dimarts, 15 de setembre de 2009

Resum de la jornada

Com us he explicat aquest matí, avui ha sigut el primer dia d'escola de la Clàudia.
No sé qui estava més nerviosa, si ella o jo.
I ara puc dir que ha sigut un dia molt especial per tots.

Al matí s'ha llevat amb moltes ganes d'anar a cole, ha esmorzat bé, sense fer gares tonteries, s'ha vestit, s'ha acomiadat d'en Lluc explicant-li que anava al cole, però que després tornava, que no plorés ni estigués trist (me l'hagués menjat a petons...) i ha marxat amb el seu pare, de la maneta i amb la motxilla (buida, hehe) a l'esquena.
Des del balcó els veia caminar junts, ella saltironejant, amb les cuetes al vent... i no he pogut evitar que dues llagrimes traïdores rodolessin galta avall.
La meva nena s'està fent gran.

Quan en Jordi ha tornat, m'ha dit que havia estat molt tranquila tota l'estona, fins que ell li ha començat a dir que havia de marxar i que després l'aniria a buscar. Quan ha marxat estava plorant en braços de la mestra...
A la nostra escola, l'adaptació s'està fent de la següent manera: cada dia entren 5 alumnes, fins arribar als 25 el divendres. Amb els que entren nous, els pares s'hi poden quedar una estona, i llavors marxen. Des del primer dia van a classe al matí i també a la tarda.

A migdia l'hem anat a buscar els quatre junts, i quan ens ha vist ens ha saltat a sobre!
M'he tranquilitzat molt, perque li he vist la cara serena i no hi havia signes de plor constant (a la Clàudia desseguida se li fan bosses als ulls quan plora una bona estona... com a la mama), i també la mestra ens ha dit que havia estat molt bé tot el matí.
De cop, la Clàudia ha començat a explicar-nos que estava molt contenta, que havia jugat amb els seus nous amics, que li agradava la seva bata, que a la tarda havia de tornar, que... Vaja, que ha començat a xerrar pels descosits, com una cotorra! I contenta com unes pasqües!
No ha parat d'explicar-nos coses.
Fins i tot ha volgut que truquéssim a la nonna i als avis d'Espolla, i els ha explicat tot.
No hi ha hagut manera que fes migdiada, perque deia que havia d'anar a cole a la tarda...
Al final crec que ha dormit deu minutets (després de fer-li un recital de "nova-cançó" al seu pare).

A la tarda l'he portat jo, i quan l'he hagut de deixar ha plorat un xic, però després la mestra ens ha dit que ha sigut un momentet, encara més curt que al matí, i que ha sigut una joia.
I des de llavors ha sigut un no parar de cantar, de riure, d'exclamar "estic contennnnta!", de ballar...
Al bany tots tres, papa, Lluc i Clàudia, cantant i rient.
I després jugant amb les nines a ser mestra, anomenant-les com els seus nous companys, consolant-les si ploraven, explicant-los un conte i cantant cançons.

I deveu pensar "deu estar rendida, pobreta"...
Doncs no!
Deu ser tanta l'adrenalina, tanta l'emoció, que no para... jo estic morta de son, però ella té encara energia per parar un tren.
De fet, crec que deu haver adormit a son pare...

El que més m'ha agradat del dia?
No ho sé, moltes coses:

- La cara d'emoció en veure'ns al sortir
- La il·lusió amb què ens explicava tot el que ha fet.
- Veure-la acomiadar-se d'en Lluc, tant al matí com a la tarda, explicant-li que no ha d'estar trist, perque ella va al cole i estarà contenta, i després es veuran, i que no ha de plorar... Com una mama, jeje
- La manera com ho ha enfocat tot: està fent nous amics, la seva mestra és molt maca, el cole és divertit...
- Sentir-la cantar tot el dia... És un xic martiri, perque no us podeu imaginar com desafina... però és la millor mostra de felicitat que em pot donar.

Estic contenta.
I encara que sé que aquests propers dies poden canviar molt, sé que igual com s'està fent gran físicament, la Clàudia també està creixent com a persona, i m'ho està demostrant.
La única cosa que m'entristeix és que el seu avi no és aquí per veure-la així de feliç.

8 comentaris:

Joana ha dit...

Un dia llarg i ple d'emocions. Demà serà diferent però amb moltes coses per explicar i així durant tot el curs. Cada dia els veus diferents i a final de curs super-grans!
Molts ànims!!

sargantana ha dit...

m'en alegro molt de tot plegat...
es un `post molt bonic i tendre.com vosaltres.
molts petons.

garbi24 ha dit...

Veus com t'ho vaig dir...la més patidora la mare.
Aviat et portarà noviets a casa.....després si que ploraràs...jeje

Els del PiT ha dit...

La motxilla buida, hi hi hi... és que me l'imagino, hi hi... angelet... ànims mossa!

Carbassona ha dit...

Realment patim més les mares que elles, és que tenim aquest gent (el del patiment)... i no hi podem fer res de res, coses de mares.

bajoqueta ha dit...

Encara que hagin una miqueta de llagrimes al principi és normal. Però jo crec que amb lo petardo que és s'acostumarà i te fotrà lo cap ple de vent cada dia de tantes coses noves que vorà jajaja

Tu, jo i l'Otis ha dit...

Quin gran primer dia!
I el segon? Com ha anat?

- assumpta - ha dit...

D'aquest dia, quan ja sigui gran del tot, potser no s'enrecordarà, però segur que tu li podràs recordar perfectament.
L'avi de ben segur que des d'on sigui us envia un petó i un somriure cada matí.
(a mi el meu, me'l segueix enviant).
Ànims, bonica!