La Clàudia està afiançant el seu caràcter... i us ben juro que ho fa a consciència!
Què vull dir amb això? Doncs que portem una temporadeta de rebequeries, rabietes, tossuderies, crits i plors, dia sí i dia també.
Quan marxem del parc, ja la tenim liada.
De bon matí per esmorzar, també.
Per anar a dormir, faltaria més.
Perque vol un caramel, una altra!
I així anem passant els dies...
És dur i complicat gestionar aquests moments d'ofuscació, més que res perque t'arriba a posar en un estat de tensió i nervis tal, que al final acaba tot com "el rosari de l'aurora".
És tossuda, i costa de fer-la entrar en raó (també cal dir que voler fer entrar en raó una criatura que encara no té els tres anys... diem que és un xic inútil, ja ho sé), i si a sobre capta perfectament qui dels dos cau en el parany abans (jo, que ja sóc així de mena, però ara a la recta final de l'embaràs tot se'm fa una muntanya) llavors ja no us explico.
Acostumen a ser rebequeries curtes, encara que hem tingut algun episodi més gros. I normalment són a casa, tot i que va ser sonada la de l'Espai Gironès a Salt, on tothom mirava com anàvem arrossegant per terra una nena histèrica...
Quan es calma, demana perdó, i necessita una abraçada i fer-nos petons, prometent que no ho farà més. Però quedem tots tocats: jo sentint-me culpable per cridar-la i ella molt sensible i ploranera. El seu pare és el que s'ho pren més fredament i li dóna la importància justa i necessària... l'envejo tant per això!
Sé que és una etapa, com ja he dit al principi s'està creant el seu propi caràcter, però sincerament és una etapa durilla. I a sobre se solaparà amb l'arribada d'en Lluc, que per molt desitjat que sigui per la seva germana, provocarà canvis familiars que faran que la Clàudia segurament exterioritzi d'alguna manera. Quina? Ja us ho podeu imaginar...
Quan té aquests moments de ràbia, indignació i tossuderia, intento pensar en una frase de la novel·la El extraño caso del Dr. Jekyll y Mr. Hyde de Robert Louis Stevenson, pronunciada per Mr. Hyde i que diu : Estima'n quan menys m'ho mereixi perque serà quan més ho necessiti.
(La veritat és que no em vé durant la rabieta, per desgràcia hi penso quan ja ha acabat el show, extenuada, enfadada i nerviosa...)
Aquesta frase molta gent l'atribueix a Rosa Jové, psicòloga infantil amb una filosofia de criança molt oposada a la del Sr. Estivill (a qui com ja haureu vist, detesto profundament... encara que no jutjo a qui segueix els seus "mètodes", no sóc ningú per fer-ho).
Rosa Jové, va escriure un article molt reconegut i reproduït que enllaço aquí, on explicava perquè succeeixen i com gestionar aquests moments de fúria.
La teoria és molt maca, i la comparteixo... però a la pràctica, no sempre acabes actuant com voldries (calmadament, sense perdre els nervis i pensant en el teu fill).
I això, de vegades mata.
17 comentaris:
Segur que ho esteu fent molt bé amb la Clàudia, amb tot el què et preocupes per ella i per la seva educació (i veient-la a les fotos) segur que sou uns pares genials. Et volia posar una frase que havia llegit no sabia on i quan l'he trobat he vist que l'havia llegit aquí amb tu, igualment te l'enganxo:
"Cuando estéis cansados, de mal humor,
justo cuando los niños se vuelvan
insoportables y os saquen de quicio,
cuando os enfadéis y gritéis,
cuando en el arrebato queráis castigar...
Acordaos del aterrado corazón del niño,
que palpita a toda velocidad."
Ànims i un pató!
Tot passarà!
Pensa sempre que els nens tenen un sise sentit que capten quant et treuen de polleguera i això els hi encanta , saben com cridar la nostre atencio . Solucio fer el menys cas possible a les seves rabietes.
És qüestió de paciència i tranquil.litat...encara que a l pràctica és difícil. Ànims!!!
Ains nina! Com t'entenc... nosaltres també ja hem passat aquesta etapa de la Laia (no canto victòria eh?, perquè vés a saber si tornarà....)i sembla mentida, però sí, és una "etapa". És mooooolt dur, jo també en recordo unes quantes de sonades. Van ser molt dures les fires a Banyoles de la tardor passada ufffffff.
En el nostre cas la Laia té molt caràcter (són gens... jejeje)però les rebequeries dures dures van ser un mes mooooolt fort com el que tu dius. Ah! i jo també en tinc una a l'espai gironès!!!
PACIÈNCIA en majúscules i molt d'Amor!
