dimarts, 5 de febrer de 2008

El son: una evolució per tots nosaltres

El son de la Clàudia ha sofert un procés evolutiu, i nosaltres també.

Quan tenia pocs mesos dormia bé, a la nostra habitació dins el moisès. Les seves pautes de son eren més o menys regulars, i no teniem gaire problemes. Als sis mesos vam decidir portar-la al seu llitet i a la seva habitació. Per fer-ho, pressionats pel nostre entorn vam aplicar el mètode Estivill de manera light, però en el fons era aquella filosofia. Perquè ho vam fer? Doncs perque com a pares "novells", en veure que la pobreta plorava i plorava perque la deixàvem sola, en comptes d'entendre que era la cosa més normal del món, vam creure'ns la gent que ens deia que això passava perque l'haviem viciat amb massa braços i que el normal és que un nadó s'adormi tan tranquilament tot sol i dormi 10 hores seguides. Quin parell de pardillos que estavem fets...
Per qui no ho sàpiga, el mètode en qüestió aplica unes taules de temps en el qual has de deixar plorar el teu fill, fins que al final s'adormi de tant de plorar. No el pots agafar, consolar ni acaronar; si vomita no et preocupis, és que t'està prenent el pèl; si crida cap problema, passa d'ell...i així. De fet, és una còpia exacta del mètode de Ferber, un pseudocientífic americà. Us deixo un enllaç d'un article que m'agrada molt, que explica el mètode i el perquè no s'ha d'aplicar.

Nosaltres no el vam aplicar tan bèstia, i dintre de tot vam tenir sort.
Li va funcionar uns mesos, però després, com tot nen, va canviar, i els resultats d'aplicar-li el ditxós mètode van aflorar: tenia por, molta por de la seva habitació, del seu llit, no volia quedar-se sola a les fosques...un drama. Després d'una època d'estress i mals rotllos, en Jordi i jo vam decidir passar de comentaris i seguir el nostre instint: si vol braços, benvinguts siguin; si vol mimitus, aquí els tindrà; si no pot dormir bé o si té malsons o si té por, al llit amb nosaltres.
I ha sigut el millor que hem decidit fer.
La Clàudia ara la veiem més feliç, s'adorm contenta i calmada a la meva falda, dorm tranquila tota la nit (si està malaltona o li fan mal les dents, com és lògic, no tant), al matí es desperta sense por...I nosaltres estem més contents, més tranquils i més feliços.

Respectem la manera de fer de cadascú, però creiem que el que cal és: tenir confiança en un mateix, pensar que el teu fill és petit i et necessita, i seguir el que et dicta l'instint, el cor.
Sabem que vindran altres etapes de mal dormir, però estem tranquils perque ara sabem que el que fem està bé i n'estem convençuts: coneixem la nostra filla, l'estimem i fem el que NOSALTRES creiem més convenient per ella i per nosaltres.

1 comentari:

Bruna ha dit...

Al final penso que cap mètode pot ser efectiu. Cada nen és una persona diferent, irrepetible, independent.
Cada família també i el moment i l'estat d'anim dels pares, de l'entorn hi pot afectar.
Per tant penso que el millor és seguir l'instint i deixar que les coses vagin per on han d'anar. Que plora? no sé... mala sort! com més pretenguem que faci una altre cosa més nerviosos ens posarem, pitjor ho farem.
No? millor oferir amor des de bon principi, i com a minim estar relaxats.