Bricomania

Voleu una ajudant per fer bricolatge???


Té totes les eines necessàries sempre preparades i a punt:



Està per la feina i no s'entreté. Una màquina!:



I us troba qualsevol defecte de construcció a l'instant!:



Què me'n dieu???

Aix... però em sembla que només hi ha un petit problema... tant el patró com l'ajudant s'adoren, i no sé jo si estarien gaire d'acord en separar l'equip!

Xocolata

Som uns afortunats, jeje.
Tenim una amiga, la Gemma, que treballa aquí, i és tan guapa ella (no és piloteig, jiji) que de tant en tant ens porta "delicatessen" de xocolata per poder tastar.
El cap de setmana passat ens va portar tres tipus de xocolata negra, de la casa Valrhona, fetes amb cacau del Carib i d'Àfrica, amb uns percentatges realment impressionants: una amb el 64%, l'altra amb un 70% i una bomba amb un 85% de cacau pur (jo em quedo amb la de 70, boníssima!)



A mi la xocolata m'encanta, sobretot la negra, sense llet (encara que si només hi ha aquesta, no li'n faig fàstics, no no no...), i a en Jordi també. La Clàudia, en canvi és un xic "rara avis", ja que ni li va ni li vé, és més, ella sempre diu que la xocolata no li agrada... tot i que ara l'està començant a gaudir (de vegades li'n donen a la Llar, i fins ara no en menjava, però ara diu que la del cole li agrada... en fi...).
Totes les teories i mites de la xocolata em semblen un xic exagerats, ja que et pots engreixar tant si menges tota una presa de xocolata al dia com si et menges una barra de pa... i bé que el pa no és cap aliment dolent ni estigmatitzat, no? Tot a la seva mesura... Igual que el fet que faci sortit granets... potser a algú li'n fa sortir la xocolata, però a d'altres és el formatge i a d'altres senzillament la pell grassa...
No sé què n'opineu vosaltres, però a mi, per moltes pegues que li posin, em continuarà agradant... i en continuaré menjant! (no se li pot negar res a una embarassada, no? jijiji)

Ah, i per cert, el mite de la xocolata com a substitut del sexe... què voleu que us digui... em sembla que no cambiaria pas res per una bona ració... de sexe, vull dir!!!!

I nosaltres, on dormim...???

Heus aquí un altre dels "terrorífics" i "perversos" efectes del co-llit... juas, juas, juas.

I ara nosaltres on dormim???

( encara que no ho sembli, el llit és de 150cm... aviat augmentarem l'espai en 90cm més!)

Joc literari de Jesús Mª Tibau

Cada dia faig nous amics gràcies al blog, i vaig descobrint universos que m'omplen, em diverteixen, m'informen...

Un d'aquests nous universos que m'ha atret i ha aconseguit enganxar-me és el blog de l'escriptor Jesús Mª Tibau, Tens un racó dalt del món, al qual hi he arribat gràcies al divertidíssim i interessant blog de dos "catxondus", en Sergi i l'Avi Gres, el Personal i Transferible.
Visiteu-los tots dos, perque valen molt la pena!

En el blog d'en Jesús, aquest proposa tot un seguit de jocs literaris.
Avui m'he decidit i m'estreno començant pel 95è joc literari, en el qual hem de crear un text d'entre 100 i 200 paraules inspirades en la imatge d'una estàtua.
Us poso la imatge i el text que he creat.



Altiva i ufana dalt del seu pedestal, gaudia del vent acaronant-li la panxa.
El sol del migdia li proporcionava l'escalfor necessària per sentir-se viva, per imaginar que no era sols un tros de metall fred i inert. Els dies de pluja somiava sensacions perdudes mentre les gotes li lliscaven pel cos, enfilant camins sinuosos que irremeiablement anaven a parar a l'embut de les passions secretes, púdicament difuminat.
Les seves proporcions etèrees, la brillantor que desprenia, la serenor que reflexava... la feien sentir gairebé perfecta, quasi divina.
Sabia que era el centre de les mirades, i li agradava sentir-se observada, notar les llambregades furtives i ruboritzades posades als seus pits turgents.
El desig l'omplia, l'emoció de saber-se un regal pels sentits la dominava...
Només una tristor enterbolia la seva egolatria: no podria mai regalar la calidesa d'una abraçada, i això era el que realment la convertia en imperfecta.

