Planeta Clàudia

Cinc

2011-07-14T06:58:00.000+02:00

Cinc.

Una maneta...
... com la que estrenyia el meu dit,
minuts després de sortir de dins meu.

Sembla ahir...
i avui et miro,
i en tu veig l'amor.

Felicitats, vida meva.

A la caça del cargol...

2011-06-23T14:11:00.005+02:00

Aquí dalt en diem "anar a caçar cargols", sí...
No anem pas amb escopeta, no us preocupeu, però és que per aquí ho "cacem" tot: cargols, bolets, espàrgols...

I això és el que vam anar a fer fa uns dies, els quatre, després d'un cap de setmana de pluja i avorriment.

S'ha de dir que més que cargols, el que caçàven eren cargolines (excepte el cargol bover de la última foto), i que al final van anar a parar totes a un parell de mates de fonoll ben formoses que hi havia pel camí.

Menys el bover, que ara és a casa... no fa gaire companyia, però en fi, què hi farem... coses de nens! (de fet, ja vam tenir un Gari a casa, us en recordeu?)

Dossss

2011-06-14T07:35:00.000+02:00

Avui, 2.

Dos anys amb nosaltres: segon, petit, germà, nen.
Dos anys de trapelleries, somriures i plors, molts de plors.
Dos anys de teti, i sembla que encara no s'acaba.
Dos anys.

T'estimo Lluc.

(en aquesta foto està molt seriós... cosa estranya...)

Indiana Jones i King Kong a Catalunya (en mini...)

2011-05-17T14:33:00.003+02:00

Aquest cap de setmana vam anar a Catalunya en Miniatura, a celebrar els 40 anys d'un bon amic, i allà en Lluc va exercir de King Kong, o Gegant del Pi, com us agradi més :-)
No hi havia manera que s'estigués quiet, el tio, entrava a toootes les maquetes!

Dins del recinte també hi trobem el Bosc Animat, amb diferents recorreguts per sobre els arbres amb ponts, escales de corda i tirolines. La Clàudia va exercir d'Indiana Jones en el recorregut dels Gnoms, i s'ho va passar teta, demostrant que ja és una nena molt valenta :-D (el pare va fer el recorregut extrem, i se'm va lesionar i tot, en fi...)

I de regal us deixo dues fotos dels petits "Bob el Manetes", hehe... i així podreu veure millor quina "pelada" els hem fet ara que vé la caloreta.
(la Clàudia sembla una altra nena...)

El petit trapella

2011-05-11T22:30:00.000+02:00

Fa dies que no el veieu...

Mama, és que el programa estava malament...

Ja tardes, mama, a parar la taula... jo tinc gana!

Engabiat?

Ja veuràs, mama, quina feina de jardineria més ben feta...

Suttuuuuuuu!!!

Mireu què he guanyat!

2011-05-05T11:11:00.000+02:00

Sí, sí, he guanyat el premi dels jocs literaris d'abril d'en Tibau!!!!!
Estic la mar de contenta, perque entre els llibres que rebré hi ha l'I un cop de vent els despentina amb dedicatòria d'en Jesús!!!

Realment he tingut sort, perque només he participat a un dels jocs, aquest mes passat, i va ser en el del conte col·lectiu que celebrava els 200 jocs.

Últimament no he participat gaire als jocs d'en Tibau... de fet, no participo gaire dels blocs on acostumava a fer-ho, perque no tinc gaire temps: nens, casa i projectes m'impedeixen participar assiduament.
Em vaig sentir molt orgullosa de participar al llibre col·lectiu Totes les baranes dels teus dits on vaig veure publicat per primera vegada un escrit meu, i des de llavors, en Tibau i el seu univers formen part de la meva història.
Així que, torno a repetir, estic molt contenta d'aquest premi!

El nostre Sant Jordi

2011-04-24T00:01:00.002+02:00

... és aquest:

En Solsona per en Jordi (i després per mi, hehe), en Murakami per mi (que espero començar aviat), el llibre pels petits de casa i les roses, les d'en Jordi i les del meu sogre, del jardí.

I el vostre Sant Jordi, com ha sigut?

Apatia

2011-04-17T23:18:00.003+02:00

Perquè escric tan poc al blog últimament?

Perque gairebé no tinc temps.

I de vegades tampoc en tinc ganes.

No és que no tingui coses per explicar-vos o per compartir, ni tampoc que no us les vulgui explicar... no sé... vaig molt cansada i un xic agobiada per multitud de petites coses que acaben creant una muntanyeta.

Crec que estic en una etapa d'apatia blocaire.

Lleig... no m'agrada...

Haig de tornar a trobar les ganes.

M'hi posaré.

Un 14 d'abril de fa 80 anys...

2011-04-14T10:12:00.001+02:00

I ara ni som ni ens deixen ser...

Me la imaginava més gran!

2011-04-05T15:29:00.003+02:00

Tal i com deia la valenciana de la sèrie Oh, Europa!.

El què?
La Sagrada Familia.

Aquest cap de setmana vam ser a Barcelona i vam tenir el privilegi de fer una visita guiada a la "recent estrenada" basílica envoltats d'arquitectes i historiadors de l'art, tots amics nostres (i sort d'ells, perque haig de dir que la guia em va semblar un xic... escassa... a part d'atrafegada i poc curosa, ja que no sabia quins dies estava oberta la cripta i va perdre el vuitanta per cent del grup i no es va dignar a buscar-lo...).

I com dic al títol, l'interior me l'imaginava més gran. No sé...
I això que hi vam anar fa un any i poc, ja us ho vaig explicar aquí.

No dic que no m'agradés, al contrari, em va agradar molt (excepte el terra i el color rosa-lleig de la part de l'altar i algunes columnes): és majestuosa, imponent, de moment diàfana, els vitralls són preciosos... però me n'havia fet una idea més... enorme.
Tan gran que es veu desde fora, doncs de dins queda un xic... encongida.

Però la visita val molt la pena.
Un xic cara, això sí... i als nens no els perdonen... en fi.

Parlant de nens, la Clàudia va ser un sol, però en Lluc em va fer passar un xic de vergonya: imagineu-me travessant tota la basílica gairebé corrents, empenyent un cotxet amb una espècie de gremlin que xisclava i plorava tot enrabiat... Bé, coses que passen!

Set secrets

2011-03-29T21:47:00.003+02:00

La Onavis m'ha atorgat aquest premi, i jo, com sempre, trencaré la cadena de donar-lo a altres blogs (ja sabeu que no m'entusiasma premiar a uns i deixar als altres... coi, si us llegeixo és per algun motiu, i el premi us el mereixeu tots!).
Però tal i com vaig fer ara farà un any en el post "Sis coses sobre mi", sí que seguiré el joc que proposa el premi, és a dir, explicar 7 cosetes sobre mi.
Aquest cop són set secrets (bé, alguns són secrets ja sabuts, jeje):

- Sóc meitat italiana: pare català i mare milanesa, una barreja força explosiva (si no, pregunteu-li a en Jordi, jeje)

- Tinc aracnofòbia: no puc veure-les ni en fotografia (literalment). Si voleu matar-me d'un susto, ja ho sabeu... Sigueu bons, sisplau.

- Sóc de lletres: les mates i jo no hem sigut mai amics. Mai entendré perquè serveixen les arrels quadrades, les derivades i mil coses més d'aquest tipus. No intenteu explicar-m'ho, tampoc m'interessa.

- Sóc inconstant: en gairebé tot... sovint no acabo el que començo o me'n canso. Trobo que és un gran defecte, però encara no he descobert com solucionar-ho.

- M'agrada la òpera: i trobo a faltar el programa d'en Gorgori i l'Alier al 33 els divendres a la nit. Abans em posava cd's, però ara ja no tinc temps... encara gràcies di algun diumenge al matí ensopego amb algun concert de música clàssica a la 2...

- Ja no sóc una fittipaldi: des que sóc mare ja no condueixo igual... i em fa un xic de ràbia (bé, també hi fa la carraca que tenim de cotxe...). Sempre amb respecte, però...

- Vull tenir un altre fill: tres és un número màgic... però els bancs, el govern i el sistema saben com fer desaparèxer la màgia de cop...

Ordenant la llibreria

2011-03-24T08:08:00.000+01:00

Dia Mundial de l'Aigua

2011-03-22T09:02:00.002+01:00

22 de Març, Dia Mundial de l'Aigua 2011
AIGUA PER LES CIUTATS

Al món, una de cada dues persones viu en una ciutat, i el paisatge urbà està creixent a un ritme massa ràpid en comparació amb la seva capacitat d'adaptació.

Es calcula que uns 141 milios de persones que viuen en ciutats no disposen d'aigua potable, i uns 795 milions viuen sense instal·lacions de sanejament de cap tipus.

Cada dia es llencen a rius i rieres uns dos milions de tones de deixalles que provenen de la manca de tractaments d'aigües residuals.

Potser caldria fer-hi alguna cosa entre tots, no?

Al pesat dilluns...

2011-03-21T08:27:00.002+01:00

... nosaltres li fem un llengot!

I vosaltres?

Un premi, un secret compartit i una descoberta

2011-03-14T09:31:00.007+01:00

Avui m'he assabentat (tard, com sempre últimament) que la meva amiga Mest ( li dic "amiga" perque ho és de debó, ens coneixem de fa ja alguns anyets) m'ha donat un premi que corre per la xarxa.

Ja sabeu que no m'entusiasmen aquestes coses, però venint d'ella la cosa canvia una mica, jeje.
Moltes gràcies, guapa!

Com sempre, aquests premis vénen acompanyats d'algunes "condicions", en aquest cas, contestar unes preguntetes i otorgar el premi a 5 blocs més.

A la primera pregunteta hi trobareu el secret compartit, doncs fins ara coneixia l'existència d'aquest blog molt poqueta gent (per cert, la resposta a la pregunta que es formularà alguna gent sobre l'idioma del blog la trobareu a sota el títol, a la petita presentació, jeje)

-Si tinguéssis un altre blog...de què seria?
Ja el tinc aquest altre bloc, es diu Patchworkreando i hi aboco les meves creacions de costura (i alguna cosa més). Però si tingués temps en faria un dedicat a la divulgació de llibres infantils (un altre secret compartit: un dels meus somnis és muntar una llibreria infantil, petita, acollidora, amb una "hora del conte" i llibres de tot el món... però ni els diners ni la dura competència de les grans superfícies i les cadenes de nom d'antic estri per comptar deixen gaire marge per realitzar aquest somni... almenys aquí a Figueres)

-Si et poguéssis canviar el nom...quin et posaries?
No me'l canviaria, estic molt contenta amb el meu nom, Maia: original, curt, contundent i amb personalitat.

-Si tornéssis a néixer...t'agradaria ser home o dona?
No m'ho he plantejat mai, perque no crec que torni a néixer... però bé, direm que tornaria a ser dona.

-Si et concedissin 1 sol desig...quin demanaries?
Segurament no seria capaç de demanar-ne només un.

-Si et concedissin 1 sol poder..quin triaries?
El de fer realitat els somnis de la gent (entenent somnis com a desitjos)

-Si et regaléssin un viatge...a quin país voldries anar?
No sabria decidir-me entre Canadà, Argentina o Xina

El tema de donar el premi a uns altres 5 blogs, me'l salto... ja sabeu que no m'agrada haver d'escollir: tots els blocs que llegeixo m'agraden per algun motiu i seria injust premiar-ne només cinc.

I la descoberta és aquesta:

Meri Cuinetes, un blog amb unes receptes de cuina fantàstiques!!! (i sobretot, que no són exclusives de Thermomix o estris semblants... que ara sembla que si no tens aquesta maquinota no pots cuinar!!! )

Apa, bon dilluns!

La primavera treu el nas...

2011-03-11T08:32:00.000+01:00

El presseguer de ca'ls sogres ja ha florit.

I jo tinc mono de practicar amb la càmera reflex.

Així que... aquí teniu un post merament decoratiu i autocomplaent... :-D

Un mal poc seriós...

2011-03-09T22:22:00.002+01:00

Poca credibilitat té el meu tall al dit amb aquesta tirita...

... però és que a casa nostra o són d'en Caillou o són de Princeses...

On carai han anat a parar les tirites normals?????

