Frase del dia: recorda l'espantat cor

Avui la Frase del dia és de Janusz Korczac, metge, pedagog i escriptor de literatura infantil polonès d'orígen jueu. Morí durant la Segona Guerra Mundial al camp d'extermini de Treblinka en no voler abandonar els 192 òrfans que estaven a càrrec seu i que els nazis es van emportar, seguint els seus plans sobre l'Holocaust.

Cuando estéis cansados, de mal humor,
justo cuando los niños se vuelvan
insoportables y os saquen de quicio,
cuando os enfadéis y gritéis,
cuando en el arrebato queráis castigar...
Acordaos del aterrado corazón del niño,
que palpita a toda velocidad.

(gràcies Aurora per trobar aquest pensament tan bonic)

Perspectiva

La infinitat del món no és la mateixa,
vist des d'aquesta perspectiva....



(juraria que jo abans hi tenia uns peus, allà baix...)

Ja són Fires!!!... i plou, com no!

Un altre any, comencen les Fires i Festes de la Santa Creu a Figueres, la festa gran de la ciutat (i jo diria que gairebé de la comarca!)
Són 10 dies d'activitats culturals, esportives i lúdiques predominantment al carrer, junt amb les atraccions de fires, el circ, les barraques i els concerts.

El dia 3 de Maig és el dia gran, el de la Santa Creu, en el qual, a part de l'ofici solemne, es realitza la benedicció del terme, la baixada caminant del pilar dels castellers des de l'església fins l'Ajuntament, la Fira del Llibre Vell i d'Ocasió, el Concurs de Creus Florals exposades per tota la ciutat, i Figueres bull de gent i fa olor a festa.

Des de fa uns anys el dia 1 de Maig també és un dia increïble, doncs tot el centre de Figueres es converteix en una gran Fira a l'aire lliure, amb les Fires de l'Artesania, de l'Alimentació i dels Dibuix i Pintura, que fan que els carrers s'inundin de gent (si fa bon temps, es clar...)

Aquest any hi ha hagut molta polèmica pel tema de Les Barraques, un recinte a l'aire lliure situat a les afores, en un polígon industrial, on les entitats juvenils figuerenques "planten" les seves barraques per vendre menjar i begudes mentre es fan concerts. Tot això a partir de les 7 de la tarda i fins ben entrada la matinada. De sempre han estat plantades els mateixos dies que duren les festes, però aquest any, per diferents motius se n'ha escurçat la durada a 4 dies, a part d'haver-hi alguns problemes amb el nombre de barraques, que crec haver sentit que serà sensiblement inferior. Resultat: la fúria dels joves (i no tant) de la comarca i de la ciutat. Ja us explicaré com acaba tot això.
A mi Les Barraques em porten molts bons records, com a la majoria de la meva quinta, que som els que les hem viscut de més a prop i gairebé des dels seus inicis.

De fet, la Santa Creu, que és com en diem aquí de les festes, em porten bonics records... i aquest any trobaré a faltar a la persona que em va ensenyar a gaudir-la amb calma, a passejar-me per la Fira del Llibre Vell o a ramblejar com es feia abans...

Us convido a tots i totes que passeu per la meva ciutat algun dels dies de Festa, val molt la pena!

Alguns us deveu preguntar pel títol del post... És tradició que per Fires a Figueres sempre hi hagi dies de mal temps, o pluja o tramuntanades... i avui, com no, plou! (sort que pels dies forts anuncien bonança...)

Les meves roses

La meva Rosa petardae, amb un exemplar de rosa de Sant Jordi...

La meva Rosa lucania, que, com els icebergs, amaga sota seu un tresor molt més gran, en Lluc.

Aquestes són les meves roses d'aquest Sant Jordi... i de tots els que vinguin!

(per cert, al final, després de decidir que un dia és un dia i un llibre sempre val la pena, el papi va rebre el seu regal, abans consultat: La segona mort de Jesús de Natzaret, de Francesc Puigpelat... Aquest any el compartirem els dos i la resta, de la biblioteca!)

Sant Jordi... diferent

Sé que aquest Sant Jordi serà diferent, amor meu.

Per molts motius...

Per una banda, hi haurà una rosa que no rebré com rebia cada any des d'en fa trenta-un, i un llibre deixarà de tenir propietari, perque allà dalt crec que tenen altres coses a fer que no pas llegir... Però la seva presència serà aquí amb nosaltres ( i no només pel tràmit burocràtic que ens toca fer justament avui...)

