Bona nit... i bon dia!

"Així de contenta i pallassa me'n vaig a dormir...."



"I amb aquestes pintes em llevo al matí!!"



"Bon dia a tots i a totes!!!!"

Fulles del meu arbre...

Per tots vosaltres.

( aquí teniu l'enllaç amb l'original en castellà )

L'ARBRE DELS AMICS, Jorge Luis Borges.

Existeixen persones a la nostra vida que ens fan feliços per la senzilla casualitat d'haver-se creuat en la nostra vida. Algunes recorren el camí al nostre costat, veient moltes llunes passar; en canvi d'altres amb prou feines les veiem entre un pas i l'altre.
A totes les anomenem Amics, i n'hi ha de moltes classes.

Tal vegada cada fulla d'un arbre caracteritza un dels nostres amics.

El primer que neix del brot és el nostre amic Pare i la nostra amiga Mare, que ens mostren què és la vida.
Després vénen els amics Germans, amb els que dividim el nostre espai perque puguin florir com nosaltres.
Llavors coneixem tota la Familia de fulles, al es quals respectem i desitgem bé.

Però el destí ens presenta altres amics, que no sabiem que es creuarien en el nostre camí. A molts d'ells els anomenem Amics de l'Ànima, amics de cor. Són sincers, són vertaders. Saben quan no estem bé, saben el que ens fa feliç. I de vegades, un d'aquests amics de l'ànima esclata dins del nostre cor. Aquest dóna brillantor als nostres ulls, música als nostres llavis, ales als nostres peus.

També hi ha aquells amics per un temps, tal vegada unes vacances o uns dies o unes hores. Ells acostumen a colocar somriures als nostres rostres durant el temps que estem propers.
No podem oblidar ela amics distants, aquells que estan a la punta de les branques, i que quan el vent bufa sempre apareixen entre una fulla i altra.

El temps passa, l'estiu se'n va, la tardor s'acosta i perdem algunes de les nostres fulles. Algunes naixeran el proper estiu i d'altres es quedaran durant moltes estacions. Però el que ens fa feliç és que les que han caigut continúen a prop nostre, alimentant les nostres arrels amb alegria. Són records de moments meravellosos, de quan es van creuar en el nostre camí.

Et desitjo, fulla del meu arbre, pau, amor, salut, sort i prosperitat. Avui i sempre...

Simplement perque cada persona que passa per la nostra vida és única, sempre deixa un xic de sí i s'emporta un xic de nosaltres.
N'hi haurà que s'emportaran molt, però no n'hi haurà cap que no ens deixi res.

Aquesta és la major responsabilitat de la nostra vida, i la prova evident que dues ànimes no es troben per casualitat.

Frase del dia: costums bàrbars

La frase del dia d'avui és de Carl Sagan, un erudit no tan sols en cosmologia sinò també en molts altres camps més qüotidians, i està extreta del seu llibre El món i els seus dimonis: la ciència com una espelma en la foscor

El tinc en gran consideració a Sagan, i dono les gràcies a la meva amiga Angaleta per il·luminar-me de tant en tant amb els seus pensaments.


Les generacions que han de venir trobaran, sens dubte, bàrbars alguns dels costums del nostre temps: potser la insistència a fer dormir sols - i no amb els seus pares - els petits, fins i tot els bebès.

Nen o nena?

A mida que van passant les setmanes d'embaràs, la pregunta ja va sortint de la boca de tothom qui m'envolta:
- Ja sabeu si és nen o nena?
I la resposta, de moment, sempre la mateixa:
- No, no... encara no ho sabem. Ja falta poc.

De fet és veritat, en teoria falta poc, perque d'aquí dues setmanetes ja tenim l'ecografia morfològica, la de la meitat de l'embaràs, i en teoria en aquesta ja s'ho miren i remiren bé per poder assegurar quin és el sexe de la criatura.

