Un part especial

Igual que els embarassos, cada part és especial.
El part de la Clàudia ho va ser per ser el primer, i per ser el que ens va convertir en familia. No molt llarg, amb anestèsia epidural que tot i ser forta funcionava a mitges, un llevador que ja s'ha convertit en amic, i l'ajuda de fórceps per fer sortir la nostra primera filla.
El part d'en Lluc va ser especial per l'emoció continguda, doncs el meu pare havia mort durant l'embaràs. Va ser molt llarg i cansat, intentant evitar l'anestèsia fins l'últim moment però el cansanci i la possibilitat d'una cessària van fer que me la posés, prou fluixa com per sentir com en Lluc apretava per néixer.
I el part de la Sara... especial per molts motius, però sobretot per fer-me sentir l'emoció salvatge de parir de manera natural i sense anestèsia.

Com alguns sabeu, aquest embaràs va ser farragós, cansat, dur... La diabetis gestacional completament descontrolada, el fet que la nena era gran i els altres dos van pesar força, i el meu cansanci, van fer que l'equip de llevadors i ginecòlegs decidissin provocar-me el part abans d'hora. Jo no les tenia totes, però en entendre que era pel bé de totes dues, vaig acceptar que m'induïssin el part a les trenta-vuit setmanes i cinc dies, el 7 de desembre.
La nit abans vam estar a casa només en Jordi i jo, els nens van dormir a casa dels avis, intentant relaxar-nos pel dia que s'acostava.
L'endemà, a les nou del matí va començar el xou: la inducció s'iniciava amb una pastilla d'hormones introduïda al coll de l'úter, destinada a estovar aquest coll provocant contraccions. En teoria cada quatre hores s'havia de renovar.
Només me'n van posar dues, ja que les contraccions anaven a bon ritme i el ginecòleg creia que jo soleta continuaria el treball de part. I així va ser: un parell d'hores després de la segona pastilla, és a dir, sis hores després de començar la inducció, les contraccions eren seguides cada minut. Un horror de contraccions, perque vaig poder comprovar que no tenen res a veure amb les contraccions naturals, que són més espaiades i deixen més marge de respir.
Així doncs, quan feia unes vuit horetes que estava fent feina, vaig començar a fer treball de part jo soleta, amb les meves contraccions, ben conegudes per mi dels altres dos parts i més fàcils de suportar tot i ser cada vegada més llargues i doloroses.
A tot això, jo havia anat canviant de localització un parell de vegades, de la sala de parts a l'habitació de planta i a l'inrevés, ja que veien que anava per llarg i hi havia més parteres.

Aquí faig un petit incís per dir que les noves sales de part de l'Hospital de Figueres són una passada : càlides, còmodes, amb bany i dutxa, i unes lliteres de part súper còmodes i desmuntables del tot. Res a veure amb el passat, aquí sí que et vénen ganes de parir, hehe (tot i que com diuen les llevadores, per ser perfectes els falta una banyera en comptes de dutxa, però no es pot tenir tot...)

I van anar passant les hores.
Jo passava les contraccions amb l'ajuda d'en Jordi, de la dutxa i de la música que m'havia preparat ja feia dies. Semblava que el treball de part havia d'anar bé, perque no parava. Però el meu problema és la dilatació, i a les deu de la nit, tretze hores després de començar la inducció,el desesper es va apoderar de mi quan vaig saber que tota aquella feina només havia servit per dilatar una mica menys de tres centímetres el coll de l'úter. Només això??? No pot ser!!!