Per altra banda, diferents contratemps i estretors faran que potser la teva rosa no sigui la de sempre, vermella i preciosa, i el meu llibre s'hagi d'esperar al prestatge de la llibreria uns mesos més...

No et preocupis, vida meva, la teva rosa la porto a dins meu des de fa set mesos, quan va començar a brotar, i florirà molt aviat. Aquesta llavor és la millor prova d'amor que puguis fer-me...
I el meu llibre per tu... l'escric cada dia, visquent la meva vida al teu costat.

Saps que hi sóc sempre, tant alegre com trista, emprenyada o nerviosa... amb mi pots comptar cada minut de la teva vida. Superarem junts tot el que la vida ens prepari, sempre ho hem fet i també ho farem ara.

Fa molts anys et vaig escriure això... i encara és present tot el que desprenen aquests mots.
Aquestes són les meves lletres per tu en aquest Sant Jordi.
Felicitats, Jordi.

Dins l'immensitat dels teus ulls
he trobat la calma tan anhelada,
i la tebior del teu alè a cau d'orella
m'omple el cor d'una pau mai abans trobada.

Tot és més clar darrera el teu somriure...
deia el vell poeta.
Tot és més clar, sí...
des que m'acompanyes pel camí del viure.

"Habemus cole!!!"

Doncs sí, ja tenim plaça al "cole dels grans"!!

Ja us vam explicar totes les nostres neures i preocupacions en aquest post i en aquest altre, i avui ja m'han confirmat que la Clàudia té la plaça assegurada a l'escola que havíem decidit (creuem els dits, perque sempre pot haver-hi embolics d'última hora... però no crec, ja que com que sobren places entrem directament, sense sorteig).

L'escola és aquesta, el CEIP Salvador Dalí, que tenim a un minut i mig caminant des de la porta de casa. Tot i que en un principi no era la opció que voliem, una visita a l'escola ens va fer marxar tots els prejudicis que teníem, i ara mateix estem encantadíssims que hagi pogut entrar sense problemes.

Quan li hem dit a la Clàudia, es pensava que avui ja anava al "cole dels grans", jeje

Ara ja estem tranquils perque encara que alguns no us ho creieu, això de buscar escola, obtenir plaça i tot aquest "tinglado" genera molt d'estress a molts papes...

(ara sabeu quina serà la meva propera preocupació de mama?... que la meva ninona s'adapti bé, i no ho passi malament amb tants de canvis de cop... sóc una mica histèrica... ho sé... hehe)

Col.laboració amb el joc literari 104 d'en Tibau

Com cada mes, en Tibau ens proposa un joc literari de tipus creatiu a partir d'una imatge.
En aquesta ocasió la imatge és la de la il·lustració d'Ignasi Blanch que al mateix temps és el premi que sortejarà entre els participants en tots els jocs del mes d'abril.
Les normes del joc les trobeu aquí, i ara us presento la imatge i la meva proposta.



El petit tresor

Sentia un pessigolleig per tot el cos. Per fi havia arribat el dia tan desitjat.
Si hagués hagut de descriure com se sentia en aquell moment, ella, que sempre tenia una paraula a punt, una metàfora sota la llengua, no hauria sabut com fer-ho.

L'agafà de sobre la taula on l'havia deixat hores abans per contemplar-lo durant tot el matí. Com l'artista que observa la seva primera obra exposada en un museu.
Sortí per la porta del darrera, com havia fet tantes tardes abans, i es dirigí al cirerer, florit com just un any enrera, quan començà tot.
S'hi enfilà d'una revolada. Era com si l'arbre l'estigués esperant, com si sabés el què anava a fer.

Un cop es va acomodar a la branca de sempre mirà enlaire, cap als núvols, i picà l'ullet... segur que la veia.
Respirà profundament i obrí el tresor que tenia a les mans per la primera pàgina. Una llàgrima li rodolà galta avall quan començà a llegir...:

"Aquest llibre que teniu a les mans és el meu petit tresor, meu i del meu pare. A ell li dedico, avui que no és amb mi..."

Espero que us agradi!

