dijous, 2 de juliol de 2009

Puc veure el teu halo...

No sé si són les hormones, si és la barreja de felicitat i enyorança que sento (felicitat per tenir en Lluc als meus braços i enyor de ja no sentir-lo dins meu), si és la tristor que ha tornat... però aquests dies el meu pensament vola sovint cap al meu pare.

No puc evitar de pensar en ell quan venia a veure cada dia a la Clàudia, i em costa fer-me a la idea de que no farà el mateix amb en Lluc, que no li portarà infinitat de contes, joguines dels vint duros o un senzill espantasogres per jugar.
No puc evitar enyorar-lo. Miro en Lluc i penso en com li hagués agradat tenir un altre nét, ara un nen... i no va arribar ni a saber-ho.
No puc evitar de veure'l al llit de l'hospital, enfadat i de mal humor perque no pot respirar ni dormir, rient perque li ha fotut un moc a alguna enfermera, trist perque sap el que li espera... sedat i deixant de respirar just en el moment que el seu cos ha dit prou.

Encara ara em trobo pensant que l'haig de trucar per dir-li que en Lluc s'ha engreixat molt, que la Clàudia li està cantant una cançó, que vingui a veure'l, que ara està despert... i em trobo amb el telèfon a la mà, trucant a algú que ja no hi és.

De vegades penso que està més a prop meu del que crec.
Vull pensar que és aquí, al meu costat, mirant-se en Lluc mentre li dono el pit, o mentre l'acarono.
Vull notar la seva presència en un alè d'aire que fa que en Lluc somrigui en somnis.
Vull veure la seva llum dins la nina dels ulls del meu fill quan em mira mentre mama la meva llet.
Vull percebre el seu halo en la primera claror del dia que contemplo cada matí des del sofà amb en Lluc en braços.

Aquests dies sona molt per la radio una cançó que m'agrada molt, moltíssim. Una cançó que m'emociona i des del primer dia que la vaig sentir fa que automàticament pensi en el meu pare.
És Halo de Beyoncé, una cantant que no m'entusiasma especialment, però que amb aquesta cançó em fa tremolar d'emoció.

Una de les definicions de halo, en anglès i també en català, és "cercle lluminós irisat que envolta un cos lluminós", una aura, vaja.

Un fragment de la cançó diu així:

Per tot arreu on miro
m'envolta la teva abraçada.
Puc veure el teu halo,
saps que és la meva salvació.
Tu ets tot el que necessito i més.
Puc veure el teu halo,
prego perque no s'esvaeixi...

Us deixo el video amb la cançó, perque la gaudiu vosaltres també.
Espero que us faci recordar algú estimat i que per vosaltres sigui menys trista que per mi.


9 comentaris:

Assumpta ha dit...

"Vull veure la seva llum dins la nina dels ulls del meu fill quan em mira mentre mama la meva llet."

És que la veus... el teu fill és el seu net, porta la seva marca, porta el seu senyal... Potser, a mida que es vagi fent més gran hi aniràs trobant més coses encara...

Kudi, la comparació és absurda... però, quan el Barça va guanyar la segona Champions, la de Paris, jo també pensava que havia de trucar al pare perque devia estar contentíssim, i per celebrar-ho junts... i havia mort feia 14 mesos.

I tan sols era futbol.

Tu tens un miracle als teus braços, tens la gran sort, el gran regal de poder ser mare i enyores compartir-ho amb aquell amb qui tant estimes... però ell ja ho sap, ell ja ho veu :-))

Per parlar amb ell no cal que aixequis el telèfon, ho pots fer amb el pensament, amb el cor... Tal com us estimeu, és segur que els teus missatges li arriben... i ara jano està enfadat, ni de mal humor, ni li costa respirar. Ara vol que tu somriguis, que li parlis del teu fill, però sense patir, amb pau.

bajoqueta ha dit...

Filla! Que m'acabes de fer plorar!

Mira jo crec que és molt trist quan algú marxa i ningú el recorda. Ja sé que potser no consola, però trobo molt bonic poder recordar a algú tant que fins i tot t'olvides de que no està i li trucaries. Ma iaia fa uns quants anys que ha mort ja, i com no vaig poder despedir-me d'ella, ja que estava molt liada amb un tema personal, sempre he pensat que allò no va passar.
És trist sí, però més trist crec que és olvidar a alguna persona.
I para de posar coses d'estes que això serà un valle de llàgrimes entre tots ! :) Una abraçada!

kika ha dit...

crec que aquest escrit només es pot entendre com la prova de que estàs vivint moments intensos, fantàstics, aprofita'ls tots!

McAbeu ha dit...

Com sempre molt emocionant, no puc afegir-hi res més.
Només dir-te que no em perdo cap dels teus escrits encara que sovint no et deixi cap comentari i enviar-te una abraçada ben forta encara que potser fa massa calor per rebre-la.

P-CFACSBC2V ha dit...

Potser no hi és físicament, però sens dubte estàs demostrant que hi és.

captaire ha dit...

Segur que hi és d'alguna manera i pot veure content el seu net.

Són sentiments molt intensos. I m'has fet tornar cinc anys enrere. El meu sogre va morir quan la meva dona estava embarassada del nostre primer fill, i ella tenia exactament els mateixos sentiments, inclús això d'agafar el telèfon per trucar el seu pare.

Parla-li al Lluc del seu avi, que el conegui tot i no poder-lo haver vist mai.

Myriam ha dit...

M'he quedat sense paraules, emocionada... només donar-te un petó ben gran. La maternitat ens acosta a aquesta mena de sentiments, no tinguis por de sentir-los, el teu pare serà amb tu sempre. Recorda'l perquè s'ho mereixia.

Els del PiT ha dit...

Realment el tema és molt trist i tu ara estàs sensible de nassos. Jo plorava mentre donava el "bibo" a la meva filla a les quatre de la matinada veient un concert de garth brooks per la tele. És el problema d'entendre el que transmeten les cançons...
Una abraçada!
:-)

- assumpta - ha dit...

És molt trist saber que algú estimat no el tornarem a veure. Però sí que podem pensar (jo ho faig també sovint amb el meu pare), que els tenim aprop. De vegades em pregunto, que hagués fet ell en aquesta situació?, o que en pensaria d'això?. Mentre el duem al cor, sempre seran amb nosaltres. De ben segur que ell percep tot l'amor que tu ara estàs donant als teus fills, com ell de ben segur va fer amb tu.
Gaudeix d'aquesta magnífica família a cada moment, t'ho mereixes.
Un petó.