Les llevadores havien canviat el torn, i tenia amb mi la Maite i la Rebeca, que van veure com el cansanci i la desesperança em feien defallir.
La Maite em va dir que la única manera d'arriar allò era trencant-me la bossa, i vaig acceptar, tot i sabent que les contraccions serien més doloroses, pensant que en quatre o cinc hores estaria en fase d'expulsiu, i abans ja em podria posar l'epidural (sí, estava tan cansada i esgotada que la volia...).
Així que em van trencar les aigües les contraccions van començar a ser insuportables. Ja no sabia com posar-m'hi: ni pilota, ni massatges, ni passejos, ni saltirons... res. Va arribar un punt que la pressió era tan forta que no em podia ni moure.
Arribats a aquest punt, quan feia una hora que havíem trencat la bossa, vaig dir-li a en Jordi que em marejava molt. En comentar-ho la Rebeca em va fer un tacte, estant jo dreta perque no podia amb la meva ànima, i em va dir que li semblava que estava de 7 o 8 centímetres!!! Uala!!! En una hora?? Em va dir que aquests marejos podien ser deguts a que estava dilatant molt ràpidament, i que per assegurar el tret seria millor fer-me un tacte estirada a la llitera, que mentre jo intentava pujar ella aniria a buscar a l'anestesista, que es va presentar un instant després (sí, ens va dir com es deia, que no me'n recodro, i va dir que anava a buscar els estris) mentre jo feia mans i mànigues per pujar.
I de cop, quan encara no havia pogut pujar del tot a la llitera, i tot i haver-li dit feia un minut a la Rebeca que no tenia ganes d'apretar, li faig un crit a en Jordi i li dic que sí, que ara tenia ganes d'apretar... però jaaaa!!!
Sento en Jordi que crida la Rebeca, que entra d'una revolada i em fa un tacte com pot mentre li dic que sento l'anell de foc... Em cremo, literalment... (l'anell de foc és el nom que rep el moment en el qual el cap del nadó passa pel coll de l'úter per sortir).
I la Rebeca em diu que la Sara ja és aquí, que està sortint, i crida la Maite i la infermera, la Maria. Jo no m'ho crec i li dic que no, que ara vé l'anestesista, que s'esperi (mentre escric això, ric... com no me n'adonava?), i en Jordi em mira i em diu que em deixi estar d'històries i d'anestesistes, que estic a punt de parir la Sara jo soleta!
I sí, una mica més i la trec soleta...
Van arribar la Maite, la Rebeca i la Maria, i no hi havia temps per res. Jo estava tan mal colocada com podia, i només van tenir temps de desmuntar la part de baix de la llitera...
Els estreps no van ser-hi a temps, així que amb un peu apretant l'espatlla de la Maria i l'altre apretant l'espatlla d'una de les llevadores, amb en Jordi aguantant-me l'esquena i una cama, i jo cridant com una salvatge, vaig sentir com si m'hagués de partir en dos, com si per dins em volguéssin trencar... I vaig apretar, una vegada, dues vegades... para, para, para, atura't, que el cap ja ha sortit... el vols tocar?... i toco el caparró tou i humit de la meva nena... va, una apretada més... i apreto, i crido, i de sobte tinc la meva Sara llefiscosa, lila i plena de greix sobre la meva panxa... I tot el que m'envolta perd importancia, i tot el que he passat pren sentit.
La Sara ha nascut! Amb gairebé quatre quilets i 51 cm
Són les 23:19, i som pares per tercera vegada.

A partir d'aquí, la placenta, els punts (tres o quatre, en viu), els riures, les conyes amb les llevadores i l'infermera, la Sara enganxada al pit... tot s'envolta d'una àurea de màgia.
A les quatre de la matinada encara no podia dormir de l'exitació, del "subidón" que tenia... En Jordi se'n feia creus, i jo també!!
La sensació de parir naturalment és increïble. És una sensació salvatge, màgica, única, on la força de la natura i la força femenina s'uneixen per donar la vida.
És senzillament brutal. Especial, com la Sara, com la Clàudia, com en Lluc.

I ja som cinc a casa...

El divendres 7 de desembre va néixer la Sara, en un part induït que va acabar de la manera més natural, màgica i salvatge possible.
Després d'estar ingressades una setmana per culpa de la icterícia, us la presento aquí.