Per cert,
no puc estar-me'n d'enllaçar-vos el post del joc literari del blog de la sargantaneta de l'Empordà, Amb ulls de Sargantana (el trobareu sempre a la barra lateral dreta, a la llista dels blogs que ens encanten).
I perquè?
Doncs perque ha escrit una coseta molt especial per aquesta proposta de relat curt i creatiu. Llegiu-lo i crec que desseguida endevinareu perquè m'encanta!!!
Un altre cop molts petons, sargantaneta, i gràcies per aquest regalet!!!!

Repartició de béns

Aquesta és la repartició que ha fet la Clàudia de les tetes de la mama per quan arribi en Lluc.
Ella ja no pren el pit... però quan en Lluc sigui aquí, no vol ser menys!

Diuen que tot s'ha de compartir com a bons germans, no?...

El teu llit, el millor lloc del món...

No m'agrada posar videos publicitaris, però avui m'han enviat aquest i he decidit posar-lo al blog per ensenyar-vos-el.

És de la casa de matalassos Flex, i el missatge que ens dóna és que el llit pot ser el lloc més important de la teva vida.
Com? Mostrant-nos com hi pot néixer una nena.

És un video molt senzill, emotiu i tendre, gens visceral (en els seus múltiples significats) i en el qual no hi ha res fora de to o que pugui ofendre a ments rígides o encarcarades.
A mi m'emociona especialment, per diferents motius: perquè jo volia un part així en aquest segon embaràs però no podrà ser, perquè trobo que tant l'empresa com l'agència publicitària (Sra. Rushmore, no deixeu de visitar la seva web, és senzillament genial) són molt valentes de mostrar un fet tant natural i alhora tan tabú com el part, i a més a casa, perquè veure néixer un infant sempre m'emociona...

Les imatges de l'anunci són reals, és el naixement del segon fill (una nena, la Waira) d'una parella de Barcelona. A més de diferents versions de l'anunci, s'ha fet un documental en el qual els pares i la llevadora que els va atendre expliquen l'experiència. Aviat estarà tot disponible a la nova web de Flex, i al Youtube ja en podeu veure extractes.

Aquí us el deixo.
Espero que us agradi...
(no deixa de ser un spot publicitari, ho sé... però sempre n'hi ha que et deixen una emprempta especial...)

Migdiada

Papa... doooorms????
Estàs dormiiiint???
Seguuuur????



Bueeeenuuuuuuu...
Doncs jo també dormiré...
Naniiiiiit...




(les migdiades amb el papa són migdiades especialment gustoses...)

Dies de mal temps, dies creatius

Amb el temps asquerós que ha fet (i està fent encara) tant els dies festius de Setmana Santa com la setmana anterior, en la qual els nens tenien vacances de cole, el dia a dia ha sigut una lluita per no avorrir-nos ni deixar-nos atrapar pels nervis d'estar tancats a casa.

Tenim molta sort, i la Clàudia és una nena que s'amotlla molt a la situació que hi hagi: en un restaurant, en una casa que no és la seva o a casa quan no es pot fer cap activitat a l'aire lliure.
S'entreté molt:
- juga amb els seus "potatos",
- em fa els mil i un menjars a la seva cuineta,
- es diverteix fent puzles (amb la nostra ajuda, sí, però la tia és espavilada eh?),



- es diverteix desordenant-me l'estudi,


- pinta,


- i fa "deures" !!! (això li haig de gravar, perque d'aquí uns anys no en voldrà saber res...)...


Algun moment de crisi tenim, és veritat, però els acostumem a solucionar ràpid... i d'altra banda, si jo mateixa em canso d'estar un dia darrera l'altre tancada a casa, què puc esperar d'una criatura de quasi tres anys?

I la mama també té moments de crisi, en els quals necessita relaxar-se. Sobretot al vespre, quan el dia s'acaba i surten el cansanci i les picors (us n'haig de parlar un dia d'això de les picors, perque m'estan fent tornar boja... em diuen que és psicosomàtic, no és cap problema dermatològic, i de difícil solució... jo la única cosa que sé és que porto setmanes plorant de ràbia cada vespre... en fi, deixem-ho estar).

I la mama, a part de llegint, es relaxa de dues maneres més: cuinant postres i pintant samarretes, com ja us havia explicat aquí, aquí, aquí i aquí.

