dissabte, 30 de maig del 2009

En un aclucar d'ulls


En un aclucar d'ulls l'espurna de la vida surt de la meva panxa i comença a respirar el mateix aire que jo.

En un aclucar d'ulls l'alè del qui em va crear s'apaga deixant-me enfonsada i amb l'ànima trencada.

En un aclucar d'ulls pot desaparèixer el que més estimes, i més tard tansols un cos inert i sense vida se't presenta davant teu.

En un aclucar d'ulls la vida canvia.
D'una manera brillant.
O cruel.
O furtiva.

Però canvia.

Només en un aclucar d'ulls...


(escrit sorgit després de saber la notícia de la desaparició i posterior mort d'una nena alemanya de sis anys al Port de la Selva)

divendres, 29 de maig del 2009

Bolquers de tela

Aquests són els bolquers que farà servir en Lluc, bolquers de tela (encara en falten uns quants, però de moment per provar quins se li ajusten millor ja n'hi ha prou).



Molts, en llegir "bolquers de tela" us haureu ficat les mans al cap i em titllareu de boja.

Home... tot són opinions, però deixeu-me que us parli una mica d'aquest tipus de bolquer, desconegut per la majoria, que a molts els remet a temps pretèrits i que provoca reaccions exagerades fruit de la desconeixença.

Els bolquers de tela moderns no són com els que feien servir les nostres àvies (o fins i tot mares). Avui en dia estan fabricats la part absorvent amb fibres orgàniques com el bambú, el cànem o el cotó per evitar al·lèrgies i reaccions extranyes, i per augmentar el poder d'absorció; i la part impermeable amb teixits antial·lèrgics i de poca emprempta ecològica (que no generen gaires residus... un dia us parlaré d'això de l'emprempta ecològica, que és molt interessant).
Aquests bolquers tenen la mateixa forma que els bolquers d'un sol ús, amb la diferència que tu hi insertes a dins els absorbents que necessitis i que en comptes de llençar-los els rentes a la rentadora.

Ecològicament són molt més nets els bolquers de tela que els d'un sol ús.
Aquests últims no són biodegradables i tarden centenars d'anys en desaparèixer de l'ambient, a més de la gran quantitat d'aigua que s'utilitza per fabricar-los.
Els bolquers de tela, es reutilitzen i tenen una vida útil d'uns tres o quatre anys, i quan els deixes d'utilitzar els pots revendre, ja que hi ha un interessant mercat de segona mà.
Hi ha gent que diu que no són tan ecològics ja que per rentar-los has de posar una rentadora... el fet rau en què no fas una rentadora de més, sinò que aprofites una que ja has de posar (penseu que amb nens les resntadores deixen de ser "setmanals" i passen a ser diàries, quan no són un parell al dia...).

Econòmicament surt més rentable utilitzar bolquers de tela.
Us ho intento explicar:
- Es calcula que un nen des que neix fins a que deixa el bolquer (pot ser als 2, als 3 o de vegades als 4 anys perque de nits encara no controlin... però es fa la mitja d'uns 2 anys i mig) necessita uns 7 canvis de bolquer diaris (també es fa una mitja).

Si es fan servir bolquers d'un sol ús, ens trobem amb això:

7 x 365 = 2555 bolquers a l'any x 2,5 anys = 6387 bolquers.

Si voleu, per facilitar-ho, ho arrodonim a 6000 bolquers durant la vida sense control d'esfínters dels nostres fills.

De bolquers de tela se'n necessiten com a molt, uns 20-25, per tenir recanvis si no s'eixuguen a temps o hi ha algun altre contratemps, i per tenir-ne de diferents.

- Els bolquers d'un sol ús costen una mitjana de 0.25€ (fent una mitja entre diferents marques, i mirant diferents talles de bolquers, perque el nen creix...)
Llavors tenim que:

0.25 x 6000 bolquers = 1500€

En canvi els bolquers de tela, tenen un cost elevat al principi ja que costen una mitjana de 20€ (si comparem les diferents marques i tipus, i incloent-hi un absorvent de recanvi), però després de la despesa inicial ja no necessitem comprar-ne més.
Llavors ens trobem que:

20 x 25 bolquers = 500€

Home, no està malament la diferència, no? Amb 1000 euricus es poden fer força cosetes...