Hi havia una vegada...

2011-03-07T17:22:00.000+01:00

... una dolça fada (amb cara de múrria, jeje)...

... acompanyada d'un Peter Pan un xic entremaliat...

... que es va trobar amb uns pirates poc temibles (i unes melenes precioses!)...

... amb qui va lluitar amb la seva millor arma: el seu somriure!

FI

;-)

El racó dels mitjons perduts

2011-03-03T08:37:00.000+01:00

Ja us he explicat molts cops els nostres problemes amb els mitjons perduts, veritat?
Una de les coses que més m'empipa és (a part de la pèrdua en sí mateixa) on posar els mitjons desparellats: al calaix amb els altres? en un cossi? els torno a posar a la rentadora a veure si es troben o ja es perden per sempre més?

I un dia, passejant pels mil blogs que segueixo, em vaig trobar amb una idea força original, un penjador casolà on penjar-hi els mitjons mentre trobo les seves parelles.

Em vaig apropiar de la idea i la vaig tunejar una mica...

Nens orquestra

2011-03-01T09:07:00.006+01:00

A casa ens agrada la música, encara que no tenim la sort de saber tocar cap instrument, ni de ser especialment bons cantant o ballant.
Però tot i així la música ens agrada, i intentem que sigui present a la nostra vida i sobretot a la dels nens.
Com?
Doncs escoltant molta música a la radio o la tele, cantant amb ells... i sobretot posant al seu abast tota una col·lecció d'instruments musicals infantils perque experimentin i facin el que vulguin.

Tenen de tot: dos xilòfons (un de fusta i l'altre de metall), una pandereta, una flauta, una bateria, una guitarreta (que en realitat és un oukelele amb les cordes de veritat, no de plàstic), una harmònica, una trompeta a piles (que per sort nostra va deixar de funcionar en dos dies), unes maraques... junt amb dos micròfons i multitud de joguines musicals.
Tot es concentra dins la "capsa de la música", ben vigilada pel cuc musical.

Ells saben que dins aquesta capsa hi van tots els instruments i se'n cuiden que sempre estiguin desats allà.

I què passa a casa quan els nens tenen un dia "musical"?
Doncs arriba el caos total!
(però un caos divertit, sí)

Retrats

2011-02-21T21:53:00.002+01:00

De tant en tant surten seriosos a les fotos...

... però igual de guapos els dos.

Ratolinet?

2011-02-17T11:40:00.001+01:00

No: Lluc amb gana!
(la pela i tot, es fot el tio...)

Canvi d'imatge...

2011-02-16T12:03:00.003+01:00

... forçós!

No sé ben bé què ha passat... crec que la plantilla que utilitzava ha estat inutilitzada.

Gràcies als amics feisbuquerus que m'han avisat, he vist que tenia el blog cap per avall i ben lleig!
Així que m'ha tocat canviat la plantilla.

No sé, no m'acaba de convèncer... és que m'agradava tant l'altra... per mi tenia molt de significat, perque va ser amb la que vaig començar el blog...

(es nota que els canvis no m'entusiasmen gaire?)

En fi, de moment aquí us deixo els nuvolets del Planeta.

Us agrada?
Accepto propostes!

Fora de joc literari

2011-02-15T08:54:00.000+01:00

Estic en fora de joc en quant a lectura.
No m'entra res. No hi ha manera.
I no m'agrada.

No és per manca de llibres, perque m'estan esperant a la lleixa llibres com aquests:

- Juan Salvador Gaviota, de Richard Bach
- La ladrona de libros, de Markus Zusak
- El vel pintat, de William Somerset Maugham
- La sombra alargada del amor, de Mathias Malzieu
- Amsterdam, d'Ian McEwan
- Anna Karenina, de Léon tolstoi
- El Clan de l'Ós Cavernari, de Jean M. Auel

Ja en porto tres de començats ( El Pont dels Jueus, El tiempo entre costuras i un altre que ara no recordo) i no hi ha manera...
No m'atrapen, em cansen, no m'agraden.

Buffff...

Idees per atacar aquest virus?

64

2011-02-12T00:25:00.000+01:00

I no puc abraçar-te...

Etiquetes als nens

2011-02-10T23:48:00.002+01:00

Continuo amb vídeos.
(es nota que gairebé no tinc temps d'escriure?)

Les etiquetes mai són bones, però les que posem als nens i joves són encara pitjors, perque podem acabar condicionant-los de per vida.
Avui en dia tot comportament és susceptible d'etiquetar psiquiàtricament: unes vegades de manera correcta, però moltes de forma injusta.
Prou etiquetes!

Aixecar-se

2011-02-06T16:55:00.000+01:00

Crec que no calen gaires paraules més...

(és a la Catedral de Girona )

(i sí, va de videos últimament...)

Dia mundial contra el monstre

2011-02-04T08:59:00.004+01:00

Informació, informació i prevenció.
No deixeu de cuidar-vos.

Aquests bojos que corren...

2011-02-03T08:47:00.001+01:00

M'encanta aquest vídeo. M'encanta.
El dedico a en Jordi, el meu Jordi, del que estic molt orgullosa pel seu esforç i tenacitat.
I també a en Joan, el seu "mentor" (el que el va enredar, vaja... hehe).
I a en Karlos de l'Arantxa, que és un màquina.
I als papes de la Jimena, una parella de corredors experimentats que espreo trobar algun dia en alguna de les curses importants on segur que participarem un dia d'aquests.
I al Josep Anton, el fill de l'Anton, que segurament hauria compartit aquestes paraules del video.
El dedico a tots aquests bojos que corren!

Jugant sota la manta

2011-02-01T12:51:00.000+01:00

L'altre dia vaig acabar aquest quilt i no hi ha res més bonic que veure'l en ple "funcionament", hehe!!!

I encara resulta que sóc jo la insolidària...

2011-01-29T08:35:00.002+01:00

Aviso: vinc un xic emprenyada, o sigui pot ser que barregi conceptes que potser no haurien d'estar dins el mateix sac, però que serveixen per explicar com em sento.
Són dos fets reals, que m'han passat en pocs dies, i ja en començo a tenir la pipa plena.

Antecedents:
La meva ciutat té força immigrants.
A l'escola de la nena, hi ha nens catalans, marroquins, subsaharians, sud-americans i romanesos.
Al nostre barri hi convivim gent de diferents ètnies, cultures, religions i llengües.
Visc en un bloc de pisos on, de divuit families, només tres parlem català dins de casa i deu el parlem entre nosaltres quan ens trobem.
I no tenim cap problema (almenys cap de gros, de moment)

Cas A
El pis de sobre el nostre és de lloguer, i hi han viscut dominicans, xinesos, una familia desestructurada i una parella de noviets, des que vivim aquí. Els problemes de sempre: sorolls, crits i música, però sempre hem trobat una solució.
Fa un mes que hi ha vingut a viure una parella, ella dominicana i ell gitano, amb el seu fill que deu tenir tres anys i que crec, pel rebombori que escolto durant el dia, que no està escolaritzat encara.
Problemes?
Només dos: el dia que van arribar, que fins la una de la matinada van estar movent mobles, i el nen, que és un trasto i es passa el dia i la nit (fins ben bé les onze, els dies de cada dia) corrent, saltant, llençant coses a terra, xisclant i plorant.
Res a dir, és un nen... potser hauria de parlar amb els pares perque a una certa hora no el deixin fer segons quines coses, ja que em desperta els nens que a les 9 se'n van a dormir, però en fi...

Doncs resulta que m'haig de sentir a dir un munt d'imbecilitats, quan comento amb una persona aliena al bloc de pisos, que potser cridarem la policia municipal perque vinguin a fer una ullada, ja que hem descobert que aquests veïns no tenen contador elèctric i han fet un pont o com es digui per agafar l'electricitat del contador de l'ascensor.
Que si "clar, com que són immigrants, ja estem corrent a cridar la policia...", que si "pobres, mira que ets insolidària..", que si "no fan res de mal, almenys no roben...".
Vés a cagar! (perdoneu l'expressió)
Que jo també vaig malament de peles però no estafo a ningú!
Perque això que fan és estafar: ells fan servir l'electricitat que volen (penseu que aquests pisos ho tenen tot elèctric: llum, calefacció i aigua... i estem en ple hivern) i ja pagarà la comunitat!

Si un veí que és lampista no se n'hagués adonat per casualitat, a saber... perque a l'administrador de la finca tant se li'n fot si paguem 100 ó 500 d'ascensor, i així, els burros dels propietaris dels altres pisos haguéssim anat pagant...
De qui és la culpa? Del propietari o dels inquilins? Ni idea, però el que hi ha és això i s'ha de solucionar.
Però clar, com que no tenen la pell clara, no parlen català i sembla que tenen pocs calers (però lloguen un pis que fins fa poc estava a 600 euros al mes), sóc una insolidaria i una mala persona...
A la merda, home!

Cas B
Ahir surto del supermercat, i estic carregant el cotxe.
He pagat amb targeta i el carro no porta moneda de veritat, sinò un clauer d'aquells que imiten la moneda.
Se m'acosta una noia negra (és una definició empírica... podria dir "fosca" però no m'agrada, i dir que és "de color" em sembla una estupidesa, perque tots som de color... o sigui que parlo de persones negres amb tota normalitat i sense cap incís pejoratiu ni res d'això)
Al que anava, se m'acosta una noia negra amb UN paquet de mocadors de paper, i res més a la mà.
Em diu "por favor, por favor... una moneda" i m'ensenya el paquet de mocadors.
Li dic que no porto diners a sobre, que vaig amb la targeta i el carro no porta monedes.
La noia es queda i insisteix.
Quan veu que estic carregant tovalloletes per bebé i pijamets, em diu "yo hijos... pequeños... hambre".
Me la miro i li dic "vale" i agafo un pot de cigrons de la bossa i li dono.
Em mira, es mira els cigrons, gira cua i se'n va.
I jo com una imbècil amb el pot de cigrons a la mà.

Però sóc insolidària, perque als veïns immigrants els vull treure la llum i a la noia negra no li he volgut donar diners...

En fi, bona merda de món és aquest, en el qual ni uns ni altres fem res bé.

I també el petit ajuda a casa...

2011-01-21T11:47:00.003+01:00

A casa en tinc un altre que m'ajuda...

... tot i que aquí no us he posat les fotos de com queda tot, normalment, després d'una sessió d'escobra d'en Lluc!
:-D

La petita costurera

2011-01-19T11:12:00.003+01:00

Tinc una petita ajudant a casa...

Coneixeu la meva fada?

2011-01-13T18:12:00.004+01:00

Doncs aquesta és la meva fadeta particular.
La meva "Campanilla" casolana!
La nena volia una disfressa de TinkerBell i la mama es va posar a la feina!

Uns dies abans de Nadal vaig fer-li aquesta disfressa a la Clàudia, seguint a estones aquest tutorial d'un blog xulíssim que segueixo.
Va ser força senzill de fer, i baratet, doncs entre tela, cordonet, gasa i tul no em vaig gastar més de 17 euros (i després veureu que encara me'n va sobrar per en Peter Pan)
Com a complements vaig fer-li una diadema i vaig tunejar una vareta dels "xinos".
Les ales les tenia de fa uns anys, que les regalaven en una revista de puericultura.
Com veieu, les sabates no vaig tenir temps de fer-li... espero que per Carnaval encara li vagi tot bé, llavors li faré algun "apanyu" als peus!!!

Ah, i tota Campaneta té el seu inseparable...

Peter Pan!!!

PS: per cert, ja tinc ordenador nou, i força cosa recuperada... bé!
PS2: Mac, no puc fer les còpies de seguretat amb l'XP... coneixes el "Cobian"?

Fora de joc informàtic ... (i crida als entesos)

2011-01-08T00:52:00.008+01:00

Gràcies a un cabr... de virus, fa uns dies va passar això (més o menys) a casa:

No va explotar... externament no, però per dins sí.

I sembla que ho he perdut tot.

Sí, aquesta va ser la meva primera reacció en saber-ho...
La segona va ser aquesta...

I la tercera...

Per taaaaaant, estic i estaré uns dies fora de joc, ja que el netbook per barrufets que tinc i la conexió a pedals que porta no em permeten fer gaires "virgueries".

