dijous, 17 d’abril de 2008

la mossegada

Només ha sigut això, una mossegada...
No molt escandalosa, però prou forta com per deixar una bona marca i un bon blau al seu bracet.
Només una mossegada, a la meva petitona, d'un altre petitó innocent.
Una mossegada com a protecció i atac alhora, com a avís, com a defensa d'allò que és meu i prou.

I dolorosament (per ella, amb un mal físic, i per mi, amb un mal que m'ha encongit l'ànima) me n'he adonat que no la puc protegir de tot. Que no podré protegir-la del món que l'envolta, de tot allò dolent que hi ha al món del qual ella forma part

De cop i volta he vist clar que haurà d'adaptar-se i enfrontar-se al seu entorn i que jo no sempre seré allà per ajudar-la, per combatre amb ella (no estic pensant en la mort, senzillament en la llunyania física, en la recerca de les seves pròpies experiències, en molts moments...)

Sé que és molt petita, i que em queden mooolts anys, però no és exactament això... és la sensació d'impotència, de por, d'angoixa del que li pugui passar i que jo no pugui controlar o ajudar-la a controlar. I seran moltes coses les que seran així, ho sé, ho sabia ja però fins ara no n'havia sigut conscient.

Una mossegada, que a diferència de la madalena de Proust m'ha fet mirar cap endavant, m'ha adelantat esdeveniments, sensacions, experiències que tots hem viscut, però que ara viurà la meva filla, la meva.