Com que ens hem de posar al dia de tot, i encara no està controlada la icterícia, deixo per d'aquí uns dies la crònica d'aquest part tan especial, que encara em remou tota per dins...
Una abraçada a tots

Pors i inquietuds d'una futura mare de familia nombrosa

A mida que s'acosta el naixement de la Sara, i ja us dic, gent, que això és imminent (de fet les porres ja comencen a dir a veure si naixerà al desembre o al novembre...), tornen amb més força les inquietuds, pors i neures que em van envaïr al principi de l'embaràs.

Podré?... Podrem?... Anirem bé?....Serem capaços?... Ens en sortirem?

Sí, ho sé, potser un pèl tard per posar-m'hi, però és el que hi ha...

La logística amb tres fills no és la mateixa que amb un o amb dos, no. I quan parlo de logística em refereixo tant a l'econòmica com a la sentimental, la laboral, la familiar, la cassolana...

Em pregunto, tal i com em  vaig preguntar abans de néixer en Lluc, si sabré donar-los el mateix amor, les mateixes atencions a tots tres. (La resposta ja la sé, però això no treu que la pregunta torni al cap).

Em pregunto si els podrem donar les mateixes oportunitats... Això el futur ho dirà...

Em pregunto si econòmicament podrem suportar-ho.
Jo he perdut la feina, gràcies a un cap que pensa que això de pagar baixes de maternitat a les treballadores és un "timo" pels empresaris i que les dones amb fills petits no rendim tant al nostre lloc de treball...
Potser m'ha fet un favor, perque fent números, el que cobrava de la feina se n'anava directament en menjadors i acollides escolars, cangur els primers mesos i llar d'infants després...
És veritat que si em quedo a casa, no surten aquests diners... però tampoc entren. I paguem una hipoteca cada mes (cara, perque com molts altres de la nostra generació, vam comprar car gràcies a la bombolla immobiliària... i encara vam tenir sort, que no som d'aquells que no miren el futur... perque sí que ens hagués agradat comprar una casa amb jardí o un pis de més de 65m2, però vam ser prudents i això ens ha salvat de molts problemes ara), i mengem, i necessitem roba, i...
Ara algú em saltarà amb les famoses ajudes per família nombrosa que tindrem a partir d'ara... Algú se les ha mirat? Jo sí, i realment és penós... Rius per no plorar.
A part de ser poques, per poder accedir a la majoria has d'estar a punt de viure sota un pont.
Deixant de banda que moltes, sobretot les ajudes municipals, escolars i d'altre tipus que no siguin de l'administració, te les has d'anar buscant tu a les ordenances, els codis, etc. perque ja se'n guarden prou de fer-ne gaire publicitat, no fos cas que ens hi acollissim...
En fi, que el tema econòmic preocupa, i més en aquests temps.

Em pregunto com ens organitzarem a casa... Un pis de 65m2 no dóna per molt, però ja farem (bé que abans s'ho feien, no?). El menjar, l'escola, les sortides, les activitats...

I ja no us parlo de les neures pre-part: que si sortirà tot bé, que si no hi haurà cap problema, que si la nena estarà bé de salut, que sí... Això entra en l'estricta normalitat dels dies abans de parir, jajaja

Ahir, parlant amb una amiga que tinc lluny i que també en té tres (tres nens preciosos) em deia que no m'agobiés, que és normal que m'entrin les pors (a mi i a en Jordi, que ell també pateix). Em deia que no seria fàcil, sobretot els primers mesos, però que poc a poc les coses es van situant. Mentre la llegia, plorava. Coses de les hormones, suposo.