Aaaaagggghhhhh... el primer!!!!

Ja ha sortit el primer!
Ha tardat 31 anys, 3 mesos i 23 dies a sortir, però el molt cabró ha hagut de sortir...
No es podia esperar una miqueta més?????

Jo tinc la teoria (patillera potser, però em reconforta un xic) que ha sortit per culpa de tot el que estic passant aquests últims mesos: pels nervis, l'angoixa, el dolor...
Pel fet de fer-me gran, dieu?... NOOOO!!! Ni pensaments!!!
O potser sí...???

Ja ho sé que hi ha gent que en té de fa més temps que jo, i que en tenen més...
... però i a mi què? (amb tots els respectes...)
Que me'n surtin a mi... jo no ho voliaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!!!

I ara què faig?
El deixo estar allà enmig, rodejat i abraçat pels seus congèneres solidaris amb la mà que els alimenta (és a dir, amb mi) i per tant del color que toca (entre castany, ros i ves a saber què), perque caigui tot solet sense fer soroll...
O me'l trec a sac, per fer-lo desaparèixer del meu cuir cabellut i així retornar al meu estat de gràcia inicial, interromput ahir al migdia quan el vaig descobrir per casualitat al mirallet del cotxe? (sentada al seient de l'acompanyant, eh? no comencem a despotricar...)
I si ho faig no me'n sortiran la tira i mitja més com diu la llegenda urbana... veritat?

Uff, quin dilema...

(per cert, amics i amigues que ja us esteu fregant les manetes sabent com us podreu riure i "catxondejar" de mi...
penseu que quan sigui velleta i amb tots els cabells blancs... seré així:

Frase del dia: de pega...

La frase d'avui no és de cap eminència científica, ni de cap escriptor reconegut, ni de cap geni il·luminat... tot i que, qui la pronunciava, tenia un xic de tot això: era un gran observador empíric, un poeta d'amagat i un geni en molts aspectes (a la cuina, a la feina, caçant espàrgols o cuidant la seva néta)

Dedicada a ell, el meu pare, que tan sovint la pronunciava, i amb la sana intenció d'exorcitzar un xic el mal karma que m'envolta últimament... allà va:
(per cert, em sap greu el llenguatge, però la genialitat de la frase rau justament aquí...)

El qui està de pega,
fins i tot amb els collons ensopega!

Rock'n'Roll Star

Per alegrar un xic aquest tia tristot...

No em direu que no hi té traça???
Almenys a posar cara de bateria de grup heavy...

Frase del dia: el fruit madur

La frase d'avui m'agrada especialment.
Perquè? Doncs perque explica molt senzillament el procés maduratiu infantil (aplicable a qualsevol procés evolutiu...), i serveix de base per als que creiem justament en això, que no cal accelerar processos.
És del poeta André Gide i la vaig trobar dins la revista Viure en familia, de la qual som subscriptors i que recomano efusivament (la seva versió en castellà és Crianza natural)

En què podem reconèixer que el fruit està madur?
En això: que abandona la branca.

Concert dels "Solet Suns"

Aquest és un post dedicat especialment a en Carles, perque després de tant d'estrés muntant l'exposició rigui una estona veient les pallassades que fa quan s'ajunta amb el meu home i la meva filla.

A la Clàudia li agrada molt la música, cosa que nosaltres potenciem com podem: cantant, escoltant música i demanant als Reis instruments per poder tocar.
Quan vénen amics a casa, últimament muntem concerts on "perpetrem" tot tipus de música, i on tots tenim un instrument: un té les maraques, l'altre el xilòfon, l'altre la bateria, l'altre la pandereta, l'altre la flauta, l'altre la guitarra... (ull, que la guitarra no és de joguina, és un oukelele amb cordes de veritat i que si algú de casa el sabés tocar sonaria bé i tot!).
Fa unes setmanes ho vam fer amb la Núria, en Joan i la Júlia, i la setmana passada va ser amb en Carles i la Maria.

