No calen paraules...
dimecres, 30 de setembre del 2009
dilluns, 28 de setembre del 2009
El grèvol viu
El grèvol viu en tu,
i ara també en mi.
Creix vida de les teves entranyes,
i el verd em recorda
que de la pols en poden néixer somriures.
i ara també en mi.
Creix vida de les teves entranyes,
i el verd em recorda
que de la pols en poden néixer somriures.
divendres, 25 de setembre del 2009
Frase del dia: Alegries petites
Recupero aquest fil de la Frase del Dia, amb una de l'escriptora Pearl S. Buck, que recomano que llegiu algun dia.
La dedico a en Jesús Tibau, ja que m'ha fet recordar-lo a ell i les seves "felicitats petites".
La dedico a en Jesús Tibau, ja que m'ha fet recordar-lo a ell i les seves "felicitats petites".
Moltes persones es perden les alegries petites
mentre esperen la gran felicitat.
mentre esperen la gran felicitat.
Cada dia podem trobar una alegria petita, una felicitat petita al nostre costat... el que costa és adonar-nos-en que hi és...
dimecres, 23 de setembre del 2009
Setmana Internacional de Criança en Braços 2009
Aquesta setmana se celebra La Setmana Internacional de la Criança en Braços, iniciativa de Babywearing International i organitzada aquí al país per Red Canguro.
Aquest any, el motiu de la Setmana és "Al alcance de tus besos", perquè sí, quan portes el teu fill en braços els teus petons es troben desseguida al seu abast...
A nosaltres ens agrada molt portar els nostres fills en braços. Tant en trajectes curts com en llargs. Els nens s'hi troben molt còmodes (normalment... sempre hi ha alguna excepció) i nosaltres també. Vam descobrir-ho una mica tard amb la Clàudia, però ens n'hem estat aprofitant fina ara!
No creiem que els estiguem "malcriant", ni "aviciant" ni molts altres verbs amb connotacions negatives que ens diu molta gent. Senzillament és un plaer per nosaltres, els papes, i un plaer per ells, els nostres fills.
Ja arribarà el dia en el qual no vulguin els nostres petons, o les nostres carícies els molestin, o una abraçada sigui motiu de vergonya davant dels amics... Ara per ara, ens n'aprofitem al màxim!!
A casa tenim dos sistemes:
1. El Foular, que és una tira de roba d'uns 5 metres amb la qual ens emboliquem els dos. És molt còmode i divertit, i l'esquena queda molt ben agafada. Ens encanta! El que tenim és casolà i ens hem estrenat amb en Lluc. Hi ha moltes maneres de cordar per posicionar el nen, i al principi és un xic complicat, però és molt còmode. Pots portar el nen durant molt de temps.
2. La motxila ErgoBaby, una motxila ergonòmica que agafa la idea del foular, però en una peça més petita i amb tancaments de plàstic en comptes de nusos. La vam descobrir quan la Clàudia ja tenia prop d'un any, i ens va encantar. L'hem fet servir molt, ja que també té diferents posicions, i també és molt còmoda. La única pega és que si perds alguna peça dels tancaments (cosa que ens ha passat) la cosa es complica (pots demanar un recanvi, però és força car, la veritat...)
I aviat ens arribarà un Mei Tai, un altre sistema per portar el nen en braços d'orígen oriental, que és un entremig entre el foular (pels nusos) i la motxila (pel quadrant on s'ajusta el cos del nen). Pels que no el conegueu és això:
També tenim un cotxet, però la veritat és que el fem servir poquet...
Les sensacions que es viuen portant el teu fill abraçadet a tu bona part del dia, no tenen preu, i per això no deixaré mai de recomanar que portem els nostres fills en braços, tot i ser conscient que tothom és lliure de fer el que vulgui i pugui, clar.
dilluns, 21 de setembre del 2009
Regalar memòria
A casa tenim un cas proper en el cor, però lluny en la distància, d'Alzheimer.