No us penseu que estic tot el dia negativa, no! Que en tinc moltes ganes!
Suposo que aquest temps de tardor m'ajuda a ser més introspectiva, i aquests dies rúfols meteorològicament i tristos sentimentalment (diumenge farà ja quatre anys de la mort del meu pare) només fan que accentuar aquestes sensacions d'inseguretat (perque al cap i a la fi, és això, inseguretat)

En fi, quin rotllo us he fotut avui, no?
La propera entrada prometo que serà més alegre i optimista...
Qui sap, potser ja us presento la Sara!

Parir a l'hivern és un conyàs!

Doncs sí, cada dia estic me´s convençuda que això de parir els fills a l'hivern és un conyàs.
Serà perque estic acostumada a tenir-los a l'estiu, amb el bon temps, la caloreta, el sol...
Serà perque vaig un xic cansada ja a aquestes alçades (em queda un mes, i us ben juro que aquest embaràs s'està fent pesadet).
No sé perquè serà, però em fa mandra parir amb la fred.
Us explico:

- Les sabates.
A l'estiu vas tot el dia amb xancletes, esclops, sandàlies sense cordar... amb un calçat còmode i fàcil de posar, un calçat amb el qual no t'has d'ajupir per posar-te'l, ni has d'aixecar les cames, ni res. Senzillament deixes relliscar els peus i ja està!
Sabeu com n'arriba a ser de difícil cordar-se unes bambes, unes botes o uns botins amb l'ajuda d'una panxa de proporcions descomunals? Proveu de lligar-vos un sac de patates de posem-hi només cinc quilets, va, per no abusar, a la cintura, des de sota el pit fins sobre el pubis, amb un volum prou gran com perque drets no us veieu els peus, i també com perque no pugueu doblegar el tors cap avall. Ara senteu-vos en una cadira, treieu-vos les sabatilles i poseu-vos aquelles bambes tan còmodes, amb aquells cordons tan senzills de cordar. Vaaaa, vingaaaa, feu-ho! Sí, clar que ho aconseguireu... però no en menys de deu minuts!!!! A això afegiu-hi dues criatures al vostre voltant que us estan demanant que els cordis la jaqueta, que els pentinis, que no t'oblidis de la bossa, mentre entre entre ells s'estan discutint sobre qui parla primer, i mentre el rellotje et diu que falten tres minuts per les nou ( podeu experimentar-ho amb un parell de micos si teniu possibilitats... vius, eh? res de peluix, que aquests no es mouen)
Em direu que em compri unes sabates més fàcils de cordar, o sense complicacions... Vinga, qui me'n trobi unes té premi! Perque pel que sembla, a l'hivern només es fabriquen sabates i botes amb cordons, botons o tan estretes que has de fer servir calçador per poder-hi entrar els peus (uns peus botits a la recta final de l'embaràs, per cert, que això no ho teniu en compte...)
Crec que el dia que pareixi em presentaré a l'hospital directament amb les sabatilles d'estar per casa... així no perdré temps...

- La roba
L'estiu és la època dels vestits senzills i còmodes. Te'ls poses pel cap i ja està. No calen pantalons, ni jerseis, ni mitges, ni abrics.
No sé si sabeu que la roba d'embarassada és caríssima, però molt. És abusiu.
A l'estiu, els pantalons ja són amples, i són més esportius, cosa que et permet acomodar millor l'enorme panxa que se't posa els últims mesos. No cal comprar-te gairebé res de roba d'embarassada: amb vestits amples, samarretes una mica més grans o les del teu home, i pantalons de fer ioga, ja fas el fet.
Quan fa fred, la cosa canvia. Trobar pantalons amb una cintura que doni prou de sí com per encabir-hi la panxa és una odissea. Ja en trobes algun, sí, però taaant finets que la fred se t'escola per la tela i et congeles (i si fa tramuntana ja no et dic res). Llavors has de posar-te mitges a sota, cosa que et fa tornar al mateix problema de quan et poses les sabates amb cordons, un drama, vaja.
I és quan et decideixes a anar a la botiga a mirar un parell de pantalons d'embarassada, i et vénen contraccions quan veus els preus.
I l'abric? A l'estiu no t'has d'abrigar... Potser una rebequeta als vespres, d'acord, però és de fàcil solució.
A l'hivern cap de les teves jaquetes o abrics que tens per casa et corden, i acabes anant abrigada de pit en amunt, deixant la panxa a l'aire lliure. Una imatge bastant patètica, la veritat, perque et fots de fred igualment (i si a sobre li sumem els pantalons finets...)
I ja us podeu imaginar que si els pantalons d'embarassada són cars, les jaquetes i abrics no us explico.
Solució? Ponxos i poca cosa més... Ah, sí, i un paquet gegant de paracetamol pels refredats