Pel dia del Ram vaig fer un postre ja conegut per mi, la Coca-flam de coco, i un altre de nou, el Pastís de Petit Suisse (ja sabeu que acostumo a agafar les receptes del blog de la Gemma).
Van sortir tots dos molt bons, i van tenir molt d'èxit.
Mentre menjava la coca-flam pensava en el meu pare, a qui li vaig fer i li va agradar tant. Tot i ser un home poc avesat a les postres, el seu últim any de vida va gaudir molt de les receptes que li feia, almenys això deia ell!!! Mai m'havia vist tant a la cuina (i amb tants bons resultats), i això, per un cuiner com ell representava una petita victòria després de tants anys intentant inculcar-me la seva passió infructuosament...
Aquí en teniu els resultats (del pastís no en van quedar ni les engrunes!!!)


Crec que podeu endevinar quin és quin, no?

Pintar no se m'havia donat mai gaire bé (això que també tinc una bona mestra a casa, ja que la meva mare va estudiar Belles Arts... però he pogut comprovar que ni l'art culinari ni l'art pictòric es transmeten genèticament...), però això de pintar samarretes cada dia se'm dóna millor... I a més d'estalviar-me uns calerons (la diferència de preu entre una samarreta nova llisa i una amb dibuixos, per més lletjos que siguin, és increïble, i a part d'això, reciclo samarretes tacades o velles, i semblen noves), em diverteixo i relaxo... què més vull????


Robeta de la Clàudia reciclada per en Lluc

Una samarreta vella d'en Jordi que ara sembla nova (espero que el senyor Kukuxumusu no s'enfadi...)

Una altra samarreta reciclada, amb el Petit Príncep

Aquestes dues són comprades noves i "tunejades"

I la última creació, amb un dibuix al davant i l'atre al darrera.

Apa, ara ja tinc l'ego una mica pujadet havent-vos ensenyat les habilitats de la meva nena, i les meves!
Petons a tots!

Sant Divendres... de brunyols

A la familia d'en Jordi és tradició fer brunyols (sí, sí... aquí a l'Empordà en diem b-r-unyols!!!) el Divendres Sant, i per tant ahir tocava.
Com que som una familia molt gran (i els meus sogres tenen un mega-congelador) cada any en fem una quantitat ingent, que ens permet arribar a menjar brunyols durant tot l'any: fa tres setmanes vam acabar la última bosseta dels que vam fer l'any passat...

Ara ja fa un parell d'anys que fem "només" 6 quilos de farina, no en repartim tants i ens en quedem un xic més per la familia.

Per nosaltres fer els brunyols és quasi una festa. Ens reunim tots, els fem junts, mengem els primers junts... i al final, per berenar fem la Mona de Pasqua aprofitant que estem tots allí.

En Jordi els pasta des de ja fa molts anys, i per això ja el dijous ens quedem a dormir a Espolla, així l'endemà a les 8 ja estem pastant.
Aquesta primera fase és la més tranquila normalment, perque som poquets, però aquest any també hi eren presents tres dels nebots, en Marc, la Marina i la Mireia, que van disfrutar de valent ajudant al final de la pastada. La Clàudia ens ha sortit molt fina, i amb posar una mica de farina ja en va tenir prou... i massa...


En Jordi i el seu "super-mega-fashion pijama-uniforme brunyolaire" pastant la massa.


Apa! Tothom a empastifar-se les mans!!


Ja hem acabat de pastar, alegria, alegria!!


Els dos pans que n'han resultat.

Un cop pastat i dividit en dos pans, vé la "benedicció" de la sogra perque surtin bons, els abriguem ben bé... i a esperar que pugin.
A 2/4 de 10 ja estava tot preparat, i a les 14 ens hi posavem, ara sí tots 15.
És una operació marcialment dirigida pel meu sogre, que ho controla tot: que els brunyols es coguin bé, ni poc ni massa, que no surtin botaruts (massa gruixuts: nosaltres no fem brunyols de vent, els fem a l'antiga), que no hi hagin grumolls, que estiguin ben ensucrats...


La taula ben oliada amb els brunyols preparats per posar-los a fregir


Fregint els brunyols.


El meu racó d'ensucrar. Aquest any m'ha tocat a mi!