La meva nonna està en ple procés, i jo em sento inútil per no poder-la ajudar, ja que mil quilòmetres ens separen.
M'agradaria poder ajudar a carregar el pes al cor que ha de suportar la meva tia, però és difícil.
I doncs què puc fer?
Doncs informar d'aquesta malaltia crec que pot ser un pas.
L'Alzheimer és una malaltia neurodegenerativa de caràcter progressiu, d'origen encara desconegut i que no té cura ni prevenció possibles de moment. Un dels símptomes més coneguts és la pèrdua de memòria, encara que en té molts més, com els canvis d'humor, les alucinacions, la conducta violenta, etc.
És una malaltia molt dura per qui la pateix, però també pels qui envolten el malalt, doncs veure com una persona que t'estimes canvia de caràcter, perd pistonada emotivament i al final ja no és capaç de reconèixer-te, és molt difícil i complicat de païr.
Aquesta il·lustració de Carlos Castellanos del trencaclosques del nostre cervell que ha perdut alguna peça, la trobo molt adient per ilustrar la malaltia.
Arrel d'un post del blog El Blog Alternativo he conegut diferents associacions, que poso més avall, una de les quals, AFAL, ha engegat una campanya de concienciació sobre els efectes d'aquesta malaltia.
És un video molt senzill però contundent, que m'ha agradat, emocionat i conmogut al mateix temps, sense que m'hagin hagut de mostrar cap imatge "sensiblona" ni hagin hagut de caure en el recurs de la llagrimeta fàcil.
És aquest, i forma part de la campanya de donacions Regala Memoria que ha engegat l'associació:
Us deixo alguns enllaços a associacions on us podreu informar i conèixer millor el món que envolta aquesta malaltia, que segurament molts de vosaltres coneixeu.
Fundación Alzheimer España
Alzheimer Catalunya
Alzheimer Internacionsl - Fundació Pasqual Maragall
Familia Alzheimer
Alzheimer Europe
diumenge, 20 de setembre del 2009
Participació al joc 126 d'en Tibau
Aquest mes, en Tibau ha proposat una cosa ben curiosa pel joc creatiu : fer una jota, amb unes característiques ben precises.
De bon principi no em vaig animar a participar-hi, però amb els dies alguna cosa sortia de dins meu... serà que tinc ànima jotaire?
Així que, aquí teniu la meva aportació, apa!
Sortint de la dutxa
al cap m'he fet un trau,
doncs he caigut de culs
pensant en el Tibau.
Aquest cop s'ha passat
amb el joc creatiu:
proposant que rimem
una jota, quin "liu"!
Davant l'ordinador
em miro les altres,
que bé que se'n surten
aquests meus jotaires!
I sense saber-ne
em trobo fent rimes,
i si no l'espifio
puc guanyar molts llibres.
divendres, 18 de setembre del 2009
Etern
Cendres al vent
et perdo per sempre.
O potser no.
Tal vegada tornes a mi,
etern, i per sempre immortal.
et perdo per sempre.
O potser no.
Tal vegada tornes a mi,
etern, i per sempre immortal.
dimarts, 15 de setembre del 2009
Resum de la jornada
Com us he explicat aquest matí, avui ha sigut el primer dia d'escola de la Clàudia.
No sé qui estava més nerviosa, si ella o jo.
I ara puc dir que ha sigut un dia molt especial per tots.
Al matí s'ha llevat amb moltes ganes d'anar a cole, ha esmorzat bé, sense fer gares tonteries, s'ha vestit, s'ha acomiadat d'en Lluc explicant-li que anava al cole, però que després tornava, que no plorés ni estigués trist (me l'hagués menjat a petons...) i ha marxat amb el seu pare, de la maneta i amb la motxilla (buida, hehe) a l'esquena.
Des del balcó els veia caminar junts, ella saltironejant, amb les cuetes al vent... i no he pogut evitar que dues llagrimes traïdores rodolessin galta avall.