Suposo que no tardaré gaire a tornar, però mentrestant uns deixo deures (amb la súplica implícita que m'ajudeu, sisplau!!!) i us demano que em recomaneu dues coses:

- Un anti-virus com cal
- Algun sistema o programa o web, el que sigui, per fer còpies de seguretat (backups) programades, perque jo no hi penso i això m'ha arruïnat la feina d'un any...

Apa, quin començament d'any més xulo, eh???... en fi...

El meu 2010 en imatges

2011-01-01T16:39:00.004+01:00

A l'estil de tots els especials de fi d'any que programen les teles, que publiquen els diaris i que mostra internet, avui poso el meu resum de l'any que acabem de deixar.

És el meu resum, del meu any i amb les meves imatges.
És el que té escriure un blog personal, que algunes coses giren massa al voltant del qui escriu... però té la seva lògica, no?

És el resum de l'any dels meus dos fills. Dos germanets tan diferents però tan iguals.
(mare meva com creixen en tan poc temps...)

És el resum de les manualitats fetes al llarg d'un any, amb la meva modesta màquina de cosir que em van regalar l'any anterior que està treient fum! El resum d'una descoberta: la costura.

És el resum d'un petit somni. La meva botiga.

No ha sigut un mal any del tot, el 2010.
No hem perdut cap feina (ha baixat la que teniem, sí, i hi ha hagut molts problemes, però podem dir que treballem, i no tothom pot dir-ho).
Hi ha hagut naixements al nostre voltant, alguns de molt especials.
Alguns projectes s'han fet realitat (ara toca que funcionin, però això ja es veurà aquest any)
La felicitat predomina a les nostres vides, fent que les tristors siguin menys amargants.
En fi, esperem que, tal i com em va dir ahir una joveneta recent mare que m'estimo molt, el millor de l'any passat sigui tansols el pitjor d'aquest que comença.

Per cert, BON ANY a tots i totes!!!

The power of love

2010-12-29T13:31:00.002+01:00

Sempre m'ha agradat aquesta cançó de Frankie Goes to Hollywood, i el seu videoclip és ideal per aquestes dates, no trobeu?

Petit incís sobre la llengua de la botiga

2010-12-26T09:27:00.002+01:00

No volia fer aquest post, perque sembla que m'hagi de justificar, però ha arribat un punt en què val més que aclareixi les coses, ja que sembla que en el que alguna gent s'ha fixat és només en l'idioma de la botiga que he publicat, ¡Hola Bebé!, i ostres, la veritat és que sap un xic de greu...
No ho dic pels comentaris d'aquí, ja que m'han arribat des d'algun altre lloc, i sé que ningú ho diu amb malícia, però sí que crec que ho fan sense coneixement de causa, per tant què millor que aclarir coses?

Hem de partir de 3 premisses:

- La meva primera intenció era fer la botiga en tres idiomes: català, castellà i anglès

- No sóc informàtica, per tant, no entenc de programació ni de creació de pàgines web, així que haig d'utilitzar un hosting, amb algun pack que m'ajudi a començar.

- Un hosting NO és gratuït

Sabent això, us explico:

Estic en un hosting amb un pack per poder crear i gestionar una botiga online baratet, ja que no ens sobren els calers i la intenció és fer-ne. Quin és el problema d'aquest tipus de packs? Doncs que són força limitats en tot: en plantilles, en aplicacions... i en idiomes. Resultat? La botiga que en surt és senzilleta i no dóna per gaire. Però per començar i veure si funciona la idea, ja n'hi ha prou.

Em vaig trobar que NO tinc possibilitat de configurar més d'un idioma. Què podia fer, doncs? Vaig plantejar-me diferents opcions:

1- Fer-la en català i castellà al mateix temps, és a dir, primer un idioma i a sota la traducció, cosa que va donar lloc a un poti-poti poc inteligible i visualment aberrant. Les pàgines sortien llarguíssimes i gens entenedores, i era complicat de gestionar. Vaig descartar la opció desseguida.

2- Fer-la només en català, però m'acotava moltíssim el mercat. I em sap greu, però la meva intenció és arribar a quanta més gent millor... perque si la meva botiga, pel tipus d'articles que ven, té un mercat potencial de l'1 al 6 % de la població, val més contabilitzar aquest percentatge sobre 40 milions que no sobre 7 ( que encara és menys, perque el total de la gent que té internet no és aquest i el que compra per internet encara és menor...), no creieu? O vosaltres si creessiu el vostre propi negoci ho farieu diferent?
És molt bonic dir que vols que la teva gent se senti a gust i t'entengui, però primera, qui entra a la botiga ja m'entén en castellà i crec que la majoria de catalans comprem per internet en moltes webs escrites en castellà sense saber que potser l'empresa es troba a dos-cents metres de casa nostra; segona, no estic fent política ni literatura, estic fent un negoci web, del qual en vull obtenir beneficis, per tant intentaré amotllar-me amb les eines que tinc al meu mercat potencial.

- La última opció era fer-la en anglès. Però el meu anglès no és prou bo com per poder-ho fer, i fins que no vegi que el negoci rutlla no vull ni puc fer vendes fora d'Espanya.
Potser amb aquesta opció la gent no m'hagués fet tants de comentaris sobre el fet que no estava en català, ja que segurament haguéssin dit "Mira que bé, s'obre a mercats exteriors, i clar, la millor llengua per això és l'anglès", però vaig creure que la mateixa opinió sobre l'anglès es podria aplicar sobre el castellà: "Mira que bé, s'obre a mercats exteriors, i amb el castellà podrà fer-ho millor". Ja veig que no.

La opció que vaig triar és la del castellà, i espero que amb el que us he explicat hagi quedat clar el perquè. Jo no ho veig malament, doncs miro pel meu mercat. Si vengués llibres de poesia en català, el meu mercat potencial seria un altre i hagués escollit segurament el català.

Confesso que m'ha sorprès molt aquesta reacció de la gent sobre la llengua de la botiga, sobretot pel fet de no haver-se parat a pensar en el perquè ho havia pogut fer, sabent (alguns) que sóc catalana, que defenso la meva llengua quan l'ataquen, que m'ho penso i repenso molt abans de fer alguna cosa...

En fi,no us preocupeu, que si la botiga funciona, buscaré un pack més complet, i el primer que cercaré és que tingui una configuració amb més d'un idioma!!!
:-D

El meu regal de Nadal

2010-12-23T09:35:00.002+01:00

Aquest és el meu regal de Nadal, el que m'he fet a mi mateixa.
És el projecte que tenia entre mans i que no em deixava temps per gaire res.
La meva botiga on-line.

¡Hola Bebé!

Vaig tard per les festes, ho sé, però no m'importa!
El que és realment important és haver-hi arribat (i després, que funcioni jeje)

Com dic a la web, cosir va ser un bàlsam pels meus nervis just després de la mort del meu pare, estant embarassada d'en Lluc. Vaig descobrir que cosint, la tristor i els maldecaps, les preocupacions, els nervis i les recances desapareixien durant aquells instants en què em concentrava.
Després, veure que em sortien les coses prou bé, que podia fer-ne regals que la gent apreciava, em van fer plantejar fer-ne un petit negoci.
No em faré rica econòmicament, però crec que sí que ho faré en experiències.

Perquè l'he feta en castellà és una pregunta que em fa alguna gent (la que ha estat involucrada en el projecte des del principi) i la resposta és ben senzilla: per tenir un mercat més ampli.
Dissortadament, el català m'acota a com a molt 7 milions de persones, i no m'ho puc permetre.

Sí, les fotos de la capçalera són de la meva panxa (embarassada d'en Lluc), de la Clàudia quan tenia dos mesos i d'en Lluc quan tenia uns vint dies.
Per cert, el logo me l'ha fet desinteressadament en Tu de Tu, jo i l'Otis. Un petonàs des d'aquí.

Espero que us agradadi, i que me'n feu publicitat, ja de pas, jeje!

Bon Nadal a tots!

L'arbre i el pessebre

2010-12-20T08:56:00.003+01:00

Heu vist quin arbre de Nadal més xulo que tenim?

I el pessebre?

Aquest any hem hagut d'introduïr alguna petita modificació en la decoració de Nadal, ja que el petit troll (llegeixi's Lluc) és un destroyer en potència, i no sabem què podria arribar a fer (que segur que esn n'assabentarem, ja us ho dic ara...).
El pessebre ja no es troba a l'alçada de tothom de la casa, i és més petit que el de l'any passat.
Com podeu veure, hi ha tres angelets custodiant-lo aquest any.
Les figures principals tenen molts anys, com a mínim 33, perque ja hi eren quan jo vaig néixer.

Són de fang i estan molt atrotinades: a l'àngel de l'enunciació se li aguanten les ales de miracle (jeje, chist), el bastó de Sant Josep és un filferro reciclat vint-i-cinc vegades, i les aurèoles d'ell i "la Maria", com li diu la Clàudia, estan fetes del paper daurat dels paquets de tabac, sabeu quin us vull dir? Recordo anar fent manualitats amb el meu pare cada any per arreglar-los.
I el nen Jesús... ai, pobret... a casa li diem "Poli" de "politraumatitzat", perque em sembla que no li queda cap part del cos que no estigui enganxada amb cola...

I l'arbre de Nadal, aquest any no sé quant de temps durarà... de fet, al cap de tres minuts d'acabar-lo ja havien desaparegut peces i en Lluc ja corria amb una garlanda a la mà... en fi.

Han participat els dos (no només a desfer-lo, jeje) i s'ho han passat molt bé.

La Clàudia ha sigut l'encarregada de posar l'estrella, i estava ben emocionada.

Us volia ensenyar dues curiositats del nostre arbre.
La primera és aquesta figureta:

Prové de Frankfurt, on vam "encarregar" en Lluc. És una peça molt petita feta a mà d'un metall que ara no recordo quin és, i molt típic de la zona. No sé, potser en Ferran deu saber-ne més.
La vam comprar pensant en la Clàudia, seria la seva figureta... i clar, ara haurem de pensar en trobar-ne una altra per en Lluc, no?

L'altre curiositat és aquesta:

Són quatre ornaments fets de tela (per mi) que ens representen a tots quatre, jeje. Vaig fer que la Clàudia escollís un personatge per cadascú de nosaltres i jo em vaig encarregar de fer les boletes (que no són tals, perque no són esfèriques).
Per ordre d'esquerra a dreta trobem: la Clàudia, el papa, en Lluc i la mama.
Són xulos, eh?
Espero que ens acompanyin cada any!!!

Petons a tots!

PS: per cert, a l'alçada d'en Lluc hem posat un pessebre de cartró que venia en una capsa de galetes... perque així si el trencava no seria tan greu. Doncs bé, mo ha durat ni mig minut sencer, i le primer que ha decapitat ha sigut un rei! Sí! jeje... (però per més inri... el negre... aisss)

Sóc tieta!!!!

2010-12-18T18:49:00.002+01:00

Ja us vaig dir fa uns mesos AQUÍ que seria tieta, tot i no tenir germans (coses dels graus de parentiu... el fill del meu cosí és el meu nebot, per taaant, jo sóc la seva tieta!)

Doncs avui ha nascut en Roc!!!
I sóc tan feliç...
No paro de plorar... les emocions són moltes aquests dies, el record del meu pare és viu i l'arribada d'en Roc encara me'l fa més present, ja que el meu pare estimava molt el seu pare.

Però la felicitat guanya, i estic contenta, i les llàgrimes són la majoria de felicitat!!!
Quin regal de Nadal més bonic!!!

Estic molt orgullosa de l'Ari i l'Albert, per tot: per la valenta decisió de tirar endavant aquest embaràs tot i arribar a contra-peu, per com ho han encarat tot, per com s'estimen i per com sé que estimaran aquest vailet, per com han compartit aquest moment deliciós, per com s'ha emocionat i m'han fet emocionar...

Estic contenta. Molt.

Trepitja fort, Roc.
Trepitgeu fort, familia.

Vull una escala

2010-12-17T08:41:00.001+01:00

Vull una escala que em porti fins al cel,

i allà poder abraçar-te fins sadollar-me de tu.
Vull una escala que em porti fins a tu,
i agafar-te la mà, que tan enyoro tocar.
Vull una escala que m'acosti a tu,
i dir-te a cau d'orella "t'estimo, et vull amb mi"
Vull una escala.
Però no la sé trobar.
I no puc arribar a tu.