En un parell d'hores ja ho tenim tot fet! I fins i tot hi ha temps per fer quatre ninots.
El resultat: un cossi ple a vessar i moltes cassoles i recipients omplerts de brunyols.
A més d'una penetrant olor a brunyol que impregna tota la casa, les nostres robes, cabells i pell.

Sap greu que encara no es puguin transmetre aromes per internet, perque us en lleparieu els bigotis!!!

La recepta?

... secret de familia!

(ara torno, que vaig a menjar-me un brunyol...)

Greatest Hits : "Tenía tanto..."

Fa uns mesos, aquest post de la Clàudia cantant una nadala va tenir un èxit aclaparador.

Avui us presento el que serà segurament un altre èxit del Planeta Clàudia: la versió, amb (atenció) el micròfon-llanterna inclòs, de la cançó dels Nena Daconte "Tenía tanto".



És estrany, però aquesta cançó em provoca sentiments contradictoris.
Va començar a sonar amb moltíssima força quan el meu pare estava hospitalitzat, i ja aleshores quan la sentia jo em posava a plorar, sabent el que s'acostava...
A la Clàudia li encantava, i continua encantant-li, i la cantavem sovint, com per exorcitzar els mals moments que estavem passant, ja que tot i ser una cançó que parla d'una pèrdua transmet molt d'optimisme.

Quan l'escolto, no puc evitar de pensar en el meu pare, i quan la canta la Clàudia encara m'emociono més. M'agrada pensar que li canta al seu avi, tot i que sé que no és així... però mira...

És que és tan bèstia la semblança de la lletra de la cançó amb els meus sentiments... brrrrr

Prometo guardarte en el fondo de mi corazón
Prometo acordarme siempre de aquel raro diciembre
Prometo encender en tu día especial una vela
y soplarla por ti...
Prometo no olvidarlo nunca

Tenia tanto que darte
Tantas cosas que contarte
Tenia tanto amor,
guardado para ti...

De palmes, palmons, llorer i romaní.

Ahir va ser el dia de la Palma, o Diumenge de Rams, diguem-lo com vulguem, i allà hi erem nosaltres com cada any.
Un de més que l'any passat, en Lluc, i alhora un de menys, el meu pare.
Però hi van ser tots dos, ho sé.
Un es va fer notar a la panxa i l'altre enmig del moviment de les palmes, palmons i llorers.
Algunes llàgrimes van rodolar per les nostres galtes, però no vam voler que la melangia ens envaís.

La Clàudia ho va viure molt més que l'any passat.
Estava ben contenta amb la seva palma de color... taronja!!! i a cavall del seu papa adorat!



Vam poder parlar una estoneta amb el mossèn, a qui li tenim molt d'apreci i simpatia i que sempre s'interessa per nosaltres (encara que no anem mai a missa, hehe...). Vam fer broma sobre la seva afonia i sobre les "vacances" que ell no té per aquestes èpoques...

Mentre els nens de la familia beneeixen palmes i palmons ( de moment guanyen les palmes per 4-2... en Lluc igualarà un xic les forces, hehe), els grans beneïm sempre llorer que ens porten els meus sogres, i aquest any fins i tot romaní.

Després, dinar casolà en familia, migdiadetes, jocs i riure.

Un dia llarg, assoleiat i agredolç per mi. Però un dia bonic.

"Palmerus" per diumenge

Primera hora del matí.
Clàudia i mama dins el cotxe anant a la Llar (que tenim a l'altra punta de ciutat!)
La mama no hi és tota, perque diem que ha anat veient com tocaven quarts i hores durant la nit ( entre cremors d'estómac, ciàtica, patades del karateka Lluc i altres, l'insomni comença a ser evident).
De sobte, la Clàudia diu:
- Mamaaaaa, demà "vinarem" a comprar un "palmeruuuu"???????
I la mama:
- Ein????
Al moment, la mama gira el cap i veu que estan passant al costat de la plaça on cada any es coloquen les quatre paradetes que venen... les palmes i palmons pel Diumenge de Rams!!!

I ara jo em pregunto: d'on carai ha tret això dels "palmerus"?
És senzillament un embolic lingüístic?
O és que la meva filla s'espera trobar al mossèn i a l'ajudant beneïnt la palma tal que així...



Sincerament he rigut molt aquest matí amb aquesta "sortida" de la petarda, i tot i haver-li explicat que es diu palma o palmó, ella insisteix en dir-li "palmeru"... potser perque el veu com un "plumeru"?????