La meva nena s'està fent gran.
Quan en Jordi ha tornat, m'ha dit que havia estat molt tranquila tota l'estona, fins que ell li ha començat a dir que havia de marxar i que després l'aniria a buscar. Quan ha marxat estava plorant en braços de la mestra...
A la nostra escola, l'adaptació s'està fent de la següent manera: cada dia entren 5 alumnes, fins arribar als 25 el divendres. Amb els que entren nous, els pares s'hi poden quedar una estona, i llavors marxen. Des del primer dia van a classe al matí i també a la tarda.
A migdia l'hem anat a buscar els quatre junts, i quan ens ha vist ens ha saltat a sobre!
M'he tranquilitzat molt, perque li he vist la cara serena i no hi havia signes de plor constant (a la Clàudia desseguida se li fan bosses als ulls quan plora una bona estona... com a la mama), i també la mestra ens ha dit que havia estat molt bé tot el matí.
De cop, la Clàudia ha començat a explicar-nos que estava molt contenta, que havia jugat amb els seus nous amics, que li agradava la seva bata, que a la tarda havia de tornar, que... Vaja, que ha començat a xerrar pels descosits, com una cotorra! I contenta com unes pasqües!
No ha parat d'explicar-nos coses.
Fins i tot ha volgut que truquéssim a la nonna i als avis d'Espolla, i els ha explicat tot.
No hi ha hagut manera que fes migdiada, perque deia que havia d'anar a cole a la tarda...
Al final crec que ha dormit deu minutets (després de fer-li un recital de "nova-cançó" al seu pare).
A la tarda l'he portat jo, i quan l'he hagut de deixar ha plorat un xic, però després la mestra ens ha dit que ha sigut un momentet, encara més curt que al matí, i que ha sigut una joia.
I des de llavors ha sigut un no parar de cantar, de riure, d'exclamar "estic contennnnta!", de ballar...
Al bany tots tres, papa, Lluc i Clàudia, cantant i rient.
I després jugant amb les nines a ser mestra, anomenant-les com els seus nous companys, consolant-les si ploraven, explicant-los un conte i cantant cançons.
I deveu pensar "deu estar rendida, pobreta"...
Doncs no!
Deu ser tanta l'adrenalina, tanta l'emoció, que no para... jo estic morta de son, però ella té encara energia per parar un tren.
De fet, crec que deu haver adormit a son pare...
El que més m'ha agradat del dia?
No ho sé, moltes coses:
- La cara d'emoció en veure'ns al sortir
- La il·lusió amb què ens explicava tot el que ha fet.
- Veure-la acomiadar-se d'en Lluc, tant al matí com a la tarda, explicant-li que no ha d'estar trist, perque ella va al cole i estarà contenta, i després es veuran, i que no ha de plorar... Com una mama, jeje
- La manera com ho ha enfocat tot: està fent nous amics, la seva mestra és molt maca, el cole és divertit...
- Sentir-la cantar tot el dia... És un xic martiri, perque no us podeu imaginar com desafina... però és la millor mostra de felicitat que em pot donar.
Estic contenta.
I encara que sé que aquests propers dies poden canviar molt, sé que igual com s'està fent gran físicament, la Clàudia també està creixent com a persona, i m'ho està demostrant.
La única cosa que m'entristeix és que el seu avi no és aquí per veure-la així de feliç.
No sé qui estava més nerviosa, si ella o jo.
I ara puc dir que ha sigut un dia molt especial per tots.
Al matí s'ha llevat amb moltes ganes d'anar a cole, ha esmorzat bé, sense fer gares tonteries, s'ha vestit, s'ha acomiadat d'en Lluc explicant-li que anava al cole, però que després tornava, que no plorés ni estigués trist (me l'hagués menjat a petons...) i ha marxat amb el seu pare, de la maneta i amb la motxilla (buida, hehe) a l'esquena.