Avui penjaré el vídeo de la "jam-session" d'aquest últim dia, perque a part de ser divertidíssima, té molt de mèrit el fet que ells... no tenen fills encara! I jo no sé qui s'ho passa més bé, si la Clàudia o en Carles!!!!
Vaig "amenaçar" a en Carles que penjaria el video... però sembla que no s'ho va acabar de creure del tot... o potser era el que volia, que tothom conegués la seva faceta més rockera...

Carles, no t'enfadis amb mi, però és que aquest vídeo no té preu!!!... i ja saps que m'estic portant bé i no penjo fotos, jejejeje.

M'encanta tenir amics així, amb els quals un diumenge a la tarda casolà passa volant, i als quals la Clàudia espera sempre amb candeletes, sabedora que s'ho passarà pipa amb ells!!!
(haig de dir que el papa té un xic de gelos que la seva filla digui "guapo" a un altre que no sigui ell...)

No us perdeu el "uan-chu-trí" del principi, les cares del papa i d'en Carles, el ritme de la Clàudia, els riures de les que gravem i la salutació final...
El que deia: impagable!

62

Felicitats... allà on siguis...

Gràcies pel gorro, Aurora!

La nostra amiga Aurora ens ha enviat des d'Eslovènia un gorro de llana per la Clàudia fet a mà per ella.
A la Clàudia (i als papes també, que consti) li ha fet una il·lusió terrible, i com que no se'l treia ni per estar per casa, hem decidit fer-li un vídeo per donar-li les gràcies ben efusivament!!!!

Segur que el veurà d'aquí uns dies, perque ara estan gaudint d'unes merescudíssimes vacances...
Aquí el tens, un petonàs!

Un bocí de terra

El meu pare sempre havia volgut tenir un hortet.
Quan treballava a Llançà, estava més feliç que un gínjol perque darrera el restaurant hi tenia un peasso hort.

Ara fa un any i mig, quan es va prejubilar, va trobar un hort just al poble del costat (havia de passar per davant de casa nostra i això encara l'emocionava més, perque tenia un excusa perfecta per venir a veure'ns cada dia, jeje). El propietari no li cobrava res, només volia que la terra estigués treballada, i ens deixava les dues barraques per poder-hi guardar trastos.
Quan l'home va saber que el meu pare s'havia mort, li va donar un bon disgust, pobre... s'havia encarinyat amb el meu pare (parlaven el mateix "idioma", jeje)

En Jordi i jo vam decidir que mirariem de fer el possible per conservar l'hort: era el raconet del meu pare, on era feliç i estava tranquil, i hi anàvem sovint amb la Clàudia a jugar amb la terra. Voliem poder-hi anar els estius, com haviem planejat amb el meu pare, i fer dinars i berenars...
Era un racó tot seu... i jo volia que fos un racó tot meu i de la meva familia, on recordar-lo rient....
Quan vaig entrar a la barraca fa unes setmanes, em vaig trobar tot com si hagués estat allà el meu pare el dia abans: la roba de treballar a la cadira, les botes just a davant preparades per entrar en els seus enormes peus, a la taula l'agenda del pagès oberta per la última data en què va ser allà, el 18 d'octubre, just dos dies abans que demanés anar a urgències perque cada cop li costava més respirar... encara hi havia escrites unes poques paraules: " ha plogut una mica".

En Jordi ha fet tot el possible per arribar a un acord, i el pobre home de l'hort també... però la crisi hi és per tothom, i ahir ens va trucar per dir-nos que un home li havia ofert pagar-li un lloguer per treballar-li l'hort... I clar, què hi pot fer ell? I nosaltres?

Res... només plorar moltíssim, perque se n'ha anat un altre bocí del meu pare amb aquell hort...

Mama artista

La mama de la criatura (mmmm, aviat hauré de parlar en plural...) necessitava fer alguna cosa per deixar la ment en blanc, per relaxar-se i no pensar en res que l'entristís o l'amoïnés. Necessitava concentrar-se, fent alguna cosa de profit i que n'obtingués una satisfacció personal.
I a fe que ho ha trobat!