18

2010-12-14T08:38:00.003+01:00

Mesos, no anys!
I la mama ja comença a intuïr com en seré de trasto!

Com sóc?
Doncs ja tinc moltes dentetes, tinc el cabell molt fi i d'un color no gaire ben definit encara (entre pèl-roig, ros i castany molt clar), sóc molt alt, tot just ara començo a dir paraules amb sentit i la teta no la perdono, ni de nits ni de dies!
M'encanten els cables i els endolls, pintar (sobre qualsevol superfície, no tinc manies), escombrar i participar en qualsevol joc que estigui fent la meva germana.
Tinc un sisè sentit pel perill... no per defugir-ne sinò per trobar-ne! Els papes han d'estar constantment vigilant-me, i quan no em senten ja em busquen.
Tinc una facilitat innata per plorar, i una mala llet formidable, dues característiques que posen els pèls de punta als papes. Però ho compenso amb un somriure encisador, unes rialles encomanadisses i uns dolços petonets que fonen la mama i el papa.

Arri, arri, tatanet!

2010-12-10T08:26:00.000+01:00

En Silver-Rayo-Nemo-Costa ha arribat a casa.
"Tatano" pels amics i la familia.

I el pobre no para quiet un minut...

N.T. :
"Silver" perque el papa ja té una edat i era el cavall del Llanero Solitario.
"Rayo" perque segons la Clàudia és ràpid com en Rayo MacQueen.
"Nemo" perque a la noieta li agrada el nom (el peix ja es diu així, però no passa res, no es confondran...)
I "Costa" perque el cavall de la seva estimadíssima cosina (bé, es cosina meva, però té 17 anys i ella la considera seva) es diu Costa-Rica

A casa sempre n'hem dit tatano o tatanet dels cavallets de joguina, o sigui que crec que així es quedarà.

Fent i rebent regals

2010-12-07T09:10:00.000+01:00

Aquests dies vaig molt enfeinada.
Fent què?
Doncs preparant cosetes i intentant engegar projectes.

Una de les coses que estic preparant són els regals pels nens. Com que el Tió i els Reis van molt enfeinats (i estan una mica escurats per la crisi), m'han encarregat algun regalet i així els trec feina de sobre :-)

De la samarreta d'un pijama vell, mireu què n'ha sortit:

dos bolquers i un saquet de dormir per les nines (i amb un tros de roba un vestidet de festa!)

I de retalls de roba i de feltre:

un bonic joc de memòria

També estic reciclant altres coses: una manteta vella en dues bufandes i un petit bolso meu en un bolso per la Clàudia... ja us ho ensenyaré!
La crisi aguditza l'enginy, diuen...

I mentrestant ja he rebut un regal!!!

Vé d'Eslovènia i està fet amb tot el carinyo per l'Aurora.
És xulo, eh? I per la compra va genial!!!!
Moltes gràcies Aurora

Foscor...

2010-12-02T00:37:00.000+01:00

... dins el meu cor.

Dos anys i encara no entra llum a la tenebra que em vas deixar.
Et trobo tant a faltar, que ja ni escriure el que sento puc fer.

Et vas emportar un bocí de la meva felicitat.

Si pogués tornar enrera...

El nostre Calendari d'Advent

2010-11-30T09:13:00.000+01:00

Aquí us el presento!

Fet per la mama de la casa amb tot el carinyo! (i també amb poca traça, perque hi ha cada quadradet més tort... en fi, coses de les presses).
Com veieu és d'allò més senzill de fer: un tros de tela que corria per casa, i trossos de feltre tallats en quadradets i cosits a manera de butxaques, on a dins hi trobaran petites sorpreses (aquest any serà sobretot per la Clàudia, però l'any que vé crec que els tocarà un dia un i un dia l'altre...)
Les estrelletes les va voler colocar la Clàudia.
Demà l'estrenarem!!!

Per cert, la Clàudia a la foto porta un vestit que li he fet reciclant una faldilla llarga que li anava petita cosint-la a una samarreta xula. Ella més contenta que un gínjol per tenir un vestit nou, i jo feliç!

Reflexions del dia després

2010-11-29T08:38:00.003+01:00

Algunes de les frases que m'han anat passant pel cap, i suposo que a molta altra gent també:

- Victòria sabuda, el canvi de cicle estava cantat. Ara, a veure com se'n surten.
- Càstig als socialistes catalans, això els passa per fer tant de cas als de Madrid.
- Culló, el PP com puja... preparem-nos a les generals, buffff... I a sobre, ara es creixeran!
- Patacada descomunal d'Esquerra... Què esperaven? la decepció és molt gran. I que no continuin dient que el seu vot s'ha fragmentat. Aquesta no és l'explicació, feu un cop d'ull als resultats.
- Quina por, els xenòfobs de Plataforma al parlament???? Al final no, ufff... però és significatiu el nombre de vots obtinguts...
- I als Verds no els castiguen? I això que amb Interior s'hi han lluït... És un xic estrany, però en fi...
- En Laporta al Parlament? Ai, ai, aaai... que la pot liar
- Ciutadans igual, però amb Solidaritat al grup mixt... pot ser divertit.
- I set mil persones han votat a la Carmen de Mairena. No comment. (ara, que potser prefereixo que la votin a ella i no pas a l'Anglada!)

Conclusió: els de Polònia es deuen estar fregant les mans!!! Esperem que els guions millorin...

De politica...

2010-11-28T12:19:00.000+01:00

Reflexionem?

2010-11-27T11:23:00.003+01:00

Sobre què?
Sobre quin serà el partit que ens fotrà millor?
Sobre quin serà el partit amb més xorissos que s'apropiaran de diners que no són seus?
Sobre quants milions d'euros s'han gastat en campanyes, meetings, cartells, viatges, dietes i demés, en temps com els que vivim?
Sobre qui s'apoltronarà més a la cadira?

Potser hauria de reflexionar sobre els països que no tenen aquest dret que exerciré jo demà, és cert... però no em surt...

Sabeu què? Val més que no reflexioni gaire avui, que encara m'empiparia més!

Poso aquesta cançó de Macaco, perque a part de posar-me de bon humor, sempre que l'escoltava entenia "con la mano levantada votaré"... no ho diu, però queda bé en un dia com avui

Hi havia una vegada una nena...

2010-11-20T10:44:00.003+01:00

Tot i anar de bòlit, m'apunto a la proposta que van fer en Ferran i l'Assumpta: conèixer-nos de petits!
I aquí em teniu, ben feliç amb el meu tricicle (bé, ara que m'ho miro, és un vehicle de quatre rodes... i força estrany...) amb uns dos anyets al terrat de casa.

D'aquesta foto en fa 31 anys ja... i ja que parlem de números, avui també en fa 12 que camino per la vida al costat de l'home que em fa feliç cada dia.

Bufff... aquests posts em fan sentir graaaaaaan, jeje

(per cert, la foto està feta amb una Polaroid de veritat, no és cap efecte... com enyoro aquesta màquina)

Pastilles contra el dolor aliè

2010-11-14T09:15:00.001+01:00

La nova campanya de Metges Sense Fronteres.

Val la pena.
Veure el vídeo, però també participar-hi.
Nosaltres ja ho hem fet.

** edito per dir que tenia el post programat, i ahir vaig sentir que Berlanga havia mort. Aquest és el seu últim treball.

Petits projectes (i d'altres no tan petits)

2010-11-11T12:21:00.000+01:00

Segur que haureu notat que últimament no escric tant com abans (i tampoc comento als vostres blogs).
És per manca de temps, no de ganes.
I la veritat és que ho trobo a faltar...

Els que em seguiu pel Facebook ja sabeu que just després d'arribar d'Italia vaig tenir en Lluc malalt amb angines, o sigui que al cansanci acumulat pel viatge s'hi va sumar el de cuidar del petit guerrer enfebrat i inapetent (però tot el dia enganxat al pit)

A part d'això, també em passa que estic enfeinada en alguns projectes.
Uns són petits i casolans, com aquests tres:

Això que veieu es convertirà en un calendari d'advent, un joc de memòria (un "memo") i un quilt de descoberta, respectivament. (i espero tenir-ho tot acabat per Nadal)

L'altre projecte que tinc entre mans és igualment casolà, però un xic més gran i complicat, i m'il·lusiona molt (... també m'ocupa molt de temps, ara com ara).
No us el vull explicar encara, però us deixo un tastet.

Per cert, en Lluc ja està bé, per menjar-se'l!
I la Clàudia... aaai, la Clàudia que se'm fa gran...
Us deixo un parell de fotos i així els veieu, que fa temps que no us els poso:

La Clàudia el dia de la Castanyada

En Lluc (de l'Atleti, jeje) dins d'una capsa, cosa que fa sovint...

Molts petons per tothom!!!

Ok Go: Això també passarà

2010-11-04T10:03:00.009+01:00

M'agraden els Ok Go. Em diverteixen els seus vídeos (segur, segur que algun cop heu vist aquest... i potser l'heu intentat imitar i tot!) i les lletres també.

A l'últim àlbum, "Of the Blue Colour of the Sky", d'aquest 2010, hi ha una cançó que m'encanta, de la qual n'han fet dos videos diferents: un, amb un espectacular enginy mecànic (semblant a aquest de Honda, però més bèstia) i l'altre acompanyat de la prestigiosa Notre Dame Marching Band.
Tots dos són una passada.

I la lletra ens diu que "això també passarà".

Per tots els que necessitem un xic d'ànims, i especialment per la sargantaneta de la catosfera...

Qué bons, fets a casa!

2010-11-02T08:52:00.000+01:00

És temps de panallets i garnatxa!!!

I fets a casa no tenen ni punt de comparació!!!

Fem fem fem,
fem els panallets!
Fem fem fem,
fem els panallets!
Ametlles i sucre,
pinyons i ou,
amb la panxa buida
semblen més bons.

Salut!

Canvi de mirada

2010-10-31T09:57:00.003+01:00

Sempre he pensat que el dia de Tot Sants és molt hipòcrita: em dóna la sensació que la gran majoria de gent que va a visitar els cementiris aquest dia ho fa només per complir, per tradició o per fer el paper davant el grup al qual pertanyi.
També he pensat sempre que és molt trist que molta molta gent se'n recordi dels seus difunts només aquest dia, i la resta de l'any ni els "visiti" al cementiri ni pensi en ells.

No he canviat gaire la meva manera de pensar en aquest sentit, doncs continuo creient que és un dia molt hipòcrita per molta gent i continuo pensant que és injust plorar els propis morts només un dia a l'any.

El que sí que he canviat és en dues coses:
una, que ja no generalitzo, perque sé que hi ha molta gent que per ells Tot Sants sí que és un dia especial, però també és un dia més en què recorda els seus éssers estimats morts;
la segona cosa que em passa, i que ha canviat en mi, és que trobo a faltar un lloc on anar a "visitar" el meu pare, tant avui com cada dia si vulgués.

Mai hauria pensat que em passaria una cosa així.

Des que sóc adulta, sempre he tingut la ferma sensació que a mi no em feien falta aquestes coses, que una persona estimada se la recorda sempre i no tens necessitat d'anar-li a portar flors enlloc.
Però la mort del meu pare ha canviat la meva mirada respecte tot això.

Als estius, ja des de petita, sempre havia acompanyat tots els diumenges la meva nonna al cementiri, a netejar la tomba del meu nonno i veia com plorava, com li parlava, com li explicava tot. Em demanava que li expliqués coses de mi, que el saludés, i jo ho feia, més per ella que per mi, tot i que sempre he pensat que m'escoltava.

Amb el meu avi d'aquí, no ho vaig fer mai, ningú m'hi va acompanyar mai, i no sé ni on té el nínxol, cosa que avui em dol moltíssim. De fet, no sé si el meu pare el va anar mai a visitar... però això ja entra en l'esfera íntima de cada un respecte les seves creences.