Des del balcó els veia caminar junts, ella saltironejant, amb les cuetes al vent... i no he pogut evitar que dues llagrimes traïdores rodolessin galta avall.
La meva nena s'està fent gran.
Quan en Jordi ha tornat, m'ha dit que havia estat molt tranquila tota l'estona, fins que ell li ha començat a dir que havia de marxar i que després l'aniria a buscar. Quan ha marxat estava plorant en braços de la mestra...
A la nostra escola, l'adaptació s'està fent de la següent manera: cada dia entren 5 alumnes, fins arribar als 25 el divendres. Amb els que entren nous, els pares s'hi poden quedar una estona, i llavors marxen. Des del primer dia van a classe al matí i també a la tarda.
A migdia l'hem anat a buscar els quatre junts, i quan ens ha vist ens ha saltat a sobre!
M'he tranquilitzat molt, perque li he vist la cara serena i no hi havia signes de plor constant (a la Clàudia desseguida se li fan bosses als ulls quan plora una bona estona... com a la mama), i també la mestra ens ha dit que havia estat molt bé tot el matí.
De cop, la Clàudia ha començat a explicar-nos que estava molt contenta, que havia jugat amb els seus nous amics, que li agradava la seva bata, que a la tarda havia de tornar, que... Vaja, que ha començat a xerrar pels descosits, com una cotorra! I contenta com unes pasqües!
No ha parat d'explicar-nos coses.
Fins i tot ha volgut que truquéssim a la nonna i als avis d'Espolla, i els ha explicat tot.
No hi ha hagut manera que fes migdiada, perque deia que havia d'anar a cole a la tarda...
Al final crec que ha dormit deu minutets (després de fer-li un recital de "nova-cançó" al seu pare).
A la tarda l'he portat jo, i quan l'he hagut de deixar ha plorat un xic, però després la mestra ens ha dit que ha sigut un momentet, encara més curt que al matí, i que ha sigut una joia.
I des de llavors ha sigut un no parar de cantar, de riure, d'exclamar "estic contennnnta!", de ballar...
Al bany tots tres, papa, Lluc i Clàudia, cantant i rient.
I després jugant amb les nines a ser mestra, anomenant-les com els seus nous companys, consolant-les si ploraven, explicant-los un conte i cantant cançons.
I deveu pensar "deu estar rendida, pobreta"...
Doncs no!
Deu ser tanta l'adrenalina, tanta l'emoció, que no para... jo estic morta de son, però ella té encara energia per parar un tren.
De fet, crec que deu haver adormit a son pare...
El que més m'ha agradat del dia?
No ho sé, moltes coses:
- La cara d'emoció en veure'ns al sortir
- La il·lusió amb què ens explicava tot el que ha fet.
- Veure-la acomiadar-se d'en Lluc, tant al matí com a la tarda, explicant-li que no ha d'estar trist, perque ella va al cole i estarà contenta, i després es veuran, i que no ha de plorar... Com una mama, jeje
- La manera com ho ha enfocat tot: està fent nous amics, la seva mestra és molt maca, el cole és divertit...
- Sentir-la cantar tot el dia... És un xic martiri, perque no us podeu imaginar com desafina... però és la millor mostra de felicitat que em pot donar.
Estic contenta.
I encara que sé que aquests propers dies poden canviar molt, sé que igual com s'està fent gran físicament, la Clàudia també està creixent com a persona, i m'ho està demostrant.
La única cosa que m'entristeix és que el seu avi no és aquí per veure-la així de feliç.
Dia D
Avui és el dia "D".
El dia "de".
De l'inici d'una nova etapa escolar per la Clàudia: nou ambient, nous amics, nous mestres, nous reptes... Tot un món nou per ella, que s'obre el primer dia de P-3.
I de l'inici d'una nova etapa vital pels papes: nous ritmes, noves preocupacions, nous impulsos... Tot un món nou també per nosaltres, que comença el primer dia d'escola.