Estima'n quan menys m'ho mereixi perque serà quan més ho necessiti.
Una gran frase. Difícil de portar a la pràctica. Ja em puc anar preparant.
Encara et queden dies, Jesús!! No t'estressis abans d'hora, hehehe
Per experiència pròpia, et puc dir que el que millor funciona per frenar les rebequeries o atacs de mala gaita dels nens és passar d'ells. Amb el meu petit, en Pau (2 anys i mig) que té molt geni i que s'indigna només de sentir la paraula "NO", xiscla, es llença al terra palejant... n'hi ha prou en sortir de la mateixa habitació on és ell i s'ha acabat la marranada.
Si ho fa en un local públic ja és més difícil, perquè la sensació que estàs "muntant el número" et fa perdre la paciència abans.
Ooooooohmmmmm
Sóc testimoni del moment "mama, perdona; papa, perdona" i dels petons i les abraçades. Encara em té amb la boca oberta... Són uns petits manipuladors!!
L'altre dia van venir uns amics a Tarragona, lo seu fill se va portar tant i tant bé... i això que li van donar una bona passejada i no se va queixar gens. En canvi l'altre dia que vaig anar a casa seua ufff, va fer l'espectacle sencer. Jo no tinc fills, però de vegades he cuidat xiquets, i tinc un germà que no fa tant montava algun xou. I és difícil, molt difícil...
Crec que és qüestió de pensar que cadascú s'expressa com sap o com pot, i ella li surt així per desgràcia.
Ai lo de "Dr. Jekyll y Mr. Hyde" molt bo jajaja. Si que és ben cert que se transformen.
Però en resum, no ets una mala mare ni res semblant per no saber què fer en moments així.
Noia em fas pensar en la meva filla quan estava així, abans de néixer el meu fill...
Durillo? Sí (bé ara eurillo...).
En garbi t'ho ha dit clar, però és força Estivill, mètode que vam posar en pràctica i que ens va anar molt bé (a mi que ho vaig haver de patir gairebé solet...), en pocs dies ja va estar.
M'alegro d'haver passat aquesta època, però ara tinc altres merders... A cada edat en venen de noves.
Paciència, amor i tot això que es diu.
:-)
No saps quan t'entenc...el meu Bernat era d'aquests...i vaig provar-ho tot. Tu l'arrossegaves, jo li havia corregut al darrera com una boja histèrica quan m'havia cregut allò que diuen, "deixa'l fer, quan s'adoni que tu vas fent ja tornarà"...I una mè!
Finalment, el que més bé m'anava era trencar-li el moment amb alguna sorpresa imaginada o real, el feia sortir un moment del seu picar de peus, encara que després se'n recordava, però havia sortit del seu cercle viciós, perquè, saps? vaig descobrir que ells, moltes vegades no saben deixar la rebequeria quan hi són dins, en això s'assemblen molt als grans...
I marxar si ets a casa, anar a buscar qualsevol cosa, donar-li tranquil.lament i teatralment una opció per "escapar-te" del seu costat, també va bé de vegades...El que no suporten és que els deixis sense explicació...Un dir "Ui, em penso que m'he deixat el teu esmorzar, o el foc encès, o em ve un mal de panxa que he d'anar..." Jo que sé, ja trobaràs l'excusa... Sí que et recomano molt especialment, que li llois sense vergonya i ben fort la tornada a la normalitat, d'una manera que no li suposi demanar per força perdó, vull dir "estic tan contenta, ara, quan et veig així, que és tal com ets tu de veritat...i ja t'entenc, perquè jo també m'enfado moltes vegades...saps? i li expliques qualsevol enrabiada teva de petita, real o inventada i si pot ser que acabi fent riure, canalitar cap a desdramatitzar i acabar junts compartint els mals moments és el millor pels nens...
Buffffffffffff, quin rotllo!!!! Però és que cada dia és un repte nou... Petons, ànims i ja saps on sóc si em necessites!!!!
Ostres noia, què complicat això!!
La frase "Estima'm quan menys m'ho mereixi perque serà quan més ho necessiti." és magnífica. Fa pensar molt.
I no m'estranya que molta gent es pensi que és d'aquesta Doctora, si ella la cita sense dir-ne la procedència. Al menys al link que has posat no ho he sabut veure enlloc.
He llegit tots els casos que exposa la Doctora i em sembla moooooolt tova. "Dejando que pueda hacer aquello que quiere" ¿¿??
És molt difícil, mólt... jo parlo i no tinc fills, però tinc molta relació amb famílies amb nens petits i he vist tants casos de nens mimats, consentits, que insulten (tonta, burra) i fins i tot peguen (sí, sí, peguen) a la mare perquè no els vol comprar el xupa-xup o els cromos, o un gelat fins que ella cedeix... que crec que correm el risc de crear petits "tirans".