Mentrestant, les porres, apostes i elucubracions sobre què porto a dins meu es van succeïnt. De moment, en les dues families guanya el nen. Entre els amics hi ha disparitat d'opinions. I entre nosaltres, doncs va a estones. A mi m'agradaria molt una altra nena, en Jordi diu que li és igual, però sé que un nen li agradaria molt... i la Clàudia té un petit cacau mental: es pensa que en vénen dos de cop (clar, tanta tonteria amb el "germanet o germaneta" ha acabat liant-la!), i tant si és nen o nena li posa el mateix nom, Sergi (que, ja em sap greu carinyet meu, però no es dirà així en cap cas).

Arran d'una amiga, vaig saber que hi ha un mètode científic pel qual, mitjançant una senzilla analítica de sang, pots saber el sexe del teu fill inclús a les poques setmanes d'embaràs. El test es diu DeteSex, i en teoria aviat sabrem si és tan fiable com diuen!

Però el més divertit és intentar esbrinar el sexe mitjançant els mètodes "tradicionals". És un xou! Us n'explico alguns.

- La forma de la panxa, segons diu molta gent, t'explica clarament si portes un nen o una nena: si la panxa és punxeguda i baixa, claríssimament és un nen. Si en canvi és rodona i més aviat t'omple, doncs és una nena. El que no diuen és si la panxa és rodona i baixa, què passa? Que tinc un àlien??? Segons aquest mètode això és el que espero jo...

- El naixement del cabell de la nuca del fill anterior també prediu el sexe del futur bebé. Si neix en forma de cueta, seguríssim que és una nena, si en canvi neix recte, tindré un nen. Segons això, porto una nena. Però clar, aquest mètode no funciona si és el primer fill que esperes... llavors no pots fer-ho amb el nebot, cosinet o germà, no, no.

- El moviment d'una agulla o d'un anell de casats sobre la panxa de la mare o sobre el palmell de la mà, són proves semblants i que irrefutablement et diuen el sexe del fill que esperes. Si l'agulla o l'anell es mouen amb moviments circulars és una nena, i si els moviments són rectes és un nen. El problema ve donat pel fet que a uns països és així com ho he explicat, però en d'altres és a l'inrevés. Per tant, potser aquí estic esperant una nena i en canvi a Bolivia resulta que porto un nen. Llavors... me'n vaig a parir a un lloc o a un altre segons les meves preferències???

- La Taula Xinesa o calendari llunar diuen que és el mètode no científic més fiable de tots per predir el sexe del futur fill. Mitjançant l'edat llunar de la mare (l'edat més un) en el moment de la concepció del fill i el mes de concepció, es calcula si s'ha procreat un nen o una nena. Segons els meus càlculs, espero una nena (amb la Clàudia ho va encertar...). Quin problema hi veig? Doncs saber exactament el mes de concepció. Les ovulacions no són exactes, i calcular exactament quan et vas quedar embarassada no és tan fàcil com diuen algunes. I si a sobre, coincideix amb canvi de mes... quin mes calcules, un o l'altre???

En fi, que de moment ens esperarem a la tecnologia dels ultrasons, altrament dita ecografia, i així assegurarem el tret... o no...

Petisius casolans

Per als no acostumats al llenguatge de la Clàudia, els "petisius" a casa nostra són els Petit Suisse, aquella mena de formatge(?) fresc de coloraines, el més conegut dels quals és el de maduixa, que a tots els nens (i a molts no tan nens) els encanta.
La meva teoria és que contenen alguna ingredient addictiu, jeje, perque realment hi ha nens que es tornen literalment bojos per un trasto d'aquests!!!
La Clàudia no és aliena als poders atractors d'aquest postre infernal. Sempre que pot en demana un, a veure si cola, i quan anem a comprar, si passem per davant de les neveres, endevineu què demana?
Així que, fa uns dies vaig descobrir que en podia fer jo mateixa a casa, d'aquesta manera controlo realment els ingredients! Vaig trobar les receptes a dos blogs que segueixo força, el de La cuina en bolquers i el de la Gemma, que en fa una recepta més lleugera, i em va agradar tant la idea que l'he posat en pràctica desseguida.
Són ràpids i fàcils de fer, i el resultat és espectacular!
Ahir al vespre, la Clàudia, el papa i la mama vam poder assaborir-los, i us assegurem que estan boníssims! O sigui que ja sabeu, a fer "petisius" per un tubo!!!