Sembla que era ahir quan m'assaltaven el cervell milers de dubtes a l'hora de portar la Clàudia a la Llar d'Infants... i ara, que ja hem creuat aquest primer pont, milers de pors m'assalten en el dia que la meva filla comença l'escola, el "cole dels grans".
Hi anirà contenta?
Li agradarà?
Aquest sistema educatiu satisfarà les seves expextatives, les seves il·lusions, les seves ànsies?
I les nostres?
Aquesta escola alimentarà la seva imaginació, el seu esperit?
Ens ajudarà en el nostre camí educatiu com a familia o ens posarà pals a les rodes?
...
Hi ha anat molt contenta... ja veurem què m'explica d'aquí una estona el seu pare...
De moment, la única que ha plorat he sigut jo, d'amagat, això sí, veient com la meva nena es va fent gran.
Anem cremant etapes, a velocitats vertiginoses... costa acostumar-s'hi...
El dia "de".
De l'inici d'una nova etapa escolar per la Clàudia: nou ambient, nous amics, nous mestres, nous reptes... Tot un món nou per ella, que s'obre el primer dia de P-3.
I de l'inici d'una nova etapa vital pels papes: nous ritmes, noves preocupacions, nous impulsos... Tot un món nou també per nosaltres, que comença el primer dia d'escola.
Sembla que era ahir quan m'assaltaven el cervell milers de dubtes a l'hora de portar la Clàudia a la Llar d'Infants... i ara, que ja hem creuat aquest primer pont, milers de pors m'assalten en el dia que la meva filla comença l'escola, el "cole dels grans".
Hi anirà contenta?
Li agradarà?
Aquest sistema educatiu satisfarà les seves expextatives, les seves il·lusions, les seves ànsies?
I les nostres?
Aquesta escola alimentarà la seva imaginació, el seu esperit?
Ens ajudarà en el nostre camí educatiu com a familia o ens posarà pals a les rodes?
...
Hi ha anat molt contenta... ja veurem què m'explica d'aquí una estona el seu pare...
De moment, la única que ha plorat he sigut jo, d'amagat, això sí, veient com la meva nena es va fent gran.
Anem cremant etapes, a velocitats vertiginoses... costa acostumar-s'hi...
dissabte, 12 de setembre del 2009
Empatia al volant
No vull entrar en polèmiques sobre l'educació (bona o dolenta) d'una persona al volant d'un cotxe, al manillar d'una moto o d'un quad o d'una bici...
Cadascú és com és, i hi ha molts moments i situacions diferents en les quals un està conduïnt, i li pot sortir l'àngel o bé el dimoni que porta a dins...
Jo mateixa canvio la volant, ho reconec ( a mi em surt la bèstia, hehe).
El que m'emprenya és que si un es troba baixant en cotxe, moto o bicicleta per una pista forestal tornant d'un bonic santuari (el de la Mare de Déu de les Salines, per exemple) i es troba a una familia (pare, mare, nena de tres anyets i nadó de tres mesets) a peu, al costat d'un cotxe en pana, amb el capó obert i que fumeja escandalosament, què menys que sentir empatia per aquella familia i parar-se un momentet per preguntar si necessiten alguna cosa, no?
Doncs l'estadística, comprovada aquest matí empíricament, ens ensenya que només un 30% dels conductors tenen aquesta empatia i s'aturen.
De 5 cotxes, 4 motos i 1 ciclista que han passat pel nostre costat, només 3 cotxes s'han aturat a preguntar-nos. La conductora d'un d'ells, fins i tot, ens ha convidat a dinar a casa seva, que estava prop d'allí, en veure'n amb els dos nens.
Els altres, res. Passar poc a poc per quedar-se mirant, i passar de llarg. Un 10, nois!
No sé... crec que les "normes no escrites" del bon conductor diuen que si veus un vehicle aturat per pana, t'aturis almenys oferir ajuda...
O potser és que sóc de la vella escola...
