dilluns, 14 d’abril de 2008

l'estivill ni en pintura!!!

Aviso para navegantes:

A casa meva (bé, nostra) l'Estivill dels dimonis no entra.
Sota cap concepte!

Aquest avís vé donat per un acte de bona fe de la meva mama.
Resulta que ella, amb tota la seva bona voluntat i carinyo, volia regalar-nos per Sant Jordi l'última bestiesa de l'Estivill, el "seu" llibre Juguem! un manual que segons ell ensenya com jugar amb els teus fills. Un manual que aquests dies presenta per tot arreu incansablement (algú em pot dir si té accions de tv3 o algun familiar proper? perque no veig gaire normal que dia si i dia també volti pels programes de la casa explicant vida i miracles dels seus "mètodes" infalibles...)

Em sembla que a la meva mare ja li va quedar clar que ja es podia treure aquella idea absurda del cap, pobreta, va quedar un xic fomuda, però crec que ho va entendre... i si no, `pitjor per ella, je je...

No he llegit el llibre. Tampoc ho faré.
Pensareu que sóc exagerada, excloent i vés a saber què més.
M'importa ben poc... ja n'he tingut més que suficient amb les seves pseudo-teories del son infantil (copiades, per cert... que Ferber ja explicava aquest mètode a Estats Units uns quants anys abans que aquest senyor el publiqués aquí!).
Tinc les meves raons, i respecto a qui sigui fan seu (el respecto, sí, però no l'entenc... nosaltres som mooooolt més feliços els tres sense aplicar el ditxós mètode per "ensenyar a dormir els nens"... ostiiiii, és que ja m'encenc només de pensar-hi... prou!)

Total, queda dit: ESTIVILL NO, GRÀCIES!

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Totalment d'acord amb tu Patufa.
Jo tampoc aguanto l'Estivill i no entenc aquesta publiciat que li arriben a fer una televisió pública com és tv3.
Així que m'uneixo a la teva crida:
ESTIVILL NO, GRÀCIES


Andrea (Ilítia)

Merymoon mig adormida ha dit...

jo el vaig veure fa uns dies al Tvist amb la Mariclau i em va fer venir una mica d'al·lèrgia... no tinc nens i no he llegit res seu, però em resulta desagradable, aquest bon home. Això sí, van fer una demostració dels jocs amb una de les col·laboradores del programa i la seva filla i em va semblar interessant... vés a saber...
Petonets!

heidi ha dit...

Un altre llibre? Valdrà més q m'hi posi jo tb a fer llibres, q així potser deixaré d'estar a la ruïna... Si a un tio així li funciona, pq a mi no????????

Uf!

Anònim ha dit...

nosaltres hem aplicat les recomanacions de l'estivill per ajudar a dormir als nostres fills, no he llegit res més d'ell ni tampoc ho he necessitat..., la veritat és que ens va ajudar molt, a tots quatre, a tornar a tenir un son tranquil i us puc dir que sense traumes i amb molt d'amor per que només són això... un grapat de recomanacions adaptables a cada família o això és el que jo vaig entendre i no us quedeu només en el "s'han de deixar plorar els nens" de veritat és molt més que això....

Kudifamily ha dit...

Anònim,

jo respecto que hagis aplicat l'Estivill i t'hagi anat bé. Nosaltres també el vam aplicar i al cap d'uns mesos al Clàudia es va "desconfigurar" i li van entrar totes les pors del món, fins al punt de xisclar quan veia el seu llit, cosa que no havia fet mai.
Respecte a les recomanacios: tú mateix ho has dit, estan dirigides a la familia (en concret als pares) no al nen.
Tot el que hi ha de més en el seu mètode, a part del que tú dius de "deixar plorar el nen" es pot dividir en dos grups:
-1: les teories sàdico-conductistes que ja havia predicat anys abans Ferber a EEUU i que ara mateix ell desaconsella, perque diu que no està demostrat que no afectin a la psique dels infants a la llarga
-2: quatre consells de pura saviesa popular (com crear rutines abans d'anar a dormir ) que a sobre se'ls fa seus, com si hagués inventat la sopa d'all!!!

Jo de l'estivill em quedo amb el "deixar plorar als nens",
el tractar-los com a "petits monstres que ens prenen el pèl des del primer mes de vida",
el tractar un desajust completament normal de la son com una "malaltia" i predicar un alarmisme escandalós,
el fer-se passar per especialista en son infantil, quan en realitat ho és en son d'adults i no veure que hi ha nombroses diferències,
l'aprofitar-se de la ignorània de molts pares en un tema així,
el transmetre un gran sentiment de culpa als pares si no fan servir el seu mètode,
etcètera, etcètera.
Si a tú t'ha anat tan bé... felicitats. Jo la única cosa positiva que n'he tret és l'haver après a confiar en el meu instint, a ser conscient que la meva filla és una nena, és petita i ens necesita tant de dia com de nit. He après a conèixer la meva filla i a gaudir-ne sense estar oprimida per cap sentiment de culpa o de frustració.