Quan va morir el meu pare, aviat farà dos anys, el vam incinerar i vam llençar les seves cendres. Allà om vam fer-ho, vam plantar-hi un grèvol, que sé que va sobreviure i va arrelar.
És un lloc preciós, però no és fàcil arribar-hi (d'hivern menys) i per descomptat no puc anar-hi cada vegada que em doni la gana, ja que es tarda força tot anant en cotxe per pistes forestals.

Per tant, no tinc lloc on anar a "veure'l".

Sona idiota, ja ho sé, perque sóc la primera a dir que no cal, que el duc al meu cor... però em fa falta.
Vaig començar posant-li flors al costat de la seva foto a casa, però ara ja ni això em consola.
Voldria poder tenir un lloc tranquil, fora de casa on tot i res em deixa estar per ell, un lloc on sabés que hi ha un bocí seu, no sé...
Tot molt patètic, ho sé, i més venint de mi, que els que em coneixeu sabeu que no sóc aquest tipus de persona. Però ho sento així, ves.

Demà, serà un altre dia més en el qual pensaré en el meu pare, més trista, potser, perque veuré la familia anant a "visitar" els seus mentre jo no ho puc fer.

I farem castanyes i panallets amb la canalla, mentre intento oblidar que el meu pare no hi és, que no el tinc a prop meu, que sigui on sigui no podem gaudir de tot el que ens tocaria gaudir com a fills (perque en Jordi era un altre fill per ell), com a pare, néts o avi.

En fi, perdoneu per aquest post tan poc alegre... no tinc el dia...

Crònica telegràfica d'unes mini-vacances en familia

2010-10-29T09:35:00.003+02:00

Matinada de dimecres:
- Jugar al tetris al maleter d'un Note deixat, per encabir-hi maleta, jaquetes, bosses, nevera, regals i marranxa de 20l de gasoil per si de cas (culló amb les vagues dels gavatxos, no podiem enganxar una vaga de treballadors d'autopistes, no... almenys no pagariem peatges).
- Agafar els nens que estaven dormint i posar-los a les cadiretes: sí, "estaven", en passat, perque ara resulta que a les quatre de la matinada es desperten més frescos que unes roses... No vam dir de fer la meitat del viatge de nits per estar tranquils mentre dormien??? Aaaahhh, això ja no és un bon presagi!

Dimecres:
- Viatge tranquil per part del temps, trànsit i vagues gavatxes, però increïblement lent gràcies als dos petardos dels seients posteriors (però no havien de dormiiiiir????)
- Arribar a Milà (bé, a un poble del costat) després de 13 hores de viatge. Noti's que el normal és fer-ho en 8-9 hores.
- Sort de la familia, que ens està esperant!!!

Dijous, divendres, dissabte i diumenge:
- Menjar, riure, xerrar, ajudar, aprendre... estar amb els que ens estimem i que només ho podem fer de lluny.
- Fer una visita a la meva nonna, que fa tres anys que no veig. Aguantar-me les llàgrimes fins a sortir de la residència on la tracten per la seva demència senil. Veure-la com s'ha convertit en poqueta cosa, petita i desgastada, però entreveure encara aquelles espurnes als ulls. Saber que està contenta perque m'ha reconegut, tot i no recordar el meu nom i de qui sóc filla, però està segura que sóc la seva néta que viu lluny. Plorar i plorar, al cotxe, tot i saber que allà és on millor pot estar, perque a casa patia moltíssim i ens feia patir.
- Menjar, riure, xerrar, ajudar, aprendre... gaudir de la familia que no tinc al meu costat físicament la resta de l'any

Matinada de dilluns:
- Jugar al tetris al maleter d'un Note deixat, sota la pluja llombarda, per encabir-hi maleta, jaquetes, bosses, nevera, regals i marranxa de 20l de gasoil (encara plena, perque resulta que la situació gairebé de guerra a tot el país veí descrita pels mitjans espanyols no era tal... culló amb els mitjans!).
- Agafar els nens que estaven dormint i posar-los a les cadiretes: sí, "estaven", en passat, perque ara resulta que a les quatre de la matinada es desperten més frescos que unes roses... Em resulta familiar això... Bufff, esperem que no se'ns faci tan llarg com a l'anada...

Dilluns:
- Viatge tranquil per part dels nens, suposo que el refredat d'en Lluc i el cansanci d'aquests dies en la Clàudia són aliats nostres. En canvi el temps ens puteja: pluja contínua des de Milà fins Niça, i vent fortíssim de Marsella fins a casa. Tot i això: 11 hores!
- Bentornats a casa! Ara, a reprendre les rutines!

I sí, com us podeu imaginar, l'estat actual del papa i la mama és del de refer-nos com podem del cansanci de les vacances... ens trobareu així, més o menys...

33

2010-10-26T08:13:00.001+02:00

I el temps i la vida van passant...

El primer... i els que segueixen...

2010-10-14T09:31:00.002+02:00

L'altre dia la rits em va fer envegeta amb la foto del seu post, jeje (cuida't molt, cuca)

Aquest és el primer oriol (o ou de reig) de la temporada. I com aquest en vam trobar una trentena més (els meus sogres ja havien fet feina uns dies abans...), a part d'algun cep

A la paella amb quatre salsitxes i ceps.... mmmmmmm, un sopar de reis!!!

I uns dies després, anant a buscar perdius i faisans, en Jordi i el seu pare (i després s'hi va afegir sa mare) van trobar tres cistells grossos ben plens de rovellons... unes 6 caixes com aquesta:

(la foto la va fer la Tia Rosa, que li he robat... jejeje)

Mmmmm, que bó el gelat....

2010-10-09T09:14:00.004+02:00

Jo crec que els de la Frigo me l'haurien de contractar...

El que m'estic perdent... (o no)

2010-10-05T08:05:00.001+02:00

Ara que ja fa més de quinze mesos que dono el pit a en Lluc, els "consells desinteressats" enfront la lactància per part de persones que m'envolten són cada vegada més constants.

A part de les frases típiques del tipus "ara ja has complert" o "ja no li cal", n'hi ha dues que m'emprenyen especialment: una és "aquest nen es viciarà", i l'altra "és que t'estàs perdent moltes coses".

Anem a pams.

El tema del vici em treu un xic de polleguera, perque segons el personal que em diu la frase, tot el que faci en la criança dels meus fills i que no segueixi unes convencions molt discutibles és motiu de vici: si dormen amb nosaltres els estem viciant, si els agafo en braços també, si no els deixo plorar gaire estona també... i així amb tot.
Amb aquesta visió, està claríssim que segons ells el meu fill serà un viciós de la teta!
Cal dir que moltes d'aquestes persones són les que ens deien que no podriem treure mai a la Clàudia de la nostra habitació, que mai voldria dormir sola, pintant-nos un panorama a mig camí entre la tragèdia i la catàstrofe psico-social... i en aquests moments la Clàudia dorm, com des de fa més d'un any, al seu llit i a la seva habitació.
Però bé, tot són maneres de pensar i de criar, i ningú té la veritat absoluta.

L'altre frase, la que em diu la gent que considera que m'estic perdent alguna o moltes coses pel fet de no haver deslletat encara el meu fill petit ... també és discutible.
És cert que fa quinze mesos que no surto de nit fins tard. Però no ho trobo pas tant a faltar... de fet, ja ni em vé de gust.
És cert que potser faig (fem) menys vida social. Però és que ja som asocials de mena, nosaltres: ens fem amb poqueta gent, normalment la que no ens critica el fet que no sortim, i normalment aquesta gent vé a casa a passar una bona estona amb els quatre, perque entén el nostre tarannà.
És cert que tinc menys temps per tot. Però aquí hi intervenen més factors que no només la lactància...
Sí, ... potser sí...
Segons com la gent s'ho miri, potser m'estic perdent alguna cosa.

Però jo prefereixo pensar que amb tot això, jo no m'estic perdent res... al contrari, estic guanyant molt!

Un dia especial

2010-10-02T00:01:00.000+02:00

Avui els rellotges s'aturaran per recordar-nos que n'és de gran l'amor.

El 2 l'emoció, el 16 la diversió.

Moltes felicitats, parella.
Només desitjo que sigueu tan feliços com ho som nosaltres.
Us estimem.

(per si no ho sabeu, avui en Tu i la Jo es casen!!!!! Per taaaant, passeu a felicitar-los!!! Avui, en petit comité, i el 16 assistirem a la gran "fiestorra"!!)

La meva nova joguina...

2010-09-28T22:48:00.002+02:00

És el meu regal avançat de cumpleanys (d'aquí un meset), sant (que no en tinc, però bé...), Tió, Reis... i el que faci falta durant un bon temps... o això diu en Jordi!!!

La veritat és que en necessitàvem una, després de la defunció sorrenca de la compacta que teniem. I no només per fer fotos familiars, sinò també per un petit projecte que tinc entre mans (i que ja us explicaré quan el tingui a punt).
I jo sempre havia volgut tenir una càmara reflex.
Però les coses no estan gaire "boyantes" que en diuen, i per això no ens decidiem.

Avui hem trobat una oferta molt bona, just després de saber que cobraria uns diners que tenia pendents... (que abans de cobrar ja estan gastats, buf...), així que...

preeepareeeu-voooos!!!

The Girl Effect

2010-09-27T01:22:00.003+02:00

Mireu-lo, val molt la pena el que diu i com ho diu.
Crec que a les que som mares de nenes en aquesta nostra còmoda part de món, se'ns encongeix el cor només de pensar que els podria passar a elles si ens hagués tocat viure en un altre lloc més desfavorit.

El poder de les noies.

Visiteu The Girl Effect

Visita a Can Barça

2010-09-25T18:51:00.005+02:00

Com ja us he explicat, ara fa vuit dies erem a Barcelona passant el cap de setmana. Vam planejar algunes activitats i una d'elles va ser anar a visitar el Camp Nou.
Haig de dir que jo no en tenia gaires ganes, la veritat. Ho feia més aviat per la Clàudia i en Jordi, encara que ell ja l'havia visitat fa una quinzena d'anys... a mi, ni fu ni fa.
Doncs en vaig sortir encantada!

Vam fer el Camp Nou Experience, un tour per les instalacions i el museu del Barça, que dura ben bé dues horetes.
Baratet no és, però cal dir que els nens no paguen (crec que fins els 12 anys) i que està tot molt ben muntat.
Comences pel Museu (en saben els tios, eh? Entre l'ambient en penombra, la musiqueta emotiva i les imatges especials... gairebé em fan saltar la llagrimeta! I cal dir que és un museu molt ben estructurat, modern i gens pesat), i vas passant per diferents llocs del camp: la llotja, els vestidors, la sala de premsa, el túnel que porta al camp, l'àrea tècnica ja al camp, les cabines de la premsa...
La Clàudia anava flipant a per tot! (i jo també, jeje)
Realment el Camp Nou es veu enorme, en directe!
Aquí us deixo algunes fotos (com veieu, la Clàudia anava ben equipada...)

Cridant a la grada (com veieu, en Lluc passava força de tot... ell volia l'audioguia per trucar els seus amiguetes...)

A punt de sortir a la gespa, el que més il·lusió li feia!

A peu de gespa

A l'àrea de premsa, cantant un gol com si fos en Pou de Rac1!

A la Gran Ciutat

2010-09-16T19:24:00.005+02:00

Aquest cap de setmana hem enfilat els quatre cap a la gran ciutat, la capital, Barcelona.
Gràcies al programa Vacances en Familia de la Generalitat, hem pogut gaudir d'un parell de dies fora de casa a baix preu, sense haver d'empipar amics i coneguts.

Com a bona familia "de poble"

(sí, sí, n'hi ha que ens diuen que som de poble... tot i viure en una ciutat de 40.000 habitants... en fi...)

El que deia, com a bona familia de poble, hem complert amb molts dels tòpics que s'esperen de nosaltres:
hem passejat per les Rambles,
hem anat a l'Aquàri,
hem anat al Camp del Barça (Assumpta, et faré un post a part, dedicat, jeje),
hem entrat per anar al lavabo al Corte Inglés i ens hem perdut buscant-los,
hem dinat en un gran parc,
i ens hem equivocat de camí tornant cap a casa...

Ens ha faltat el Zoo i la sagrada Familia, però no hi havia temps ;-)

Un parell de descobertes?
El parc de la Maternitat, que no coneixia, i l'espectacular vista barcelonina des del mirador de Sarrià... preciosa!