Cadascú és com és, i hi ha molts moments i situacions diferents en les quals un està conduïnt, i li pot sortir l'àngel o bé el dimoni que porta a dins...
Jo mateixa canvio la volant, ho reconec ( a mi em surt la bèstia, hehe).
El que m'emprenya és que si un es troba baixant en cotxe, moto o bicicleta per una pista forestal tornant d'un bonic santuari (el de la Mare de Déu de les Salines, per exemple) i es troba a una familia (pare, mare, nena de tres anyets i nadó de tres mesets) a peu, al costat d'un cotxe en pana, amb el capó obert i que fumeja escandalosament, què menys que sentir empatia per aquella familia i parar-se un momentet per preguntar si necessiten alguna cosa, no?
Doncs l'estadística, comprovada aquest matí empíricament, ens ensenya que només un 30% dels conductors tenen aquesta empatia i s'aturen.
De 5 cotxes, 4 motos i 1 ciclista que han passat pel nostre costat, només 3 cotxes s'han aturat a preguntar-nos. La conductora d'un d'ells, fins i tot, ens ha convidat a dinar a casa seva, que estava prop d'allí, en veure'n amb els dos nens.
Els altres, res. Passar poc a poc per quedar-se mirant, i passar de llarg. Un 10, nois!
No sé... crec que les "normes no escrites" del bon conductor diuen que si veus un vehicle aturat per pana, t'aturis almenys oferir ajuda...
O potser és que sóc de la vella escola...
divendres, 11 de setembre del 2009
Independència...
En un dia com avui, què millor que parlar sobre la Independència...
Aquesta és la independència que tenim a casa:
La Clàudia dormint soleta a la seva habitació... després de tres anys.
Cal dir que és una independència relativa, ja que a la hora d'anar a dormir li fem companyia fins que s'adorm (el forat de l'esquerra és el que he deixat jo...) i de matinada se sol despertar i torna amb nosaltres al llit... i tots contents!!!
(... no sé si passaria això també amb la independència que estàveu pensant molts de vosaltres quan heu entrat a llegir, hehe)
Pssst... us confessem una coseta? La trobem taaant a faltar...
(per cert, ja em perdonareu que no us feliciti, que no entoni Els Segadors, ni faci un discurset... és que no entenc aquesta festa, i encara menys que una data així sigui la nostra Diada... en fi...)
Aquesta és la independència que tenim a casa:
La Clàudia dormint soleta a la seva habitació... després de tres anys.
Cal dir que és una independència relativa, ja que a la hora d'anar a dormir li fem companyia fins que s'adorm (el forat de l'esquerra és el que he deixat jo...) i de matinada se sol despertar i torna amb nosaltres al llit... i tots contents!!!
(... no sé si passaria això també amb la independència que estàveu pensant molts de vosaltres quan heu entrat a llegir, hehe)
Pssst... us confessem una coseta? La trobem taaant a faltar...
(per cert, ja em perdonareu que no us feliciti, que no entoni Els Segadors, ni faci un discurset... és que no entenc aquesta festa, i encara menys que una data així sigui la nostra Diada... en fi...)
dilluns, 7 de setembre del 2009
Àngels i somriures
A qui somrius, Lluc, allà a l'infinit?
Potser a un angelet que, amb una rialla eterna sota els bigotis, vetlla per tu contínuament...?
Potser a un angelet que, amb una rialla eterna sota els bigotis, vetlla per tu contínuament...?
dissabte, 5 de setembre del 2009
dijous, 3 de setembre del 2009
Quatre anyets...
Quatre anyets han passat des d'aquesta foto...
... i avui, amb una familia creada, sóc tan feliç com aquell dia.
Recordes la cara que vas fer quan em vas veure entrar, amb el Cànon de fons...?
O la emoció que vam sentir mentre escoltàvem cantar "Que tinguem sort"...?
I les músiques que van acompanyar-nos amb els amics i la familia?