El nen insulta i pega: Quan la mare compra el xupa xup ja s'ha passat el problema... fins a la propera que, com sap que el mètode li funciona, doncs tornarà a fer el mateix.
Jo crec que els pares han de saber dir "NO" sense cap por de fer mal al fill, al contrari.
Per què no et cau bé el Doctor Estivill? jeje a mi em sembla molt coherent tot el que diu, i diu en Sergi (el de l'avi Gres jeje) que l'hi va anar bé :-)
Moltes gràcies a tots pel vostre suport i els vostres consells, de veritat!!!
L'Assumpta em fa dues observacions, que la Rosa Jové li sembla molt tova i que l'estivill li sembla molt coherent. I vull respondre-li (sense rencors, jajaja)
Els exemples que em dius de nens mimats, maleducats i que fins i tot insulten, els pots trobar arreu, als dos "bàndols" (és un dir). Vull dir que és una qüestió dels pares que no saben educar-los. Nosaltres estem educant a la Clàudia amb coherència amb els nostres principis, no li consentim tot però tampoc li tallem ales. Algunes coses de les que diu la Jové no m'agraden, però estem d'acord amb ella en molts punts.
La coherència del dr Estivill no és tan clara, quan ell amteix ha reconegut que NO aplicaria el seu famós mètode a les seves filles ni néts... A part de que aquest senyor el que ha fet ha sigut convertir un procés antural dels infants en una malaltia. Els infants no assoleixen un son semblant a l'adult fins als 5 anys, i aquest senyor pergonitza un mètode que diu que si un nen de 6 mesos no dorm tota la nit seguida i sense despertar-se, el que té és un "transtorn del son" (?????????). Com la Jové, algunes coses que diu em semblen lògiques (poques) com per exemple el fet d'instaurar rutines (crec que és de calaix i no ha de venir ell a dir-m'ho, però en fi...), però estem en complet desacord amb ell en la majoria de coses que proposa, que considerem més aviat mètodes d'ensinistrament per assolir comoditat pels pares que no pas maneres d'educar.
Peeeeerooo... ja vaig dir al seu moment que ni jutjo, ni em deixo jutjar. Cadascú educa i creix els seus fills de la millor manera que creu possible. I mentre sigui així, no hi veig cap mal!
Durillo és aplicar-ho molt de temps si el nen/a és marrà i té hàbits/vicis adquirits.
Només sé que després d'un parell de dies d'intents, vam posar l'Ariadna (d'uns deu-onze mesos amb tot l'amor del món) a dormir i s'hi va quedar assumint que allò era el què tocava, els meus ulls i els de la meva dona es creuaren amb una alegria i una pau que ens van permetre gaudir de la tranquil·litat nocturna enyorada.
Pot ser egoïsme, no ho jutjaré així, jo ho veig una manera de fer i poder descansar (els dos hem treballat sempre). També m'he estalviat viure escenes absurdes de gots de llet a les quatre de "cada" matinada com els passa ara a uns amics amb un nen de sis anys.
Cadascú el que cregui convenient, és clar, aquí donem la nostra opinió i experiència, per tant, si em pregunten, jo ho tinc clar.
:-)
És que el tema dóna per molt, jeje... I nosaltres encara, que en podem parlar civilitzadament, que hi ha altres ambients on es llencen a la jugular els uns contra els altres!:-(
Nosaltres vam aplicar el mètode Estivill, i tot i l'angoixa va anar bé durant un parell de mesos. Treballàvem els dos i vam creure que era el millor, perque era la única opció que coneixiem.
Després tot es va tòrcer i buscant informació vam trobar diferents opinions i vam creure que rectificar és de savis, i així ho vam fer.
Al nostre entorn familiar tothom ha seguit l'Estivill i li ha anat molt bé... enhorabona! Nosaltres ara anem bé així... Crec que tot depèn del nen, també.
Però bé, ens hem desviat, perque no parlàvem del son sinò de les rebequeries i enrabiades... i això, tant uns com altres n'hem de patir, no???
:-)
Iiiii taaant!
;-)
Jajajaja sense rencors!!! :-))
A mi m'encanta el debat! ;-) De fet, el meu nen s'adorm bé des de fa més de 40 anys jeje es lleva, es dutxa, s'afeita :-))
Tens tota la rao amb això de que cada nen és un cas... però jo, quan veig aquells casos que he dit em donen ganes d'enfadar-me amb els crios i amb els pares :-)
I (ho he d'admetre i confessar públicament) la Doctora m'ha caigut malament per no haver citat la procedència de la frase. Això no és fa :-)))
Publica un comentari a l'entrada