(la foto no és de gran qualitat i no transmet la grandiositat que vam captar a ull nu... coses de no tenir càmara de fotos pròpia encara i anar amb una de molt velleta... i sort que ens l'han deixat!)

Resumint, que ens ho hem passat molt bé, i sort n'hem tingut que divendres no vam fer gaire cas dels homes del temps... perque si haguéssim fet cas de la gran alarma que s'havia creat, haguéssim anulat l'excursió, i no haguéssim passat un cap de setmana tan xulo! (osti, és que semblava que no ens podiem moure de casa en dos dies, caram!, i al final, va ploure quan se suposava que no ho havia de fer, i el dissabte, que havia de ser caòtic, res de res... bé, deixem-ho, que ja sé que la meteorologia no és una ciència exacta... però de vegades es passen, eh?)

Ah, i per últim us vull fer una recomanació:

Ens hem allotjat a Collserola, a l'Alberg In/Out, que us recomanem molt fermament per molts motius (entorn, instalacions, netedat, simpatia, accessibilitat per persones amb discapacitat...) però sobretot pel projecte social que duu a terme, doncs està regentat per una organització sense ànim de lucre que dóna feina a persones amb discapacitats: els treballadors són nois i noies amb diferents graus de discapacitat ( uns sords, altres amb Síndrome de Down, altres coixos...). A part de ser un alberg, també tenen servei de restaurant extern, i deu ser força reconegut, perque vam assistir a un sopar multitudinari i a un casament (el pare de la núvia ens explicava com n'estaven d'orgullosos de saber que el que pagaven per l'àpat anava a parar a un bon fi).
Ens vam sentir molt ben atesos, i per això us en vull fer propaganda, perque si mai necessiteu unes instalacions d'aquest tipus, tingueu en compte l'Alberg In/Out

Tancant etapes

2010-09-14T09:19:00.002+02:00

Aquests dies he tancat una etapa de la meva vida, passada en companyia de persones excepcionals.
He passat amb elles experiències molt intenses, tant positives com negatives, i per això formaran part de la meva vida, sempre.
Amb algunes d'elles seguiré caminant per la vida, perque hi he trobat una amistat sincera, amb d'altres potser ens trobarem algun dia pel camí, i m'alegrarà veure-les de nou, per tot el que hem compartit. I totes ja són part de mi.

Una d'elles m'ha regalat aquesta cançó, i la comparteixo amb vosaltres, perque tots, un dia o altre tanquem una porta per obrir-ne una altra.

Ens retrobarem, hem de fer camí...
Vosaltres ja sou part de mi

Visca!

2010-09-11T00:16:00.004+02:00

Aquest any, més que mai.

VISCA CATALUNYA!

(tot i que continua desagradant-me celebrar la festa en un dia de derrota, però en fi...)

Per cert, algú em pot dir quina de les dues senyeres és la correcta?

No és cap endevinalla ni enigma, senzillament que avui ho discutiem amb en Jordi i no sabem quina és la vertadera... ( ignorància, ho sé...)

Petites descobertes "acústiques"

2010-09-06T08:17:00.005+02:00

Aquest cap de setmana hem pogut gaudir del festival "Acústica" a Figueres. El divendres tots dos solets (en horari infantil, fins les 10, jeje), i el dissabte amb els dos petits trastos, juntament amb en Tu i la Jo, i un altre amic.
Haig de dir que les nostres dues petites mones són unes troneres: en Lluc es va adormir al cotxet cap a quarts d'onze i la Clàudia a la una encara demanava un conte abans d'anar a dormir...
La Clàudia a les espatlles d'en Tu, era tot un espectacle : ballant, movent els braços i fent tonteries (les que li suggeria el bandarra d'en Tu, clar...), i tothom se la mirava rient.

Del festival d'aquest any, em reca molt no haver pogut escoltar Love of Lesbian, per tres raons:

a) Era un dels tres concerts de pagament: 18 euros per persona, i les coses no estan gaire "boyantes" que en diuen...
b) En cas que hagués volgut pagar, tampoc els hagués pogut veure, perque quan ens vam decidir ja no hi havien entrades (650 s'esgoten ràpidament, tot i els 18 euros...)
c) Encara que hagués volgut pagar i haguéssim trobat entrades... el petit troll d'en Lluc, de moment, m'impedeix fer vida nocturna separada d'ell... és el que té la lactància materna, compensa moltíssim però de tant en tant algun sacrifici s¡ha de fer...

Em quedo, però amb dues petites descobertes:

Los seis días, un grup de noies que em fan recordar molt Love of Lesbian, i que us recomano molt.
Globos Aerostáticos

Soy tan feliz

El niño de la Hipoteca, irònic i tendre alhora, com un nen... senzillament genial.

Que te vaya bien

Copy/Paste

Declaració

2010-09-03T00:01:00.002+02:00

Quan menys el buscava, el vaig trobar.
S'havia amagat dins la pell d'un noiet de dinou anys, de mirada clara i ampli somriure, que vés a saber què va veure dins meu que tant li va agradar.
Em vaig rendir a ell, a l'amor... a tu, el meu amor... i junts vam iniciar un nou camí.

En tu vaig trobar l'amor, però també vaig anar descobrint l'amic amatent, l'amant fogós, la parella fidel, el company rialler, el suport rourenc, i el pare amorós.

En tu he trobat l'estabilitat, la passió, l'esperança i la felicitat... i el més important: hem format una familia.

Perque jo ja no sóc jo sense tu, i en el teu alè trobo el meu oxígen.
Perquè jo ja formo part de tu, i tu formes part de mi, gràcies al miracle de la natura.
Perque jo ja no sóc jo, ni tu, ni ella... jo ara sóc nosaltres, juntament amb tu i els nostres fills.
Perque jo ja no vull més de la vida, que m'està donant la felicitat de viure-la amb tu.
Perque jo ja ho tinc tot, amb tu i amb ells.

Per tot això, em sento feliç, i avui, cinc anys després d'aquell bonic dia, et torno a declarar el meu amor davant de tothom.
T'estimo.

... che bell'amore, l'amore mio...

(vaaal, potser ha quedat un post un xic nyonyo... però què voleu? l'amor és així...)

Centenari de Màrius Torres

2010-08-30T00:41:00.000+02:00

En el centenari de la mort de Màrius Torres , m'afegeixo a la iniciativa blocaire de commemorar aquest dia.

Sé que no seré gaire original, però jo us deixo aquesta "Cançó a Mahalta", una de les nou que va escriure Torres en la mort de la seva amiga Mercè Figueras, companya al sanatori on estava ingressat per una tuberculosi.

És una petita joia doble: lírica i musical, ja que anys després el genial Lluís Llach va musicar-la creant, per mi, una de les seves més boniques cançons.

CANÇÓ A MAHALTA

Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.
Fan el mateix camí sota els mateixos cels.

No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.

En els meandres, grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau

i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar —la nostra pàtria antiga—.

Art

2010-08-26T12:17:00.005+02:00

Si d'això en diuen Obra d'Art.

Litografia d'Antoni Tàpies, anomenada "Clau 16", que deu valdre una pasta...
(ho sento però a mi aquest senyor em supera... crec que fa molts anys que ens pren el pèl...)

Això també podria valdre milions, no?

Dibuix fet per la Clàudia quan tenia 18 mesos

I ja no us dic d'aquest mural fet per en Lluc avui mateix.

(perdoneu la qualitat, però és la última foto que ha fet i farà mai la
nostra màquina de fotos, que ha traspassat...)

Tot i que ja us dic ara que aquest meu nen serà un incomprès, almenys a casa, com continuï així... O ens fa uns frescos a l'alçada dels de Michelangelo, o aquí es pinta sobre paper i prou!

(ja no sé si pintar el pis o esperar-me uns anys...)

Tortura

2010-08-24T09:43:00.000+02:00

He estat mirant a molts llocs.

Aquí.

I aquí. (per cert, doneu-hi un cop d'ull, és esfereïdor saber que al segle XXI encara existeixen certes coses)

I aquí també.

Però enlloc apareix com a tortura això:

No creieu que hauria d'estar prohibit per algun Conveni de Ginebra o algun Tribunal de la Haia????
I el qui ho regala no hauria de rebre un càstig exemplar?
I el qui ho dissenya hauria d'estar empresonat,no????

Tot i que veient com s'ho passen de bé...

... millor em compro uns taps, no????

(que ningú se senti ofès per la utilització en to de broma de certes paraules o webs que respecto molt)

Tu ja no hi ets i floriran les roses

2010-08-20T09:09:00.001+02:00

Tu ja no hi ets i floriran les roses,
maduraran els blats i el vent tal volta
desvetllarà secretes melodies;
tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre
entre el record de tu, que m'acompanyes,
i aquell esforç, que prou que coneixes,
de persistir quan res no ens és propici.
Des d'aquests mots molt tendrament et penso
mentre la tarda suaument declina.
Tots els colors proclamen vida nova
i jo la visc, i en tu se'm representa
sorprenentment vibrant i harmoniosa.
No tornaràs mai més, però perdures
en les coses i en mi de tal manera
que em costa imaginar-se absent per sempre.

Miquel Martí i Pol

És tanta la tristor que sento
que el dolor no em deixa respirar.
Et trobo tant a faltar...

Vacances?

2010-08-15T22:03:00.006+02:00

Aquests dies, a per tot arreu em trobo cartellets ben monos on hi posa "Tancat per vacances".
O no trobo a gent, perque se n'han anat de vacances.

Aquí a casa, la mama no tanca mai per vacances...

... potser per això acabareu trobant-la així...

Bones vacances als que tinguin sort de fer-ne!!!

La nostra calma de cada dia...

2010-08-12T10:07:00.000+02:00

... és aquesta:

Conill al microones

2010-08-09T20:02:00.000+02:00

No, no és cap recepta que us vulgui donar.

És realment això: un conill al microones.

(la propera vegada netejaré el microones...)

Un conillet amb la panxa plena de pellofes i lavanda, que es pot escalfar o refredar segons la necessitat que en tinguem.

És la versió infantil del coixins de pellofa per escalfar les ronyonades, o de les ampolles d'aigua calenta pels mals de panxa.

En aquest cas, el vam escalfar al microones per posar-li a la panxa de la Clàudia, que deia que tenia mal de panxa... (la mama n'havia tingut feia poc, quina casualitat...)

Ara... que molt adolorida no estava, si fem cas de la foto, no?

En Bruce ja en té 35.

2010-08-06T00:38:00.000+02:00

No és l'Springsteen.
Tampoc en Willis.
Ni en Lee.

És ell...

Doncs sí, el nostre amiguet marí de les generacions dels 70's i 80's, el tauró de Spielberg, en Bruce, resulta que ja té trenta-cinc anys.
I dic ja, perque això em fa sentir veeellaaaa... (va començar en Sànset fa uns dies amb un comentari que em va deixar en el post anterior, el molt bandarra, i buscant la meva joventut m'he trobat de cares amb això... snif, trenta-cinc, ja...)

La pel·licula Tiburón (deixo el títol en castellà, perque la majoria, la primera vegada que la vam veure era en aquest idioma, i la veritat, sembla que faci com més por... no?...) va ser un gran èxit comercial als cinemes, però també va ser causa de nombrosos casos de selacofòbia, por irracional als taurons, a tot el món (incloent zones on no n'hi ha...).
Crec que els de la meva generació, després de veure-la no ens vam banyar mai més igual de tranquils en una platja...
El rodatge va ser molt accidentat, i el tauró mecànic que es va utilitzar (en realitat eren tres, un de gegant i dos de més petits) fallava més que una escopeta de fira. Les males llengües diuen que Spielberg va batejar el tauró amb el nom de Bruce, en honor al seu advocat...
Una curiositat: el tauró que apareix a la pel·licula de Disney-Pixar Buscant en Nemo, sabeu com es diu, no?

La peli no seria la mateixa sense la prodigiosa banda sonora de John Williams, que em posa els pèls de punta cada vegada que l'escolto.
Bon bany!
jeje

Cosint per l'aniversari

2010-08-01T09:37:00.001+02:00

Vaig comentar en un altre post que aquest mes passat m'havia dedicat a fer-li unes samarretes a la Clàudia pel seu aniversari, cosint un número 4 al davant, els anys que ha fet.