-La canastreta
És a dir, la roba de la criatura i teva que has de portar a l'hospital.
L'altre dia, preparant-ho tot, no entenia perquè no hi havia manera d'encabir tota la roba a la bossa, la mateixa que vaig fer servir tant pel naixement de la Clàudia com d'en Lluc. Carai, que no m'hi entrava tot, és més, ni la podia tancar amb la meitat de les meves coses a fora.
A veure: per la Sara els bodis, els conjuntets, el gorret, els bolquers, l'amanyac, els mitjons... i per mi la camisola, la bata, els mitjons, les sabatilles, el necesser...
Quan ho vaig treure tot fora i ho vaig veure repartit a sobre del llit vaig entendre el perquè de tot plegat.
Pels naixements dels germans grans, els bodis eren de màniga curta, els conjuntets de cotó lleuger, l'amanyac ídem i jo no necessitava mitjons, ni bata, i la camisola era fineta.
Ara em trobo amb els conjuntets de la Sara que ocupen el doble perque són avellutats, els bodis que són de màniga llarga, l'amanyac que és més gruixut, la meva camisola d'hivern i una bata, que a l'estiu no necessitava, i que ocupa tres quarts de bossa.
Total, que necessitaré una Samsonite per anar a l'hospital!!!


-El temps
Sí, el temps en general. La fred no deixarà que pugui sortir a passejar amb la Sara des del primer dia que estiguem a casa, a menys que faci un hivern africà i em trobi amb temperatures de 20º.
M'hauré d'esperar uns dies, i a més, quan ja puguem sortir l'hauré d'embolicar com un caramel per la fred i el vent (perque aquí dalt, si alguna cosa hi ha a l'hivern és tramuntana, i a sobre m'arriba de pet tant a casa com al barri, sense cap barrera protectora).
Mantes, gorros, abrics, plàstics... uuuuffffff....
 Sí gent, em fa mandra...

Que sí, que parir és bonic i tant és la època que et toqui... Sííií, la teoria ja me la sé... Però la pràctica em fa posar els pèls de punta...
Serà que estic cansada...
En fi, ja us ho explicaré...

I perquè Sara?

Aquests dies em trobo que haig de donar explicacions sobre el perquè hem escollit el nom de Sara per la nostra tercera filla.
No sé perquè, la veritat...
Amb la Clàudia i en Lluc la gent no tenia pas tanta curiositat...
Preguntant a alguna gent amb la que tinc més confiança, la resposta majoritària ha estat que Sara els sona menys català.
Perdó????
Anem a pams: Clàudia és un nom llatí, Lluc ídem, i Sara és d'orígen hebreu. Així que el tema català-castellà em sembla una solemne tonteria.
Que potser és un nom més posat en persones de llengua castellana? Potser sí, no ho sé, la veritat... però és que tampoc ens importa gaire...
N'hi ha que m'han dit que és nom de gitana, d'altres que si li poso per la pseudo-periodista esportiva d'ulls blaus (abans li posaria per la ballarina, carai!)... en fi...

Voleu saber perquè es dirà Sara? Doncs ja us ho dic.