Pel que fa a la practicitat... tothom que conec que fa servir bolquers de tela ha coincidit a dir-me que, si bé al principi sembla més complicat perque t'has de familiaritzar amb el bolquer i has de trobar el bolquer que més s'ajusti a les característiques del teu fill (d'altra banda igual que amb els bolquers del súper, que n'hi ha que van millor o pitjor i has d'anar fent proves), al cap de molt poc temps comproves que són molt pràctics: els deixes sempre preparats, i quan fas el canvi de bolquer en comptes d'anar a agafar una bossa de plàstic i llençar-lo a les escombreries, el que fas és passar-lo per sota l'aixeta, ficar-lo en un cubell i al vespre o quan sigui posar la rentadora...
Val, és més ràpid posar, treure i llençar... però si mires una mica la butxaca, la comoditat del teu fill (són moooolt més suaus, antial·lèrgics i saludables) i el medi ambient, crec que compensa.

En Jordi i jo ho vam tenir molt clar un cop ens vam informar bé, i creiem que anirà tot bé.
El primer mes farem servir segurament d'un sol ús, però desseguida que tingui una micona de xixa li posarem els de tela!

Després d'aquest rollasso, us deixo diferents enllaços on s'explica molt millor el que jo us he intentat dir, i veureu els tipus de bolquers que hi ha.
Ah, per cert, tinc una amiga modista, la Glòria, que els fa ella mateixa... brutal! (i també fa pouchs, una mena de bandoleres per portar els nens sentats a la cadera)

Pañales de tela
Crianza Natural: pañales de tela
Crianza Natural: 12 razones para usar pañales de tela
Mowgli: pañales lavables de tela

dimarts, 26 de maig del 2009

A la barana dels teus dits, d'en Jesús Tibau


Tots els que em llegiu, a aquestes alçades segur que ja coneixeu en Jesús Mª Tibau, el seu blog i els seus jocs literaris en els quals sovint participo.

En Jesús, a part de ser un enamorat del seu fill Marc, recent sortit del forn, és un escriptor reconegut, del qual haig de confessar que encara no he llegit cap de les seves obres (ho sento...).

L'últim llibre que ha editat és un recull de poemes que s'anomena A la barana dels teus dits.

Fa un parell de dies ens va proposar als blogaires que el seguim un joc: escriure un petit poema on aparegui el títol d'aquest llibre.

Aquí teniu la meva participació:

Compto les hores que em queden
per abraçar-te,
dies i mesos passen lentament.
Imagino els teus ulls, dibuixo la teva boca...
I a la barana dels teus dits somio
perdre'm eternament.

Assaig

La Clàudia ja fa dies que està assajant el seu paper de germaneta gran.
I ara amb el muntatge del cotxet (el mateix que haviem fet servir amb ella), encara s'hi està esmerant més...



Aconseguiré fer-li entendre que aquí dins hi anirà en Lluc i no els seus ninos?
La resposta d'aquí unes poques setmanetes...

dilluns, 25 de maig del 2009

Canvi de nom?

(En vista de la insistència de l'Assumpta sobre aquest tema, jeje, adelanto aquest post que tenia programat per finals de setmana)

Alguns companys blogaires m'han vingut comentant aquests últims temps que potser hauria de pensar en canviar el nom al blog, ja que el Planeta Clàudia aviat deixarà de ser només de la petarda, doncs s'hi afegirà en Lluc.

Aix... no sé què fer!

Primer: no m'inspiro...

I Segon: m'agrada el nom del blog, el vaig pensar desseguida que vaig tenir la idea de fer-lo, i ara em sap greu canviar-lo... digueu-me sentimental

Què faig?
M'ajudeu?

Accepto consell i propostes de tots vosaltres, doncs sempre m'heu demostrat amistat i un bon criteri per opinar (després, si us faig cas ja és un altre tema, jajajaja!!!... no, en sèrio ajudeu-me!)

Canviem de nom?

O com ho enunciaria en Cuní:

Vuit i vint-i-tres minuts. Ara que en un futur immediat el Planeta Clàudia tindrà un nou inquilí, anomenat Lluc, que potser se sentirà desplaçat si només apareix el nom de la seva germana gran, altrament dita Clàudia, que d'altra banda és la raó de ser primigènia d'aquest planeta, creieu que és necessari canviar el nom del blog en qüestió?