Frase del Dia: no adelantem processos

Avui enceto una secció, que l'he anomenat "Frase del dia", perque navegant i llegint sovint em trobo frases o paràgrafs que comparteixo, m'agraden o senzillament em fan sentir millor, i me les guardo per mi.
Això crec que és un xic egoïsta per part meva, i he decidit anar-les penjant al blog, de manera que tots les podem compartir.

La d'avui és d'una pedagoga i mestra Waldorf (pedagogia de la qual us parlaré un altre dia), i la vaig trobar en un blog que segueixo molt, el de Cuatro en la Cama

La infancia no es el tiempo para adelantar los procesos, es el terreno abonado para sembrar las semillas que más adelante brotarán como pensamientos y capacidad intelectual. Es la etapa para aprender a través de las manos, los ojos, la boca, los pies, para experimentar las leyes físicas del mundo, para mojarse con el agua, jugar con la tierra, volar cometas con el aire, fascinarse con el juego, entrar en la realidad donde se vive.

Elena Martín-Artajo Pedagoga y maestra Waldorf

Amb la llum del fanaleeeet, la la lalalalalaaaa...

Ja sé que els Reis ja han passat, però la nostra filla sembla que això no ho té gaire clar, i caaaada dia va cantant la mateixa cançó.

Per ser solidaris i perque tots pogueu gaudir del talent musical d'aquesta petarda, us deixem aquí un vídeo amb el debut oficial de la Clàudia en el món de la cançó d'autor (per la guitarra i la "pose" a lo Paco Ibáñez...)

Aquí teniu "Amb la llum del fanalet", en versió unplugged:

Carta a Esther

Saps que la tecnologia ens ha unit com dues ànimes errants.
Saps que l'amistat és quelcom més fort que mots, abraçades i petons.
Saps que la distància no sempre és l'oblit, que un amic sí que pot ser per sempre.

Saps que per tú caçaria milers d'estrelles i te les posaria a la falda, només per veure't somriure.

Però tú ja en tens d'estrelles, una que no podràs oblidar mai i que et guiarà en el camí de la teva vida, i una altra que t'està esperant, que està esperant el moment en què pugui arribar fins a tú, amb una o altra apariència. I tigues paciència, perque vindrà.

Sé que aquests dies, per molt que brilli el sol, per molta alegria que es respiri al teu voltant, seran sempre grisos. No et puc prometre que això canviarà, ni tampoc sé si ha de canviar, doncs un tros del teu cor se'n va anar amb la Maria i aquest bocinet d'ànima que et falta, cap pedaç el podrà reparar.
Però el que sé segur és que em tindràs sempre al teu costat, en els moments difícils tant com en els moments joiosos que vindran.

Tens (teniu) un cor enorme on hi cap tot l'amor del món, i tingues clar que tota aquesta tendresa no existeix en va, no es perdrà en racons inhòspits ajudada per la deseperança, la tristor o l'esgotament. Tot aquest amor us fa cada dia més forts, i us serà retornat amb escreix. Quan? Això no ho sé, però ho veuré aviat, n'estic segura.

Mira al cel i busca aquestes dues estrelles quan les llàgrimes enterboleixin la teva mirada.
I si això no et reconforta... truca'm: robaré un trosset de cel lluminós per tu.
Petons.

No té preu!

Aquests dies de festes hem pogut "gaudir" de diferents converses amb familiars i amics en les quals, per un motiu o un altre, s'acabava comentant, primer com "de passada" per després explaiar-s'hi acaloradament, el fet de dormir junts, en coallitament els tres, cada nit.