Aquest nom, mai havia estat a la "quiniela" dels nostres noms preferits. Ni en l'embaràs de la Clàudia ni en el d'en Lluc (abans de saber que era nen, clar).
De fet, en aquest tercer embaràs hem tingut mooolts maldecaps per escollir un nom, perque ni en Jordi ni jo ens posàvem d'acord.
I a la fi, tant amb el nom de nen com amb el de nena, va passar el mateix: un dels dos va proposar un nom completament aliè a tots els que dèiem i haviem dit mai. Jo vaig proposar Jan (perque no ens posàvem d'acord entre Dídac i Pep) i ell va proposar Sara (perque no trobàvem cap nom, després que em destrossés Gina... ja us ho explicaré algun dia).
Quan va dir "Sara", em vaig parar un moment i vaig pensar en les persones que coneixia amb aquest nom: una nena de l'escola de la Clàudia, la dona d'un amic de la colla d'en Jordi... i ella, la SARA, sí , amb majúscules.
I allà vaig dir que sí.
I la meva Sara es dirà així per ella.
I qui és aquesta Sara?
Una amiga. Una gran amiga.
Una amiga amb qui he compartit moltes coses vitals, naixements i mort,  i a qui li tinc un carinyo molt especial.
Una gran amiga, tot i que només ens hem vist una sola vegada... i de casualitat! A Banyoles. Ella de Barcelona i jo de Figueres, i anem a trobar-nos passejant vora l'estany... un moment molt bonic.
La Sara.
La "Leire" per molta gent (alguna noia que em llegia abans, si avui encara ho fa, segur que sabrà qui és).
La simpàtica, la carinyosa, la geniüda, la forta, la marassa,  l'explosiva, l'esbojarrada, la dolça, la"fiestera", la sentimental.
La filla que enyora, la companya que estima, la mare que acompanya, la amiga que escolta.
La Sara.
I m'agrada que la meva filla petita porti un nom que significa tantes coses, almenys per mi.
Per tant, es dirà Sara!

PS: Amb tot, hi ha moments que em paro a pensar i potser sí que desitjo que sigui una mica menys trasto del que era de petita (i continua essent de gran), hahaha

Les tres nenes de casa

Sí, sí...
Les TRES nenes.
Compteu amb mi : Una (la Clàudia), Dues (la mama) i Tres (la Sara, que està dins la panxa de la mama).
Però no us havia dit jo que era un nen????
No, no ho heu somiat.
"Era" un nen.
Segons l'ecografista de l'hospital, que aquell dia no devia estar gaire encertada...
Ara, dos mesos després de confirmar-nos que era un Jan, i dos mesos abans de veure-li la carona, resulta que és una nena.
Ei, que per nosaltres cap problema, eh?
Només en Lluc té una mica d'embolic, pobret, hehe, però en fi...

I com ho hem sabut?
No pas per l'hospital, no...

Us explico una mica com va anar la cosa:
Un mes i escaig després de l'ecografia morfològica (la que ho miren absolutament tot, sexe inclòs, si es deixa), en una visita de rutina a l'hospital, la ginecòloga, en comptes de fer-me escoltar el cor em va fer una ecografia. Jo contenta, mira, una eco més, que van escasses a la SS.
Va mirant, posa el so, escolto el cor i sento que em diu "el corasson de la nena está perfecto"
Mandeeeeee???? Nenaaaaa??? Però si és un "nene"!!!!
"Ah, le dijeron que era un varonsito???? Pues yo no veo colita aquí... Vé???? esto es cordon umbilical..."

Al final, suposo que en veure'm la cara, va acabar dient-me que no ho podia assegurar, que clar aquest ecògraf no era tan precís com el que utilitzen per les ecografies morfològiques, que potser s'equivocava ella, blablabla...
Així que la Maia va sortir de la consulta sense saber ja si portava un nen o una nena a la panxa!

