Els que seguiu sovint aquest bloc, us haureu fixat que últimament no escric gaire i que els últims posts són força curts o tracten de temes "externs" a la Clàudia.
Us demano disculpes, però últimament no estic gaire inspirada, les muses no acompanyen i el meu cor no és capaç de veure gaires coses boniques al meu voltant.
És el que passa quan un vent huracanat sacseja la teva vida sense previ avís, quan un meteorit s'estavella contra el sostre que protegeix la teva felicitat, quan sents que una mà, gegant i invisible, et venta una bufetada que et gira la cara de cop i no pots reaccionar.
És el que passa quan el teu petit món particular trontolla.
I el meu món ara mateix està trontollant.
Els que sabeu de què estic parlant m'haureu entès desseguida, els altres us deveu preguntar de què va tot això: en menys d'un mes la nostra vida, i sobretot la del meu pare, ha fet un tomb espectacular, en la seva definició més negativa.
El meu pare té càncer.
Càncer.
Costa molt escriure aquesta paraula quan et toca de tan a prop.
Quan no hi ets implicat no és tan dur escriure-la... almenys és el que em sembla ara mateix.
El meu pare té càncer i s'està morint.
El temps verbal de la segona frase és horrorós. Un senzill i simple futur et dóna esperances de que pot passar en un temps llunyà, però aquest temps verbal no et deixa escapar de la realitat.
Aquests dies la ràbia i la impotència es barregen amb la por (tremenda por) i la tristor de saber un final proper, i gairebé tot al meu voltant ha perdut importància. L'avi de la Clàudia s'apagarà aviat, i això és complicat de gestionar emocionalment.
Sé que és dur trobar-se un escrit així en un bloc alegre com aquest, però aquesta etapa que estem vivint forma part també del que passa al Planeta Clàudia, i creiem que ho hem de compartir amb vosaltres: amics, familia i persones que us sentim properes encara que no ens coneguem.
Aviat vindran notícies positives, alegres i per celebrar, però avui tenia la necessitat d'escriure aquesta vivència que per desgràcia no podem canviar ni esborrar.
7 comentaris:
:-(
:-****************************
:-*****************************
Un petonàs preciosa ;)
Estic aqui pel que faci falta, no cal pas que t'ho digui.
*******************
Encara que sigui virtualment , estic amb tota la teva familia .
Una abraçada des de la distancia per donar-te anims i suport .
NO PENSIS AMB EL QUE NO TINDRAS , SINO AMB TOT EL QUE HAS TINGUT .
Un missatge d'esperança ...
Molts ànims, m'agradaria poder-te transmetre tota la meva força.
Una càlida abraçada.
La vida és dura quan s'ho proposa...tots la voldríem veure a través de la mirada innocent de la Clàudia...potser ho hauríem d'intentar.
Des del cyberespai una forta abraçada i un petonàs a la Clàudia que, de ben segur, us ajudarà a superar aquesta prova.
Una abraçada ben forta, q us acompanyi en aquests moments durs.
***
Una abraçada molt forta.
Mònica
Publica un comentari a l'entrada