Matins punt sí (i quin?)
Matins punt no

dissabte, 23 de maig del 2009

Participació al 108è Joc Literari d'en Tibau

En Tibau ja fa dies que va penjar la seva proposta de Joc Literari creatiu, però a mi la inspiració no m'arribava... de fet, la imatge no m'ha inspirat gaire, però al final n'he tret alguna cosa.
Aquesta és la imatge:
I aquesta la meva proposta de relat:

- Jura'm que no has sigut tu...
- T'ho juro. Ha sigut el gat! Creu-me!
- Sempre li has tingut tírria a aquestes figuretes... a cada trasllat les has volgut fer desaparèixer...
- Dona... què vols que et digui... com a regal de casament em sembla patètic!
- Els meus oncles eren grans... Van pensar que ens agradaria... Tampoc les trobo tan horribles...
- Però si són l'anti-regal per excel·lència! A més, saps que des de l'època de l'institut que odio el Quixot! Que per poc no vaig a la universitat per culpa del llibre dels nassos! No puc amb ell... ni amb el tontaines que l'acompanya, ni amb la bagassa aquella, ni amb el punyetero lisiat que es va inventar la història... I quan ja el tenia oblidat, vénen la teva família i me'l foten sota el nas de per vida! No hi ha dret!
- Val. Però segur que no has sigut tu? Ni que sigui accidentalment?
- Nooooooo, ja t'ho he dit! Ha sigut el gat!
- D'acord. De totes maneres... si el gat ha pogut venir del veterinari, entrar a casa, trencar la figureta, tornar al veterinari i esperar que l'anés a buscar ara fa mitja horeta... també podria ser que tu mentissis, no?
- ... glups!

divendres, 22 de maig del 2009

Frase del dia: dolor

La Frase del Dia d'avui és mítica, i l'he escollit perque esdevindrà el meu mantra per poder realitzar el meu desig: un part natural, si pot ser sense epidural.

No hay dolor! No hay dolor!

Rocky Balboa

Val més que comenci a pendre-m'ho amb bon humor, no?

dimecres, 20 de maig del 2009

El melic del meu món


El melic del meu món indica el final del trajecte.
Una vida concentrada en un cercle quasi perfecte.
La mà acarona i travessa la meva pell.
S'està preparant el moment més esperat i bell.



Fotografia realitzada pels nostres amics Esther i Jose (Kitpe)

dilluns, 18 de maig del 2009

Insomni


Nits en blanc... o són en realitat en negre?

(Contraccions, dolors i nervis desdibuixen les meves nits...
ni en la lluna trobo companyia.)

dijous, 14 de maig del 2009

Caràcter!


La Clàudia està afiançant el seu caràcter... i us ben juro que ho fa a consciència!
Què vull dir amb això? Doncs que portem una temporadeta de rebequeries, rabietes, tossuderies, crits i plors, dia sí i dia també.
Quan marxem del parc, ja la tenim liada.
De bon matí per esmorzar, també.
Per anar a dormir, faltaria més.
Perque vol un caramel, una altra!
I així anem passant els dies...

És dur i complicat gestionar aquests moments d'ofuscació, més que res perque t'arriba a posar en un estat de tensió i nervis tal, que al final acaba tot com "el rosari de l'aurora".
És tossuda, i costa de fer-la entrar en raó (també cal dir que voler fer entrar en raó una criatura que encara no té els tres anys... diem que és un xic inútil, ja ho sé), i si a sobre capta perfectament qui dels dos cau en el parany abans (jo, que ja sóc així de mena, però ara a la recta final de l'embaràs tot se'm fa una muntanya) llavors ja no us explico.

Acostumen a ser rebequeries curtes, encara que hem tingut algun episodi més gros. I normalment són a casa, tot i que va ser sonada la de l'Espai Gironès a Salt, on tothom mirava com anàvem arrossegant per terra una nena histèrica...
Quan es calma, demana perdó, i necessita una abraçada i fer-nos petons, prometent que no ho farà més. Però quedem tots tocats: jo sentint-me culpable per cridar-la i ella molt sensible i ploranera. El seu pare és el que s'ho pren més fredament i li dóna la importància justa i necessària... l'envejo tant per això!

Sé que és una etapa, com ja he dit al principi s'està creant el seu propi caràcter, però sincerament és una etapa durilla. I a sobre se solaparà amb l'arribada d'en Lluc, que per molt desitjat que sigui per la seva germana, provocarà canvis familiars que faran que la Clàudia segurament exterioritzi d'alguna manera. Quina? Ja us ho podeu imaginar...

Quan té aquests moments de ràbia, indignació i tossuderia, intento pensar en una frase de la novel·la El extraño caso del Dr. Jekyll y Mr. Hyde de Robert Louis Stevenson, pronunciada per Mr. Hyde i que diu : Estima'n quan menys m'ho mereixi perque serà quan més ho necessiti.
(La veritat és que no em vé durant la rabieta, per desgràcia hi penso quan ja ha acabat el show, extenuada, enfadada i nerviosa...)