Quan li vaig explicar a en Jordi, el tio reia i reia... i a mi em va donar per plorar i plorar... Perquè? Ni idea, perque tant ens feia, però a mi, per tema organitzatiu m'anava bé saber el sexe de la criatura.
Vam acabar decidint que ja ho sabriem quan naixés, que seria sorpresa.

Peeeerò, el meu home em va sorprendre fa uns dies amb una visita a casa: una ecografista amb un aparell portàtil per veure el petit gremlin en 4 dimensions en directe i tranquil·lament des del sofà.
Imagineu-vos l'escena: jo al sofà, en Jordi al meu costat, l'ecografista ídem, l'ecògraf connectat a la televisió i al menjador, els meus sogres, la meva mare, en Carles i la Maria (Tu, jo i l'Otis) i en Lluc i la Clàudia, menjant pastetes, bevent sucs, tès i cafès i gaudint de l'espectacle.
Va ser molt bonic i emotiu.
Primer vam estar-li veient la carona, com es movia, com badallava, com es tapava... Tothom deia la seva: "té cara de nena", "doncs jo li veig faccions masculines"... I cap al final, l'Amanda (l'ecografista, molt maca i molt dolça) ens va desvetllar el misteri en 4 dimensions: allà no hi havia pitu, allà hi havia patata!!!!!!!
Així que,

Hola Sara!!!

T'esperem amb molta il·lusió!!!

(Per si voleu fer un regal o senzillament voleu que us facin una eco 4d a casa, us deixo l'enllaç dels ecografistes que ens ho van fer, que es diuen Nadó 4d)

Retorn als Jocs literaris d'en Tibau: el número 252

Ara feia mooolt de temps que no participava als Jocs Literaris d'en Jesús Tibau, però em va convidar a fer-ho el dia de la tornada a l'escola i he acceptat la proposta.
Aquest 252è joc va lligat a la tornada o el començament de l'escola de molts nens i nenes catalans, entre ells el seu petit-gran Marc.

Jo l'he adaptat a la meva situació a casa.
Aquí el teniu.
Espero que us agradi.


7:45
Sona el despertador.
Vinga, tots amunt!
Lluc, que avui comences l'escola dels grans!!!
Va Clàudia, que avui canvies de cicle i de pati!! Uaauuu...
Fora pijames, cara neta, poseu-vos la roba...
Aquí teniu l'esmorzar.
Vaaaa, vingaaaa... que és per avui!!!
Ja heu acabat? Doncs a rentar dents.
I els cabells, ja us els heu pentinats?
La bata. La motxilla. Ho tenim tot? 
Doncs vinga, tanquem la porta.
Mamaaaaa!!! L'esmorzaaar... que te'l deixes!!!
Ascensor amunt, agafa l'esmorzar, ascensor avall.
Ara sí, ho tenim tot!
Correm, que farem tard el primer dia!!!
Au, petonets i cap a dins.
Passeu-vos-ho molt bé!!!
...
Ufff...
I ara tranquil·litat!!!
Tranquil·litat?
... No: enyor...

Invictes

Ahir vaig veure la pel·lícula "Invictus", dirigida per Clint Eastwood i interpretada per Morgan Freeman en el paper d'un Nelson Mandela que creu que en el rugbi, concretament guanyant el Mundial de Rugbi del 1995, trobaran un camí cap el perdó, la redempció i la unió d'un estat tan convuls com el sud-africà post-apartheid.

Em va agradar.
Potser per la història, potser perque tinc debilitat tant per l'Eastwood com per en Freeman.
Feia molt de temps que no veia una pel·lícula a la televisió, tranquilament, sense presses... (coses de tenir nens)

I el que més em va agradar va ser descobrir William Ernest Henley, un poeta anglès amic de Robert Louis Stevenson (l'autor de "L' illa del tresor") amb una gran història de superació personal que el va inspirar a escriure un poema, Invictus, que a la pel·lícula s'explica que va aconseguir que Mandela no defallís durant la seva llarga estada a la presó i també s'utilitza per esperonar un grup de gent per aconseguir la seva unió, la seva força envers un objectiu: guanyar un torneig.