Per si us vé de gust fer alguna cosa semblant, aquí podeu veure el tutorial que li vaig preparar a la meva amiga Glòria... bé, de fet jo li vaig enviar les fotos i el video el va fer ella!

I fa poc, una bona amiga em va recordar que vaig dir que us ensenyaria i explicaria millor el conjunt que li vaig fer a la Clàudia, també pel seu aniversari, i que ha lluït ben orgullosa i contenta.
És aquest:

Em va portar força feina, no perque sigui complicat, sino perque sóc novata, i moltes coses eren noves per mi (i el patró està en anglès, cosa que de vegades complica un xic per entendre-ho)

El patró es diu Ava, de Modkid Boutique, una línea de patrons creada per la dissenyadora Patty Young, que jo coneixia pels estampats en cotó per fer quilts.

Es tracta d'un top estil halter i una faldilla a conjunt.

Volia fer-li un vestit especial per l'aniversari a la meva petita doneta, i un cop vaig trobar el patró que m'agradava, només vaig haver d'escollir una roba que m'agradés ( de la col·lecció Marabella, d'Amy Hamberlin per Henry Glass Fabrics) i posar-m'hi!

Haig de dir que el dia que se'l va posar vaig flipar en colorins, perque em vaig trobar, aquí a Figueres, amb una nena que portava un vestidet (molt senzill) fet amb una de les teles del conjunt de la Clàudia. Que perquè flipava? Perque jo compro les teles per internet, als Estats Units (sí, no faig país, però és que valen la meitat de preu que aquí... i amb ports i tot em surten millor de preu), i ja era casualitat...

Espero que us agradi tot... a qui a mi m'importava li ha encantat!!!

Mami, teti!

2010-07-29T08:40:00.001+02:00

Sí, senyors i senyores.
Aquesta és la primera "frase" d'en Lluc.
És el seu primer intent de fer-se entendre verbalment.

Mami, teti!

I per si no ho entenc prou bé, assenyala amb el dit l'objecte del desig, o, ja més cavernícolament, directament em baixa la samarreta.

La veritat és que fa molta gràcia, i la gent quan ho veu al·lucina (aquí ja no sé si pel fet que digui això o perque mami amb ja més d'un any... deixem-ho córrer, jeje)

Haig de dir que en Lluc "xerra" pels descosits... més aviat no calla!
Ens clava discursos per tot, això sí, a la seva manera i gesticulant molt. Però les úniques coses que diu ben clarament són papa o papi, mama o mami i teti (no entenc la mania d'acabar-ho tot en -i... herència italiana???). I la única frase intel·ligible és la que dóna títol al post.

Ja em puc començar a preparar, perque quan la llengua se li desboquiiiii...

Flamant fitxatge blaugrana

2010-07-27T08:06:00.000+02:00

Aquest sí que és un bon fitxatge, i no alguns "paquets" que corren pel món...
:-D

Ho té tot: fotogènia, caràcter i molta il·lusió!!!
No sé de què, però jugar sí que juga!!

Va voler l'equipament del Barça pel seu aniversari, i què millor que el número 4 dels anys que ha fet i el seu nom a la samarreta?
(Anava tan cofoia, que no s'ho volia treure ni per dormir... mitjons i tot, ella!)

Abraçats a la vida

2010-07-25T08:56:00.000+02:00

Fa poc, vaig descobrir aquest anunci que us poso més avall.
És gratificant veure com amb una idea senzilla i unes imatges gens crues, un anunci dedicat a recomanar l'ús dels cinturons de seguretat al cotxe, pot arribar a ser tan emotiu.

Sé que hi ha gent que ni amb imatges poètiques ni amb crues té prou cap com per adonar-se de la importància que té aquesta cinta que t'abraça al seient del cotxe... i en aquests temps de tant de moviment per carretera corren molt de sonats. Així que almenys vosaltres, els meus amics de la blogosfera, sigueu prudents i abraceu-vos a la vida.

Desitjo que us agradi.

De banderes i "aguilutxos"

2010-07-22T16:23:00.000+02:00

Resulta que tota bandera espanyola que porti les tres ratlletes, una de groga entremig de dues de vermelles, és constitucional i legal.

Aquesta:

Aquesta:

I aquesta:

Sí, sí, completament legals i constitucionals.
Perque porten les tres ratlletes.
Ni "pre", ni "anti"... constitucionals totes!

Que porten alguna cosa de més al mig?
Passa res!!!!
Tooot legal, mentre no estigui colocada en un organisme oficial o representi oficialment al país del costat nostre.

Que hi ha un toro dibuixat?
No passa res... una "llicència poètica" (?)

Un "aguilutxo"?
Res, home, res... deixant de banda el petit detall de la il·legalitat de l'escut (aquest sí que és il·legal, però el conjunt de la bandera no... com collons s'entén això?????), cap problema!

I així, com qui no vol la cosa, legal i constitucionalment, m'haig d'empassar l'orgull, la ràbia i les ganes de vomitar cada dia, quan passo pel davant del balcó d'un imbècil que ha decidit penjar la bandereta dels pebrots a la vista de tothom.

Tot legal, i constitucional... no la poden fer treure...
Però si se m'acudís cardar-li foc, el "puro" que em fotrien seria petit... i la il·legal i la inconstitucional seria jo!

Països de merda en els que vivim...

Per fi t'agafo

2010-07-21T08:33:00.000+02:00

Per fi t'he trobat, i avui t'agafo per banda!

Això és el que vaig pensar fa dos dies, quan vaig decidir començar a llegir aquest llibre:

Sí, 2666 de Roberto Bolaño.
Un llibre que ja feia temps que volia llegir, però que no trobava mai (o bé esgotat, o bé aquell dia no el tenien, o bé l'anava a buscar i em sorgia algun contratemps...). Semblava ben bé que alguna cosa em frenés aquesta lectura.
Però fa dos dies, en una llibreria de nom d'instrument per comptar, buscant un llibre perque la meva tia se l'emportés cap a Itàlia, me'l vaig trobar al davant. En castellà, però ja m'anava bé.
El vaig veure, i... no portava calés, com no!
Li vaig explicar a la meva tia que aquell llibre no hi havia manera que arribés a les meves mans, mai. Que o bé jo no el trobava, o bé en Jordi s'oblidava de regalar-me'l en totes les ocasions que li insinuava.
Així que, me'l va regalar ella.
I aquí estic, contenta com un gínjol, havent llegit les notes dels hereus i esperant posar-m'hi de ple.
Avui.
M'esperen 1124 pàgines (les d'aquesta edició) plenes de... no sé ben bé de què, espero que de molt bona literatura, tal i com m'han dit els que han tingut la sort de llegir-lo.

Ara caldrà veure quan trigo, perque si bé aquest any porto un bon ritme de lectures, aquest llibre pot ser que el ralentitzi.
( heu de pensar que només tinc temps de llegir a les nits, quan poso a dormir en Lluc, mentre va mamant... i si m'enganxa el llibre, continuo, cosa que fa que perdi algunes hores de son... però s'ho val per una bona lectura )
Ja us explicaré.
Vosaltres l'heu llegit?

Cap de setmana d'aniversari

2010-07-19T19:20:00.006+02:00

Aprofitant que aquest cap de setmana venia la meva familia d'Itàlia, vam fer la festa de cumpleanys de la Clàudia.
El 14 ho vam celebrar nosaltres quatre en la intimitat, amb un pastís de mentida (un donut de xocolata amb nata i una espelma... siiii, molt cutre...).

Com podeu veure, a ella no li va importar gens!

I aquest diumenge ho hem fet amb la familia i els amics, a l'aire lliure, al Parc Bosc de la ciutat, passant la calor com hem pogut amb beguda i jocs d'aigua casolans (pescar pomes amb la boca, curses amb una cullera amb un globus d'aigua a la boca o simplement guerra de globus d'aigua...).
La Clàudia i els petits s'ho van passar molt bé, i els grans també.

Bufant les espelmes a la festa... sí, ja sé que també té un puntet de cutre, però què voleu que hi faci???

Fent petar la xerrada, abans que comencés la guerra d'aigua!

M'agrada que aquest dia sigui especial, no només pels regals material que pugui rebre, sino també per les experiències, i crec que ho vam aconseguir.

La Clàudia anava ensenyant tota cofoia la samarreta que portava, que li havia fet jo aplicant un 4 ben xulo i gros, els anys que feia!!!
De fet n'havia fet dues, una la va portar el dia assenyalat i l'altre el dia de la festa.

La meva petita es fa gran a passes de gegant, i el temps se m'escola... bufff...

És el segon any que celebrem el seu aniversari sense el meu pare, i es fa dur. El vaig trobar tant a faltar... Però vull pensar que d'alguna manera hi va ser present.

Per últim, us vull ensenyar una coseta de la que estic molt orgullosa, i la Clàudia ben ilusionada:

El conjunt que li vaig cosir expressament pel seu aniversari.
Ja ho explicaré en un altre post, però us el volia ensenyar.
Està guapa la meva doneta, eh?

Quatre

2010-07-14T07:38:00.001+02:00

Quatre
Fa quatre anys que sóc mare gràcies a tu.
Quatre anys que visc en tu, amb tu i per tu.
Ja han passat quatre anys, molt ràpid, massa.
Quatre anys de felicitat, amor i responsabilitat
Quatre.
Fa quatre anys que t'estimo bojament.
Quatre anys fa que ja no sé viure sense tu.
Ja han passat quatre anys, i en un instant.
Quatre anys plens de rialles, somriures i algun plor
Quatre

Felicitats, bitxo meu.
Felicitats Clàudia.

Somniem... avui més que mai

2010-07-10T08:16:00.000+02:00

Somniem...
Clar que sí!

Avui, com ahir, somniem.
I continuarem somniant... perque ho volem tot!
I no ens faran callar.
No!

Llàgrimes de xocolata

2010-07-05T22:18:00.002+02:00

Quan les llàgrimes són de felicitat
deixen de ser salades,
i fan que la dolçor de la xocolata
alegri les nostres ànimes.

Avui, les meves llàgrimes han sigut de xocolata, doncs uns amics molt estimats m'han donat una notícia que feia molt que esperaca i desitjava: seran pares.
La vida els va jugar una mala passada, i espero que ara es faci perdonar.

E. i J. us estimem moltíssim, crec que ja ho sabeu.
Moltes felicitats, i gràcies per fer-me plorar avui...

Greatest hits: cançó endevinalla

2010-06-28T21:24:00.002+02:00

La cançó, en teoria diu de quin animal parlem, però la Clàudia, seguidora fidel d'en MacAbeu com la mama, ha decidit cantar-la en plan enigmàtic, saltant-se una estrofa...

(ah, ni cas del xisclet gutural mamític del final... amor de mare... jeje)

Manteta en acció

2010-06-25T20:08:00.002+02:00

Aquest és el millor premi per mi, després de tanta feina.

(vaig tenir el temps just per fer la foto, perque desseguida es va girar i es va treure la màrfega... que és de cotó, no us penseu que escalfa gaire... però ha sortit calurós, el tio...)

Seré tietaaaa!!!

2010-06-20T22:11:00.003+02:00

Doncs sí, seré tieta.
Tot i no tenir germans.
Tot i que les cunyades ja no vulguin tenir més fills.
Seré tieta, perque el meu cosí serà pare, i aquest nen o nena serà el meu nebot.
Per taaant, seré tieta!!!!

I estic contenta i emocionada.
Molt i molt!!!!

Ens ho han dit avui, i ha sigut una bomba, perque ningú s'ho esperava.
Els crits han sigut tant bèsties... ni celebrant els gols del Barça!!!!

Són joves, sí, però els veig sobradament preparats. Als dos.
Són joves, però tenen més seny que molts "trentanyerus" que conec.
Són joves, i seran pares joves, amb els avantatges que això comporta.
I m'encanta!!

És que no us ho he dit mai, però tinc debilitat pel meu cosí A.
Ens portem deu anys (un més, un menys, ara no voldria equivocar-me), i sempre m'ha fascinat el seu caràcter tranquil i calmat. I ara aquell nen callat s'ha convertit en un home i serà pare!
Ufff...
El meu pare se l'estimava molt també, el definia com un "bon noi" (per ell, la millor definició que es pot fer d'una persona), i recordo com l'emocionava que un nano com ell engaltés dos petons a la galta quan veia el seu oncle, ja passada l'edat innocent de la infantesa.