Diumenge anirem a beneïr el Ram, com cada any.
Ho fem més per tradició que no pas per creença, m'emprenya admetre-ho però és així. De fet, nosaltres no entrem mai a missa després, en canvi els meus sogres sí (i les cunyades també, encara que tampoc crec que ho facin pel culte...). Els meus pares tampoc entraven mai, es quedaven a fer-nos companyia o marxaven.

Fins que no vam començar a sortir junts en Jordi i jo (ja farà onze anys, bufff...), no havia tornat a anar a la benedicció del Ram d'ençà que jo ja havia complert els 10 anys. En Jordi ja tenia un nebot, i la tradició manava, o sigui que cada any allà hi erem nosaltres.
Amb l'embaràs i el naixement de la Clàudia, la tradició encara ha arrelat més (quin remei!) i cada Diumenge de Rams la Clàudia ha tingut la seva palma, fins i tot quan encara estava dins la panxa de la mama (una palma petitona penjada al pit)



Diumenge el meu pare no serà amb nosaltres.
No el sentiré despotricar contra els mossens (diguem que era un xic alèrgic a tot el que tenia a veure amb l'Església, que no amb la creença en sí).
Tampoc el podré sentir criticar l'alta concentració de "pijo" per metre quadrat que hi ha sempre aquesta data davant de l'església de Sant Pere.
I sobretot no el podré veure emocionat mirant la seva néta com aixeca la palma amunt.

No recordo gaires Diumenges de Ram acompanyada del meu pare, moltes vegades la feina no el deixava venir.
Però sí que tinc un record preciós per mi: una fotografia de quan jo devia tenir més o menys l'edat que té ara la Clàudia, a coll del meu pare, entre tímida i cofoia ensenyant la meva palma.
Espero que des d'on estigui pugui veure la seva néta com ha crescut en aquests quatre mesos que fa que no és amb nosaltres... (si sento bufar un alè de tramuntana, sabré que ets aquí...)

És meu!

"Que sàpigues que és meu!
En Lluc és meu i només meu!
O sigui que ni t'hi acostis...
Ja prou que me'l remena cada dos per tres aquell senyor amb la bata blanca, que li medeix la panxa a la mama i grava en video al meu germanet!
En Lluc és meu, la panxa és meva i la mama és meva!"

Aquests podrien ser ben bé els pensaments de la Clàudia quan el seu papa ens va fer la foto. No penseu pas que exagero, perque als vespres, quan s'abraça a la meva panxa no deixa que en Jordi posi la mà... Ja ens hem hagut de posar seriosos un parell de cops, explicant-li que en Lluc és el seu germanet però també és el fill del papa, i se l'estima tant com ella, i també vol abraçar-lo...
De moment, molt d'amor, carinyus i mimitus... que si li compraré un pipu, que si li canviaré els bolquesr, que si li donaré la maneta...
Quan el tingui al davant ja us explicaré...

(ara que, quan m'abraça i em petoneja la panxa.... en fonc!!!!!)

Solució al 100è joc literari d'en Tibau

Us enrecordeu de la celebració del Joc Literari nº 100 d'en Tibau?

Doncs avui ja us puc posar la solució.
De fet, no crec que calgui, perque estic seguríssima que tots l'haureu endevinat... o no!

Es tractava d'el fragment inicial d'aquest llibre:




Les pistes que us vaig deixar no eren gaire difícils, no?? (o difàcils, com diu la Clàudia, hehe)

Espero que molts ho hagueu endevinat, i que tots us hagueu passat tant i tant bé com jo participant en aquest joc.
Ara ja ho puc dir, m'he quedat a 65 encerts i n'estic més que satisfeta!
El que aniré a fer desseguida és esbrinar els tres llibres que em falten i que em porten "pel camí de l'amargura", hehe :
- el de la zel (pensava que era Sami Naïr, però no...)
- el de Distopies ( m'he estat trencant el cap amb les dones escriptores, però noi, no hi ha hagut manera...)
- i el de Cap a la "A" (la paraula rara és "ragot", però no m'ha ajudat a trobar el llibre ni l'autor, que per cert, és rus o no?????)

En fi, que com ja he dit abans, m'ho he passat pipa, i només per això dono les gràcies i una abraçada enorme a en Jesús Mª Tibau