Aquesta frase molta gent l'atribueix a Rosa Jové, psicòloga infantil amb una filosofia de criança molt oposada a la del Sr. Estivill (a qui com ja haureu vist, detesto profundament... encara que no jutjo a qui segueix els seus "mètodes", no sóc ningú per fer-ho).
Rosa Jové, va escriure un article molt reconegut i reproduït que enllaço aquí, on explicava perquè succeeixen i com gestionar aquests moments de fúria.

La teoria és molt maca, i la comparteixo... però a la pràctica, no sempre acabes actuant com voldries (calmadament, sense perdre els nervis i pensant en el teu fill).
I això, de vegades mata.

dimecres, 13 de maig del 2009

Tendresa


La tendresa d'una mirada,
la tendresa d'un gest...
La tendresa que ens acompanya
des de que tu hi ets...


Gràcies pel regal d'aquesta foto, Carles i Maria !

dilluns, 11 de maig del 2009

Tindré prou amor?


Suposo que moltes mares quan esperen el segon fill han tingut els mateixos sentiments contradictoris que m'envaeixen aquests dies. Però no per això puc deixar de tenir-los i de fer-me preguntes.

La pregunta més important que em faig és: tindré prou amor?
Tindré prou capacitat d'estimar per igual els meus dos fills?
Seré capaç de duplicar aquest amor, com diuen que passa?

Sé que pot sonar estrany...
I també sé que milers de mares hi han passat...
No sé... deuen ser pors de mare que no ha viscut l'experiència de tenir germans...

Estimo la Clàudia amb bogeria, amb passió, gairebé salvatgement.
I no sé si seré capaç d'estimar igual en Lluc.
No sé si m'explico.
Tinc por de no saber donar-li el mateix que li he donat fins ara a la Clàudia al petit que ara arribarà.
És confús, ho sé.

Per altra banda, em dol "destronar" la meva petitona, el centre del meu món, el cor que fa bategar la meva vida.
No vull que se senti apartada, o que pensi que l'estimem menys.
Cada dia li dic que l'estimo moltíssim, i que quan arribi en Lluc no deixaré d'estimar-la... però ho entendrà? Podrà fer front als gelos que irremeiablement l'atacaran sense deixar de pensar que és estimada amb bogeria?

Aiiiiissss... hormones... maleïdes hormones...

divendres, 8 de maig del 2009

Petarda culé (crackoviana, off course)

A casa no ens perdem els dilluns al vespre el Crackòvia, ni la Clàudia, que s'ha convertit en una fan més!
Tant, que uns dies després que emetessin el gag de la cançó del triplet, vaig descobrir la Clàudia cantant una pseudo-versió de la cançoneta, i clar, la vam gravar!

Hem de dir que és una versió lliure, ja que ella diu "Copa, vino i Champions..."... esperem que no vulgui dir que la lliga queda fora... nooooooo!!!

Assumpta, aquest és un regalet per tú, guapa!

Els regalets del papa

La postal de la Clàudia: les lletres les va enganxar la mami, però les papallones, cors, etc, estan posats per ella... No em digueu que la foto no és preciosa...



El libre del programa de Tv3 que fan els dissabtes al vespre, Al vostre gust, que hem descobert fa poquet i ens agrada molt (us el recomanem!)



El curs de cata de cerveses que farà a Barcelona aquí (em sembla que aquest regal guanya per golejada, jeje)



I per últim, el pastís d'aniversari: una coca de iogurt amb Nutella decorada amb les espelmes de rigor i algunes "xuxes"(faltava temps i diners per fer alguna cosa més "Inn", però m'agrada més així d'íntim i casolà)



( i sí, pels que fa temps que no vèieu en Jordi: s'ha deixat barba!!! I qui li fa treure després de que una nena amb ullets brillants li digui Papa estàs molt guapo amb la "babba"... )

dijous, 7 de maig del 2009

30!


Dóna’m la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar

bategant,

tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Les barques llunyes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran;

miraran noves rutes

amb l’esguard lent del copsador distret.

Dóna’m la mà i arrecera la galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu

ens portaran la salabror que amara,
a l’amor, tota cosa prop del mar:
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d’amar.

Dóna’m la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar

bategant;

tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Joan Salvat-Papasseit,
de L’irradiador del port i les gavines.


El que sóc.
El que som.
El que serem.
Tot, és gràcies a tu.
T'estimo. T'estimem.
FELICITATS, VIDA MEVA!

dimecres, 6 de maig del 2009

A casa no tenim secrets...


... i ho dic ben contenta, ja que és el que ha de ser.

Peeeeeeero,
un secret innocent pot ser una sorpreseta pel cumpleanys del papi, que és demà, no?
I podriem mantenir-lo, el secret, veritat?

