"Xip-xap no!": drama aquàtic en tres actes

Acte Primer: Sorpresa
Hi havia una vegada una nena amb una relació canviant amb l'aigua. Quan era molt petitona li encantava banyar-se dins la pica del lavabo de casa, primer directament a dins i després en una petita banyereta posada a sobre, mirant-se al mirall, jugant, cridant i rient.
Després, en créixer una micona, a la banyera gran no s'hi sentia gaire a gust, sobretot quan li rentàven el cap els seus papes, però poc a poc va anar disfrutant... encara que el cap sempre va ser complicat, segons el dia.
Aquests últims mesos, la Clàudia (així s'anomena la nena de la història) gaudia del bany vespertí. Jugava amb els peixets de goma, amb les pilotetes que suraven, amb l'esponja i amb un pot amb el que es tirava l'aigua per sobre... fins i tot, quan sabia que arribava l'hora, ella mateixa anava cap al bany i cridava tot rient "xip-xaaap, xip-xaaap... a Càudia xip-xaap"
Però un dia, els seus papes van quedar molt i molt extranyats, quan en preguntar-li si anàven a fer "xip-xap" la Clàudia els va contestar que no, i es va posar a plorar com mai, repetint una i altra vegada "xip-xap noooo, xip-xap noooo" enmig de plors i sanglots.
"Quina cosa més rara... potser està cansada i té son", van pensar, però toot el bany va ser un drama increïble.
Què deuria estar passant?
Seria un fet puntual?

Acte Segon: Inquietud
Els papes de la Clàudia van descobrir que no era un fet puntual, cada dia passava el mateix: plors, crits, por i malestar.
La Clàudia no volia banyar-se. No volia entrar a la banyera. No volia ni entrar al bany.
Tan bon punt arribàven a casa al vespre, la Clàudia començava a dir que no volia fer "xip-xap", sense haver-li dit res ningú. No entenia a raons, qualsevol cosa que li dèien ella contestava que "xip-xap noooooo" i plorava. Fins i tot es despertava de nits cridant això mateix i plorant...
Què li passava?
Què havia provocat aquella repentina por irracional a banyar-se?
Cada vespre era un martiri, una tortura per tots. La Clàudia es posava histèrica, els papes acabaven perdent els estreps i el bany, allò que fins feia poc era un moment de tranquilitat, de joc, de bon humor, s'acabava convertint en un suplici pels tres.
Els seus papes no sabien què fer. Havien preguntat a la Llar d'Infants, però allà no els havien pogut ajudar, havien intentat raonar amb la nena, acaronar-la, abraçar-la, acompanyar-la durant el bany... fins i tot amenaçar-la... però no hi havia manera.
I estaven agobiats, preocupats, tristos i nerviosos, perque veure patir a la seva filla els angoixava molt

Acte Tercer: Imaginació
Desesperats ja per tot el tema del bany, i veient que ara que venia la calor no podien pas deixar de banyar-la, els papes de la Clàudia van fer un intent de "bany en sec" un xic sui-generis: a fora de la banyera, mullar-la amb l'esponja i sabó, i amb una tovallola molla, treure-li les restes de sabó. El cap, doncs rentat a la pica...
No va ser una tragèdia, però tampoc era la solució.
Així que, un dia, la mama de la Clàudia va decidir canviar el nom del "xip-xap". A partir d'aquell moment a casa de la Clàudia ja no es feia xip-xap, es feia "la banyota". La nena hi va estar d'acord. La mama va canviar la catifa de la banyera, va treure les joguines velles i hi ha posar un peixet que movia la cua, una petita pistola d'aigua, tres ninos petitons de plàstic dels seus (un granger, una cabreta i una gallina) i quatre estris de cuinetes (una cullera, una espumadera, una olla, i no sé què més).
Aquell vespre, tots tres van anar al bany (la Clàudia no les tenia totes), i el papa es va ficar dins la banyera i va començar a jugar, mentre la Clàudia mirava encuriosida. El papa feia punteria amb els ninos i la pistoleta, i els llençava a l'aigua, jugava amb el peixet... i la Clàudia s'ho mirava, i entre llàgrima i llàgrima va començar a riure de les tonteries del papa.
Poc a poc la va convèncer per entrar amb ell, i tot i que al principi va costar, quan la mama va sortir, al cap d'una estona va començar a somriure: sentia per primer cop en molts de dies el riure i els xisclets de felicitat de la seva filla dins la banyera

Epíleg: Esperança
Tot i que no vam mullar el cap, el d'ahir va ser un gran pas.
La paciència del seu papa va ser clau perque la Clàudia anés agafant confiança, cosa difícil en ella, que és desconfiada de mena.
Encara no sabem què li ha passat, i no crec que ho sapiguem, però almenys hem recuperat la confiança en nosaltres, sabem que tenim la capacitat per calmar la nostra filla i fer-la sentir segura i feliç (és que us prometo que de vegades arribes a desesperar-te perque ja no saps què fer, no funciona res del que fas... en fi...)
Esperem que poc a poc aquesta història tingui un final feliç, amb la Clàudia gaudint altre cop de l'aigua... o la banyota... o el xip-xap... digueu-li com volgueu!