Seré tietaaaaa!!!
I estic contentíssima i emocionadíssima!!!!

La casa de les tomates

2010-06-17T09:11:00.002+02:00

A casa mengem tomates tot l'any.
Dèria meva, en vaig boja.
I ho he encomanat a tots els de casa, sobretot a la Clàudia, que li encanten!

Però a l'estiu la cosa ja és més bèstia.
I les tomates corren cada dia, migdia i vespre.
Amb enciam.
Amb formatge fresc i síndria.
Amb síndria i nespres.
Amb tonyina i ceba.
Al forn.
A la pizza.
En suc.
I les que veieu a la foto, en aquesta època duren exactament dos dies i mig.

... no sabeu com agraeixo a l'estiu l'hort dels meus sogres, mmmmmmm!

Un anyet

2010-06-14T06:37:00.001+02:00

El Rei de la casa fa... 1 anyet!

Que pesadets amb les eleccions...

2010-06-11T11:39:00.005+02:00

Quines ganes que tinc que es facin ja les eleccions a la presidència del Barça!

I no és perque m'importi molt...
Més aviat gens...

És que n'estic ben tipa!

Ja se n'està fent un gra massa, caram.
Ni que fossin les eleccions a la presidència del país!

Trobo demencial que caaaada dia al telenotícies n'hagin de parlar, que s'organitzin debats i que a més, el dia D, el canal (públic) 3/24 en faci el seguiment en directe.

Escolteu, que a la gran majoria de catalans ens la "repampimfla" tot això.
El dilluns ens n'assabentem i ja està.

Cal tot això?
Cal que tant la televisió com la ràdio públiques en facin un seguiment tant exhaustiu?
Cal que jo estigui pagant tot això, quan ni em va ni em vé?

I no em respongueu que el Barça és més que un club, que els socis volen saber, blablabla i blablabla...
Va, home, va! Que només és això, un club de futbol!
I la seva presidència competeix només als seus socis!
O és que jo puc votar? No, veritat? Doncs no tinc perquè trobar-me el tema fins a la sopa!

Que fan el mateix amb les eleccions a la presidència de l'Espanyol a Televisió de Catalunya i Catalunya Ràdio??
I amb les del Madrid?
Bé que hi tenen un bon nombre de socis a Catalunya...

No té aquest gran club un canal de televisió exclusiu?
Doncs que programin les eleccions del Barça les vint-i-quatre hores allà, si volen, però que no m'ho facin menjar a mi a totes hores a la televisió pública!

(i ja deixo de banda el tema de la vergonya aliena... perque si jo fos sòcia del Barça se'm caurien els elàstics de vergonya de veure com es comporten aquests sàtrapes... almenys tres d'ells...)

Vergonya a Bhopal

2010-06-07T22:43:00.002+02:00

Imagineu-vos un poble pobre d'un país pobre.
Imagineu-vos una fàbrica de pesticides propietat d'una gran multinacional nord-americana.
Imagineu-vos tot un seguit de despropòsits lligats al manteniment de la fàbrica situada al poble pobre del país pobre.
Imagineu-vos un terrorífic núvol tòxic que surt de la fàbrica situada al pobre poble .
Imagineu-vos com moren, només la primera setmana, enmig de violents atacs de tos i asfixia unes 8.000 persones. Al final seran més de 25.000.
Imagineu-vos les terribles conseqüències en la salut dels supervivents: danys respiratoris, neuronals i immunològics; ceguera; càncers; avortaments; malformacions; danys genètics i hormonals; i l'impacte psicològic brutal.
Imagineu-vos les conseqüències ambientals: aigües i terrenys contaminats, dels quals beuen i viuen molta gent encara avui en dia.
Imagineu-vos la gran multinacional esquivant responsabilitats.
Imagineu-vos més de 25 anys d'espera per part de les víctimes d'uan mica de justícia.
Imagineu-vos que 25 anys després del 8 de desembre de 1984 la "justícia arriba": 2 anys de presó i menys de 9.000€ de multa per a set directius de la gran multinacional.

No imagineu, és real.
Això és Bhopal. És Union Carbide.
Això és una vergonya.

Per més informació:
La Catastrofe química en Bhopal
Bhopal disaster
El País, 07/06/2010
Era mitjanit a Bhopal, de Dominique Lapierre i Javier Moro

La crisi dels burros i els llestos

2010-06-05T10:13:00.000+02:00

Un home es va dirigir a un poble on mai havia estat abans i va oferir als seus habitants 100€ per cada ase que li venguessin. Bona part de la població li va vendre els seus animals.

L'endemà va tornar i va oferir millor preu, 150€ per cada burret, i una altra part de la població va vendre els seus. I a continuació va oferir 300 euros i la resta de la gent va vendre els últims burros.

En veure que no hi havia més animals, va oferir 500€ per cada burret, donant a entendre que els compraria a la setmana següent, i va marxar.
L'endemà va enviar al seu ajudant amb els rucs que va comprar a la mateixa vila perquè oferís els burros a 400€ cada un.
Davant el possible guany de la setmana següent, tots els habitants van comprar els seus burros a 400€, i qui no tenia els diners va demanar prestat. De fet, van comprar tots els burros de la comarca.
Com era d'esperar, aquest ajudant va desaparèixer, igual que l'home, i mai més van aparèixer.

Com a resultat, el lloc va quedar ple de rucs i endeutats.

Veiem el que va passar després:

* Els que havien demanat prestat, en no vendre els rucs, no van poder pagar el préstec.
* Els que havien prestat diners es van queixar a l'ajuntament dient que si no cobraven, s'arruïnarien ells, aleshores no podrien seguir prestant i s'arruïnaria tot el poble.
* Perquè els prestadors no s'arruïnessin, l'Alcalde, en comptes de donar diners a la gent del poble per pagar els deutes, l'hi va donar als propis prestadors. Però aquests, ja cobrats gran part dels diners, no van perdonar els deutes als del poble, que van seguir igual d'endeutats.
* L'Alcalde va dilapidar el pressupost de l'Ajuntament, que va quedar també endeutat.
* Llavors va demanar diners a d'altres ajuntaments, però aquests li van dir que no podien ajudar-lo perquè, com estava a la ruïna, no podrien cobrar després el préstec.

Resultat:

* Els llestos del principi, folrats.
* Els prestadors, amb els seus guanys i un munt de gent a la qual seguiran cobrant el que els van prestar més els interessos, fins i tot apoderant-se dels ja devaluats burros amb els que mai arribaran a cobrir tot el deute.
* Molta gent arruïnada (i sense burro) per a tota la vida.
* L'Ajuntament igualment arruïnat.

Al final:

* Per solucionar tot això i salvar tot el poble, l'Ajuntament va baixar el sou als seus funcionaris.

Cosetes cosides

2010-06-03T10:48:00.006+02:00

Com que la creativitat literària sembla que està un xic adormida, us ensenyaré la meva creativitat manual d'aquestes últimes setmanes, que no ha sigut gaire, perque he anat enfeinada amb els petits.

Això és el que m'he dedicat a fer:

Uns regalets per la meva amiga Aurora, que viu molt lluny, i que d'aquí uns dies tindrà el seu segon fill o filla (ells no han volgut saber el sexe i nosaltres ens moriem de ganes de saber-ho!)
Li vaig voler fer coses útils: unes sabatetes folrades de teixit polar (allà fa més fred que aquí) de les que estic mooolt orgullosa de tan bé que van quedar (la sola està reciclada d'un bolso vell de pell de mentida, jeje), un pitet (maleït viu, que va quedar malament...), una tovalloleta folrada i un bodi i una samarreta reciclats (eren d'en Lluc i estaven com nous).
Sé que li ha agradat tot molt, i només per això ja val la pena l'esforç de cosir de nits!!!

I, per fi, he pogut acabar el meu primer quilt sencer!!!!!!
(sencer, perque ho he fet tot: des del disseny, fins a l'acolxat, que també era la primera vegada que en feia)
Un quilt infantil (per les mides), que servirà per tapar les migdiades d'en Lluc i les de la Clàudia si cal també!

El davant

El darrera

Detall del disseny i de l'acolxat

Té mil imperfeccions, però és el primer i m'encanta com ha quedat!!!

(ara a veure si em poso a acolxar el regalet per la tia Rosa, que li vaig posar la mel a la boca i encara li portaran els Reis de l'any que vé, jejeje)

Frase del dia: Esdevenir mare

2010-06-01T20:14:00.001+02:00

Aquesta frase m'encanta... ( i me l'he hagut de llegir moltes vegades durant aquests quatre anys... sobretot aquest últim, amb el petit fiera)

“En definitiva, no devenimos madres necesariamente cuando parimos al niño, sino en el transcurso de algún instante de desesperación, locura y soledad en medio de la noche con nuestro hijo en brazos.

Cuando la lógica y la razón no nos sirven, cuando nos sentimos transportadas a un tiempo sin tiempo, cuando el cansancio es infinito y sólo nos resta entregarnos a ese niño que expresa nuestro yo profundo y no logramos acallar... entonces, nuestra madre interior ha nacido.”

Laura Gutman

Crisi creativa

2010-05-31T13:36:00.002+02:00

Proposta de bloGuejat

Doncs sí.
I en el meu cas no és per solidaritat... estic en plena crisi creativa blogaire, provocada per l'anar de cul tot el sant dia i part de la nit!
Sóc una mama feliç però estressada.
Ajudeu-meeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee

Petits adéus (amb llagrimeta inclosa)

2010-05-26T21:03:00.007+02:00

Aquests han sigut dies de petits adéus.
Petits perque no representen cap moment clau en la meva vida, però tot i això, m'han fet vessar llàgrimes de tristor.

El primer adéu va ser per Lost, una sèrie que m'ha marcat (igual que a molts) i que considero la millor que he vist fins ara (a l'espera d'acabar de veure Battlestar Galactica, que us recomano molt). Crec que és una obra mestra televisiva, i si bé el final ha estat controvertit (qualsevol final hauria estat discutit), a mi m'ha satisfet.
Vaig plorar molt mentre veia l'últim capítol, tant per l'emotivitat que desprenia com pel fet de saber que allò s'acabava, que era un final.
Sí, plorar per una sèrie no sembla gaire seriós, però què voleu que us digui...

(per cert, Sànset i Utnoa, quan hagiu vist el final passeu-vos per aquí, i em dieu què tal... i de pas us enllaçaré algunes de les millors teories-explicacions que he trobat)

El segon adéu ha estat pel meu Alfa Romeo 146... aixxxx...
Fa us dies se li va espatllar l'embragatge (per sort, dins el garatge) i vam decidir que com que costava més arreglar el cotxe que el cotxe en si, no valia la pena gastar-nos diners.
Era del 97, el va comprar la meva mare després d'un aparatós accident amb l'anterior cotxe de la familia, i fa uns dos anys i mig els meus pares me'l van donar, ja que per la feina d'en Jordi en necessitavem un altre .

La veritat és que ha fet un molt bon servei, tenia un motor meravellós i un portaequipatges grandiós. M'encantava conduïr-lo (llàstima dels sorollets continus de les peces que li ballaven, jeje... i de la finestra que baixava sola... i de la tapisseria que es desenganxava de les portes... jeje) i m'ha sabut greu que m'abandonés.
A més a més, si bé havia sigut el cotxe de la meva mare, també l'havia conduït el meu pare (amb les seves dificultats, penseu que es va treure el carnet de conduïr amb cinquanta anys ja complerts), i encara recordo el gloriós dia que la calor va rebentar un esprai de no sé ben bé què, que ell havia deixat a la safata del darrera, emmerdant de mala manera tota la part posterior del cotxe... pensava que ma mare el matava, jajaja.
Vaig plorar mentre se l'emportaven... era una altra cosa més relacionada amb el meu pare que se n'anava, que deixava d'estar al meu costat... no sé com explicar-ho, ni sé si ho enteneu... bé, quedeu-vos amb que va ser un adéu massa sentit per només un cotxe.