Pensant, pensant, va decidir fer alguna coseta que l'ajudés a estalviar i que potenciés un xic la poca habilitat manual que tenia: fer manualitats.
Quines? Doncs de moment, dues de senzilletes: pintar en tela i fer aplicacions de tipus patchwork a la roba.
Per què? En un principi per poder aprofitar roba, sobretot de la Clàudia, que està tacada, per renovar vestuari i per estalviar calés, doncs no és el mateix comprar una samarreta llisa (o uns pantalons, o un vestit...) a 4€ com a molt, que comprar qualsevol peça de roba decorada, que et claven el que volen i més.

Està tot just aprenent, perque sincerament les seves habilitats pictòriques són força mínimes... i ja no us dic el seu art cosint... Però se n'està sortint força bé, i el que és millor, tant el papa de la criatura com la criatura estan encantadíssims i van fardant a per tot!!

Us deixo algunes de les seves obres d'art... no sigueu gaire cruels, sisplau... la pobre està ben emocionada, jeje!

La primera prova... va sortir prou bé no?

Una samarreta per l'artista... primer coses senzilletes

L'elefantet amb globus... quina feinada a pintar sobre un fons fosc!!

La millor model que podria tenir la mama, mostrant ben orgullosa la seva samarreta

La primera aplicació en una faldilleta de la Clàudia... xula la Kitty, eh?

I ara... ja està recopilant bodys, granotetes i samarretes per tunejar-les per en Lluc.
Prepareu-vos!!!!

Frase del dia: somiant amb el teu amor

La frase del dia d'avui no és en realitat una frase sinò uns versos de Miguel de Unamuno, que aboquen una mirada dolça i tendra al collit.

Cuando duerme una madre junto al niño
duerme el niño dos veces;
cuando duermo soñando en tu cariño
mi eterno sueño meces

Us presentem a....

En Lluc!!!!!!

I pels escèptics....

Arreglá pero informal

"Gràcies" a la tata Marta, i a que ens dóna roba per la Clàudia, de tant en tant ens trobem amb estampes com aquesta...



Pels que no ho capteu... fixeu-vos en l'acurat estilisme: pijama i sabatetes de princeseta amb lluentons....
I la "pose" model de cutre-revista????

Aaaaaaaaghhhhhhhh (i així tooooooota la tarda i vespre... en fins...)

Hem anat al Circ!!!

Dissabte vam anar al Circ Aquàtic, de la companyia Cirkid, a Girona.
Va ser ideal, perque ens van regalar les entrades (gràcies Eva!) i perque amb el dia de pluja que feia, només haguéssim pogut quedar-nos tancats a casa. D'aquesta manera, la Clàudia va anar per primera vegada a la seva vida al circ, un circ orientat específicament als nens, sense animals vius i molt ben muntat.
Hi anàvem sense tenir idea del que trobariem i de com reaccionaria la Clàudia, si li agradaria, si s'espantaria, si se'n cansaria... I va ser una grata sorpresa tot plegat.
L'espectacle va ser molt bonic. Tenia un fil argumental, segons el qual un mariner un xic despistat quèia a l'aigua i arribava a un món submarí ple de tortugues gegants, meduses, pops, peixets i un enorme tauró, que ajudaven a equilibristes, trapezistes i demés artistes en els seus espectacles. Com ja he dit, no hi havia animals vius, tots eren representats en cartró pedra o espuma, d'una manera molt visual i simpàtica.
El més espectacular de la funció és la presència gairebé contínua de l'aigua, mitjançant un sistema de fonts i una plataforma enlairada de la qual baixen infinits fils d'aigua, que dónen un aire màgic a tot l'espectacle.
I la Clàudia s'ho va passar pipa (i els papes també, sincerament).
La única pega que li vam trobar va ser la durada, dues hores ben bones... cosa que potser pels nens es pot arribar a fer un xic massa llarg.
Però tot i això, us el recomanem molt.
Si teniu mainada i teniu la oportunitat que aquesta companyia visiti la vostra ciutat, val la pena anar-hi.
Us deixo algunes fotos, de l'espectacle i de la petarda mirant-se'l!