Jo encara no entenc aquesta dèria de treure el tema contínuament.
No hi veig el què.
Per nosaltres és una cosa ben normal que entra dins el nostre camp d'intimitat familiar, i no n'acostumem a parlar... no perque no ens agradi, o ens faci vergonya, sinò perque igual com altres pares no parlen cada dos per tres dels seus fills que dormen bé a la seva habitació, doncs nosaltres creiem que no és cap fet a destacar que la nostra filla dormi amb nosaltres.

Però estem arribant a la conclusió que a l'altra gent aquest fet els deu semblar més aviat... exòtic. O excèntric. O... no vull imaginar què.

Ens n'hem de sentir de tots colors: que si ja "ens aplanyen" (a nosaltres? perquè? que ens heu sentit queixar mai?), que si ens costarà molt treure'ns-la del llit (de moment nosaltres no hem dit que la volguem fer fora, quina pressa teniu?), que si estem fent mal fet (nosaltres no entrem en terrenys tan pantanosos com és el de jutjar ningú com educa als seus fills, no entenem perquè amb nosaltres i el tema del dormir la gent s'hi explaia tant...), que si "ui! a la classe del meu fill hi ha una nena de X anys que encara dorm amb els seus pares!! i no se la treuen de sobre!" (i nosaltres coneixem X nens que han dormit amb els seus pares i després, de manera natural i voluntària han decidit dormir sols... i? sempre podrem trobar exemples a cada banda).

Ja ens podem afartar d'explicar que és una decisió nostra, privada i pensada, que ens agrada dormir els tres junts, que ja arribarà el moment en què la Clàudia demanarà anar a la seva habitació, que ella és feliç i nosaltres també...
No hi ha manera,
Sempre hi ha un moment, una excusa, per emetre la pregunta de marres que desencadenarà en un torrent d'opinions i consells paternalistes: "encara dorm amb vosaltres la Clàudia?". O bé per emetre una afirmació categòrica tal com: "clar, això passa perque la feu dormir amb vosaltres! si dormís sola això no passaria"

En fi, que a nosaltres no ens molesta haver de contestar cada vegada a les mateixes qüestions, haver d'explicar cada cop que som feliços així, haver d'insistir sempre que estem fent el que creiem millor per la nostra filla i per nosaltres.
El que passa és que cansa una miqueta.
Sembla que ens hàgim de disculpar cada vegada, que hàgim de donar explicacions per una manera d'educar que al cap i a la fi no fa mal a ningú, ni a nosaltres tres ni a ningú de l'exterior del nostre nucli familiar.

Jo, cada vegada que sorgeix una conversa així, quan ja me'n canso de sentir segons quines coses, quan ja m'estic començant a enfadar perque em sento qüestionada en la nostra manera d'educar (sobretot m'enfado perque nosaltres no ens hem atrevit mai a fer una cosa semblant, tot i pensar diferent en molts aspectes com el dormir, menjar, la criança, la manera de transmetre segons quins valors..., perque considerem que cadascú fa el que millor pot fer, sense entrar en prejudicis absurds), quan començo a sentir-me ofuscada i em vénen ganes d'engegar a dida a algú... m'evadeixo, i em trasllado en plena nit, sentint l'escalfor de la meva petita a l'espatlla, o de bon matí, despertant-me amb l'abraçada de la meva nineta i essent la primera cosa que veig els ulls brillants de la Clàudia.

I llavors penso que la majoria no saben el que es perden.
Penso que ja poden parlar i parlar, que a mi no em treuran aquesta sensació de pau.
Penso que gaudir així de la nostra filla... no té preu!

Us desitgem un bon any

Després de tants de dies desconectats crec que el millor és començar aquest nou any desitjant-vos que el 2009 sigui generós amb tots, i que ens porti moltes rialles i alegries!




Aquesta setmana prometo explicar-vos com han anat aquests dies de festes, descontrol horari i disbauxa de regals. De moment, només us avanço que els papes de la Clàudia em sembla que haurem demarxar de casa si volem conviure tots junts : nena, papes i joguines!