nosaltres.
Una dolça abraçada!
Ai, Kudi... la cançó és tristíssima.
Si jo pogués tornar veure al meu pare (que va morir fa quatre anys i mig) no voldria pas fer-ho per dir-li de nou adéu... suposo que m'agradaria parlar amb ell de qualsevol cosa de la vida de cada dia, però no per tornar-me a acomiadar.
Tampoc voldria que fos per dir-li que l'enyoro, pobre, encara el faria sentir malament per haver marxat...
Si pogués tornar-lo a tenir una estoneta m'agradaria veure'l assegut al menjador, amb el seu batí posat, jugant una partida de cartes amb la mare :-)
Si pogués tornar-hi a parlar seria per dir-li "hola!!", però un altre comiat no...
Segur que parlariem de futbol i de política... i li ensenyaria el meu blog!! :-)) Segur que li agradaria!! jajaja
Estaria súper orgullós de veure que la seva nena tenia un blog (com si fos alguna cosa meritòria que només els més especials poden tenir jajaja) I és que pel meu pare, tot el que jo feia era especial :-)
Ara bé, primer li hauria d'explicar què és... i riuria i li faria gràcia veure com són les coses amb comparació en quan ell era jove...
Saps que els pares llegeixen els blogs de les filles des del Cel? :-)
I riure junts, sí, clar... riure junts... riure junts la vida.
Jo, Maia!! Ara m'has fet plorar, eh? jajaja plorar i riure a la vegada :-PP
No els oblidem però els enyorem tant! Una abraçada.
Sempre em posa la pell de gallina aquesta cançó..... no oblidem mai, recordem sempre, el millor és quan podem fer-ho amb un somriure al reviure anécdotes i vivencies :)
Publica un comentari a l'entrada