dissabte, 25 de juliol de 2009

Sí, el meu nen plora


En Lluc plora.
Molt.
Molt i molt.
Ha sortit ploraner.
Té molts de malestars gastrointestinals, i ho passa força malament. I la seva única manera de demostrar-nos que no es troba bé, és plorant.

És complicat de gestionar, perque els seus plors t'acaben superant. Acaben fent que els teus nervis surtin de mare...
És un plor inconsolable, sense fi, estrident i agut, que no para fins que el mal o el malestar no desapareix. Ja pots abraçar-lo, petonejar-lo, cantar-li, posar-li el pit, el pipo, fer-li massatges... el que vulguis, que no hi ha manera.

I és dur, la veritat.
Veure'l que no està bé, que no està còmode, que no riu, que ni un dels moments en què està despert està tranquil, igual que mentre dorm... doncs és difícil.

Paciència, és el que ens diu tothom que hem de tenir... ja ho sé, però no consola, el que vull és que ell estigui bé, i de retruc jo, i de pas tots nosaltres, perque una situació així altera a tothom.

La Clàudia, pobreta, es tapa les orelles quan el sent, i em diu que "en Lluc no calla de plorar, mama". I mira que té paciència aquesta germaneta gran, perque encara no s'ha queixat cap dia!

Els veïns... encara no han dit res, i suposo que no ho faran, ja que per bé o per mal, tots hi han passat no fa pas tans anys, i els de sota seran pares d'aquí un mes, o sigui que més aviat estan prenent nota...

Ahir però, una veïna de l'altra banda del carrer, que viu a una casa situada a uns 50 metres del nostre portal (nosaltres vivim en un segon pis), ens va veure per primer cop als quatre junts, i li va preguntar a la Clàudia si en Lluc plorava. Ella li va contestar que sí, i jo li vaig dir rambé que "Sí, plora... força". I ella, una dona gran ja, curada d'espants, em va mirar i amb cara de preocupació em va demanar si era ell el que sentia cada nit... Pobreta, no ho va dir per criticar ni molt menys, però allà em vaig adonar de fins a quin punt els plors d'en Lluc s'arriben a sentir al carrer...
Bé, si més no ja s'està donant a conèixer al barri...

Paciència, paciència.... OOommmmmmm, Oooommmmm...

7 comentaris:

McAbeu ha dit...

El pitjor d'aquestes situacions és la impotència de no poder fer-hi res.
Ha de ser molt frustrant i desesperant i des d'aquí només et puc donar ànims fins que tot passi, que segur que passarà!
:-)***

Assumpta ha dit...

És estrany que no hi pugui haver res que li calmi el malestar, pobret... això que dius del massatge.

Sabent que és d'origen gastrointestinal, els pediatres haurien de tenir un remei, no? (Bé, jo sóc analfabeta total en aquests temes) però és que m'estranya... No sé jo què pot pendre un xiquet tan petit, però una miqueta d'infusió amb camamilla (estic inventant, eh?) alguna cosa natural que el pogués calmar...

En tot cas, em sumo als ànims d'en Mac i deixo abraçades per a tots!! :-))) Suposo que serà qüestió de temps...

marta -xin76- ha dit...

Sona a tòpic, però... ànims mama!

sargantana ha dit...

pobres..jajaja
aixis aquell xibarri que es sentia l¡altre dia, venia de casa teva??jajajajjaa
que dolenta que soc!!

bromes a part, al meu gran li pasaba algo similar, retenia aire i ho varem solucionar bstant amb uns biberons de infusio de fonoll.
aixo el va ajudar a fer el tomb.
pero era una desesperacio, per tots.
tingues paciencia bonica.
uns petons

GLORIA DSN ha dit...

anims cuca, diuen que els decibels d'un nen plorant superen el doble de un martel picant... anims

bajoqueta ha dit...

Ai ha de ser desesperant no saber què fer. I més vore'l malament pobret. A vore si se li passa i podeu descansar i ell també :)

Jesús M. Tibau ha dit...

darrerament parlem molt sobre aquests temes i hem comprovat que el vostre cas és força normal. Nosaltres no ens podem queixar en absolut, perquè el nostre xiquet és força dormilega i panxacontent.
Una abraçada