Doncs no!
A casa meva no!
Amb la Clàudia, no...

Des de fa tres dies que li va esbombant en tot moment : Paaaaaapiiiiiiiiii, estem fent una "suppresa"!!! o bé Paaaaapiiiiii, t'estic fent un dibuix!!!... i així anem

En fi... la intenció és el que conta... i alguna "suppresa" segur que s'endurà!

dilluns, 4 de maig del 2009

Addiccions d'embarassada


Poseu-li-li unes ulleres (de pasta i també d'aquelles liles que surten a sota dels ulls de no dormir), retalleu-li les orelles i les dents, i afegiu-li una panxassa de set mesos i mig com la meva...
Aquesta podria ser jo ara mateix!

Quin és l'element definidor d'aquesta similitud?
La carrota a la mà.

Ho confesso: sóc addicta.
A les carrotes!

Peeeeero, amb un matís: aquesta addicció només m'apareix en l'últim trimestre dels meus embarassos.
Per tant, en comptes d'addicció, li'n podriem dir de moltes altres maneres: antull, desig, "antojo"...

Reconec que la cosa és un xic malaltissa, perque no puc sortir de casa sense les meves tres o quatre carrotetes ben peladetes i talladetes a quarts (de dalt a baix), embolicadetes i al bolso... Que com no les tingui, i me'n vinguin ganes, em dóna algo!!!

En menjo a totes hores: mig matí, abans de dinar, per berenar, abans de sopar... i fins i tot quan em desvetllo de matinada... No puc fer-hi res, em vénen moooolt de gust!! ( fins i tot la meva pobra sogra en té sempre alguna al calaix de la nevera per quan hi vaig, no sigui que el nen surti amb cara de carrota!!!)

En aquest embaràs els antulls no han sigut gaires, ni gaire complicats... Un dia vaig voler creps de poma, un altre dia bikinis per sopar, un altre iogurts de coco... com veieu, res de l'altre món, encara que seeeempre faltava algun ingredient, quina casualitat!

És en aquest últim trimestre que m'estic tornant més "tiquismiquis":a les carrotes hi hem de sumar la meva altra gran dèria, la fruita sucosa.
Farta de pomes, peres, plàtans i taronges, la feina ha estat meva per trobar fruites amb més substància, i per una vegada m'ha importat molt poc si era de temporada o no, si era del país o de càmara portada de l'altra punta de món: jo volia fruita bona i dolça!!!

Vaig començar amb les prunes grogues i vermelles, i he continuat amb la síndria (que me la menjo en amanida, no com a postre: tomata, formatge fresc i síndria, amb oli, vinagre de poma i vinagre de mòdena.... mmmmmmmm, estic escrivint això i ja bavejo...).
Ara s'hi han afegit les maduixes (amb una lluita a mort entre la Clàudia i jo, a veure qui en menja més) i els nespros (com a fruita o afegit a l'amanida d'abans amb la síndria).
Com amb l'embaràs de la Clàudia, tinc mooooltes ganes de menjar préssecs... però me'ls hauré de menjar un cop parida perque no hi ha manera de trobar-ne, i tampoc és plan de pagar-los a preu d'or... que sí, val, estic embarassada però l'economia no perdona! (estic desitjant que els préssecs i els abricocs de ca'l sogre madurin ben depressa!!!).

En l'embaràs de la Clàudia els antulls van ser 3, un per cada trimestre: al 1er trimestre, ametlles garrapinyades (no gaire sa, ja ho sé, però menys mal que només van ser un parell o tres de vegades); al 2on trimestre, purè de patata a totes hores (perque us en feu a la idea, al matí abans d'esmorzar menjava el que havia sobrat del sopar de la nit anterior); i al 3er trimestre, carrotes. Els préssecs els vaig estar somiant des del primer dia, però no hi va haver manera, i al final la Clàudia té una marca de naixement al genoll... endevineu amb quina forma??? (casualitats de la vida, però mira, ens fa gràcia...)

Així que, ja sabeu. Si em trobeu pel carrer menjant carrotes en plan Bugs Bunny, no us estranyeu... i si em voleu fer feliç ja sabeu que amb un xic de bona fruita sóc la prenyada més contenta del món!

(per cert, a que no sabeu què estic menjant mentre escric això?....)

diumenge, 3 de maig del 2009

Mares


Gustav Klimt, Mare i filla detall de "The three ages of a woman"

Picasso, "Madre e hijo"


Mary Cassat, "Young mother Berthe, holding her baby"

Auguste Rodin, "La jeune mère"