Invictus, avui, em parla de la superació, de la força que tots tenim a dins, d'agafar les regnes de la nostra vida, del nostre destí i capitanejar-los.
Invictus, avui, em sembla una crida a la unió de tots els catalans.
Perque més enllà del que pugui passar a partir d'avui, la nostra ànima serà invicta.
Serem invictes, perque som els amos del nostre destí. 
Hem de ser-ho.

Més enllà de la nit que m’envolta
negra com l’abisme insondable,
jo agraeixo al Déu que sigui

per la meva ànima invicta.

Atrapat en aquest circumstancial lloc
jo mai m’he lamentat ni he plorat
Davant les punyalades que m’ha donat l’atzar,
el meu cap sagna, però no m’he prostrat.

Món enllà d’aquest lloc de fúria i llàgrimes
m’acorralen amb terror les ombres.
Però tants anys d’amenaces
em troben sense cap temor.

Ja no importa quin va ser el meu camí,
quantes culpes he acumulat.
Sóc l’amo del meu destí
sóc el capità de la meva ànima.

De Senyera a Estelada: post d'utilitat pública

Us ha passat com a mi, que ja no trobeu estelades enlloc?
Teniu una Senyera a casa, que lluïeu ben orgullosament fins ara, però avui en dia necessiteu alguna cosa més?
Doncs avui us deixo un post d'utilitat pública: com convertir una formosa Senyera en una reivindicativa Estelada!
I en pocs passos!!!

1 - Preparem el material: una Senyera (la meva a més tenia una taca estratègica que taparé), un tros de tela blau (en el meu cas restes de loneta), un tros de tela blanca, una plantilla en forma d'estrella de cinc puntes, tisores, agulles i màquina de cosir (encara que no és imprescindible, perque a mà es pot cosir fàcil i ràpidament)

2- Creem el triangle de color blau, col·locant la tela doblada per la meitat, tal com es veu a la imatge i tallant.

3- Retallem la forma de l'estrella i l'apliquem a sobre el triangle de tela blau, ben centrada.

4- Situem el triangle amb l'estrella ja cosida a la part de dalt de la Senyera, embastem o posem agulles i després cosim tot el perímetre del triangle. Posem betes per lligar la bandera si volem.

5- Admirem la nostra Estelada!!!!!

Apa doncs, espero veure moltes Estelades el dimarts!!!

Un altre trapella?

Com alguns ja sabeu, en Lluc és un trasto. Un trasto gran.
Contrariament a la seva germana, que era una nena tranquila i calmada (ho dic en passat, perque la influència del seu germà petit comença a notar-se-li... en fi...), en Lluc s'ha caracteritzat sempre per la seva trapelleria, a part de ser un tossut de mena, un cul-inquiet i un cridaner.
"És que és un nen" em diu la gent.
Aaahhhhh...
I?
Que no hi ha nens tranquils?
Tots són com en Lluc?
De debó?

Em pregunto tot això, perque a casa seran majoria els homes: el proper membre de la familia serà un nen.
Concretament, un Jan.

I ja tinc a tothom atabalant-me que si " els Jans són molt trapelles", "ui, jo conec un Jan que és un trasto", "aaai, no saps el que t'espera"...
Caram!
I tot això perque es dirà Jan? Tant li influirà el nom?
O perque és un nen? Tant li influeix el sexe?

Conec Clàudies que són un terratrèmol, i Llucs que saben estar-se quiets més de cinc minuts...

Crec que cada nen és un món, per tant, no sé quin univers m'espera amb en Jan, així que no escolto a tota aquesta patuleia que m'infla el cap...

(... però si és un xic més tranquil que en Lluc li ho agrairé molt a qui sigui que se n'ocupa dels caràcters dels nens quan els forneja... :-D )