El meu pare sempre havia volgut tenir un hortet.
Quan treballava a Llançà, estava més feliç que un gínjol perque darrera el restaurant hi tenia un peasso hort.
Ara fa un any i mig, quan es va prejubilar, va trobar un hort just al poble del costat (havia de passar per davant de casa nostra i això encara l'emocionava més, perque tenia un excusa perfecta per venir a veure'ns cada dia, jeje). El propietari no li cobrava res, només volia que la terra estigués treballada, i ens deixava les dues barraques per poder-hi guardar trastos.
Quan l'home va saber que el meu pare s'havia mort, li va donar un bon disgust, pobre... s'havia encarinyat amb el meu pare (parlaven el mateix "idioma", jeje)
En Jordi i jo vam decidir que mirariem de fer el possible per conservar l'hort: era el raconet del meu pare, on era feliç i estava tranquil, i hi anàvem sovint amb la Clàudia a jugar amb la terra. Voliem poder-hi anar els estius, com haviem planejat amb el meu pare, i fer dinars i berenars...
Era un racó tot seu... i jo volia que fos un racó tot meu i de la meva familia, on recordar-lo rient....
Quan vaig entrar a la barraca fa unes setmanes, em vaig trobar tot com si hagués estat allà el meu pare el dia abans: la roba de treballar a la cadira, les botes just a davant preparades per entrar en els seus enormes peus, a la taula l'agenda del pagès oberta per la última data en què va ser allà, el 18 d'octubre, just dos dies abans que demanés anar a urgències perque cada cop li costava més respirar... encara hi havia escrites unes poques paraules: " ha plogut una mica".
En Jordi ha fet tot el possible per arribar a un acord, i el pobre home de l'hort també... però la crisi hi és per tothom, i ahir ens va trucar per dir-nos que un home li havia ofert pagar-li un lloguer per treballar-li l'hort... I clar, què hi pot fer ell? I nosaltres?
Res... només plorar moltíssim, perque se n'ha anat un altre bocí del meu pare amb aquell hort...
6 comentaris:
Agafat al costat bo, que potser el fet de no visitar l'hort no et portara records tristos . I el teu pare sempre estara amb vosaltres.
Anims.
Ostres quin greu...
I perquè no busqueu alguna cosa similar o planteu un arbre fruiter en record del teu pare,reina. Ai no sé és un comentari.
Querida Claudia, resulta que compartimos muchos aspectos, ¿sabías?.
Mi yayo Dionisio, una vez jubilado, también decidió cuidar y cultivar un huerto, y, si bien yo no he podido jugar aún con él en la tierra como tú hiciste con el avi Toni , disfruto de todo lo que cultiva vía mami.
Estoy segura que allí donde esté el Avi Toni, que será un lugar precioso, sigue procurando por tí y por todos vosotros, no lo dudes.
Ahora, es responsabilidad de tus papis cultivar y que ofrezcan el mejor fruto dos parcelas de tierra que ni se arriendan ni tienen precio.
Sois tú y Lluc.
Un petonet !
si pots , referent a Islandia , pregunta si es troben recanvis de camping gas CV 270 , gracies
ohhhhh quin greu.... es que un hort és molt més que un bocí de terra...
Ostres... ho sento molt. Penso que el teu pare es va endur aquest raconet amb ell. Molts petons i no penseu en el què s'ha perdut, sino en el que ell va guanyar els dies que anava a l'hort i posava al dia les anotacions.
Publica un comentari a l'entrada