No sé si us ho he comentat mai que sóc filla única.
Sempre vaig desitjar tenir germans (almenys un!), però per raons que més endavant, com a adulta vaig poder entendre, els meus pares no van tenir més fills.
La meva vida va transcórrer sempre en singular.
Tot era "jo".
Era la única filla.
Era la primera néta per una banda i la única per l'altra.
La cosina gran per un cantó, i la única neboda per l'altra.
Mai vaig ser persona de molts amics, més aviat solitària.
Passava moltes estones sola, per la feina dels meus pares.
Llegia molt, vivia en el meu món.
Era la "empollona" de la classe... això no va ajudar gaire.
No practicava esports d'equip, la meva passió era la natació.
Vivia la vida en singular.
I això va començar a canviar quan vaig conèixer en Jordi (abans ni em vaig plantejar que deixés de ser "jo" per passar a ser "nosaltres").
Ara, amb dos fills, ha canviat del tot.
Avui la meva vida la visc en plural.
I quan m'escolto dir "els meus fills", tota jo tremolo de felicitat.
Doncs ja no sóc "jo", som "nosaltres".
El meu plural són ells: en Jordi, la Clàudia i en Lluc.
9 comentaris:
Ai aquests fills únics!!
Jo encara ara tinc comportaments de filla única, després de quasi 10 anys de compartir pis amb companys i companyes de la universitat i amb amics... Hi ha coses que no canvien, suposo. A vegades crec que és comportament de tipus felí, també... Potser per això m'agraden tant els gats!!
El fet de començar a parlar en plural, de "nosaltres", perquè som dos, no "jo sola", em va costar molt. Però un cop li agafes el ritme... quan vaig arribar aquí també se m'escapava, encara que aquí quasi sempre sóc "jo", i no "nosaltres". Excepte aquesta setmana!
Bé doncs , pots anar ampliant la pluralitat ;). Sempre es millor amb germans un de sol es molt poc . Jo tinc tres fills i quasi que ja prou , apart de l'edad , considero que es un bon numero.
Felicitats per ser feliç .
Jo també sóc partidaria de com a mínim dos, no sé manies meves, jajaja.
que bonita reflexión claudia , me encanto el concepto en plural . yo solo tuve 1 hermano , mi familia es pequeña , creo que por eso quiero tener más niños, me encanta una casa llena de niños , !me llenan de vida !
besos
Hola,
és molt bonic el que has escrit. el pas del jo al nosaltres. preciós.
un molt bonic nosaltres per fer camí.
felicitats
quin plural més maco
La meva vida és, doncs, totalment a la inversa que la teva :-)
Sóc la gran de tres germans, però el meu germà només va tardar 13 mesos i 13 dies (no som supersticiosos jeje) a néixer després de mi, així que no vaig tenir molt de temps tota l'atenció per a mi :-)
Tant el meu pare (cinc germans) com ma mare (set germans) eren famílies ben nombroses... Tinc una passada de cosins, cosines, fills de cosins...
Però no he tingut la sort de poder ser mare (o mare "del tot")...
Algun dia, al Cel, podré conèixer un fillet meu que la naturalesa va fer que l'embaràs no arribés a bon fi i que ara tindria 14 anys... Aquest és un post feliç, així que ho deixaré aquí :-)
Jo sempre hagués volgut ser filla única :) El ser la gran de la família no m'ha ajudat gaire en moltes coses, així que a la pròxima vida m'agradaria provar lo que seria no tenir germans :)
Suposo que costa passar del singular al plural, però amb la família que tens segur que no t'ha costat gens :)
aixx. aixo de tremolar de felicitat! que maco.. i com t'entenc! :D
Publica un comentari a l'entrada