Feliç Aniversari, carinyo!
... i avui, amb una familia creada, sóc tan feliç com aquell dia.
Recordes la cara que vas fer quan em vas veure entrar, amb el Cànon de fons...?
O la emoció que vam sentir mentre escoltàvem cantar "Que tinguem sort"...?
I les músiques que van acompanyar-nos amb els amics i la familia?
Feliç Aniversari, carinyo!
dimarts, 1 de setembre del 2009
Sorpresa als C@ts
Matí de l'1 de setembre.
Els nens dormen i em dedico a escoltar el silenci... són escassos aquests moments últimament.
Quan sento les primeres remors dels cotxes passant em llevo i em dic "Avui comencen les votacions als Premis C@ts", tal i com ens va avisar en McAbeu abans de marxar de vacances.
Mig endormiscada encara començo a votar: en Mac, l'Assumpta, l'Eduard...
I arribo a la categoria de "Sentiment".
Començo a llegir els blogs que hi participen, i veig que hi ha el d'en Xexu...
Val doncs, el voto perque m'encanta.
I quan ja ho he fet i els meus ulls es desplacen avall per veure la següent categoria, quina és la meva sorpresa quan em trobo al davant això:
Uaaaaaalaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!!!!
Quina sorpresa més bèstiaaaaaaaaaaaa!!!
Que no en tenia ni ideaaaaaa!!!
Qui ha sigut? Qui ha sigut? hahahaha
De debó, Moltíssimes Gràcies a qui hagi fet possible això!
No sabeu la il·lusió que em fa...
Jo ja he guanyat només participant'hi.
Gràcies!!!!
(per cert Xexu... que t'he votat a tu igualment, ehhh????)
PS: no cal que us digui que si em voleu votar ho podeu fer... ;-D
PS2 (no és Play Station 2) : per cert, us deixo la meva quiniela : Xarel 10, El Blog de l'Assumpta, Com gotes a l'oceà, Bona nit i tapa't, Persona i Transferible, The lost art of keeping a secret, Colecció de Moments, Cròniques de sota el mugró, Gomets, Personatges Itinerants, Paraules i Mots, Ara mateix.
PS3 ( tampoc és la Play 3...) : i pels que no ens coneixeu, aquí us deixo alguns posts que m'agraden i ens representen: posts sobre l'Avi Toni, pensaments, escrits, com creix la Clàudia, el germanet Lluc i la seva espera...
I molts més...
Els nens dormen i em dedico a escoltar el silenci... són escassos aquests moments últimament.
Quan sento les primeres remors dels cotxes passant em llevo i em dic "Avui comencen les votacions als Premis C@ts", tal i com ens va avisar en McAbeu abans de marxar de vacances.
Mig endormiscada encara començo a votar: en Mac, l'Assumpta, l'Eduard...
I arribo a la categoria de "Sentiment".
Començo a llegir els blogs que hi participen, i veig que hi ha el d'en Xexu...
Val doncs, el voto perque m'encanta.
I quan ja ho he fet i els meus ulls es desplacen avall per veure la següent categoria, quina és la meva sorpresa quan em trobo al davant això:
Uaaaaaalaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!!!!
Quina sorpresa més bèstiaaaaaaaaaaaa!!!
Que no en tenia ni ideaaaaaa!!!
Qui ha sigut? Qui ha sigut? hahahaha
De debó, Moltíssimes Gràcies a qui hagi fet possible això!
No sabeu la il·lusió que em fa...
Jo ja he guanyat només participant'hi.
Gràcies!!!!
(per cert Xexu... que t'he votat a tu igualment, ehhh????)
PS: no cal que us digui que si em voleu votar ho podeu fer... ;-D
PS2 (no és Play Station 2) : per cert, us deixo la meva quiniela : Xarel 10, El Blog de l'Assumpta, Com gotes a l'oceà, Bona nit i tapa't, Persona i Transferible, The lost art of keeping a secret, Colecció de Moments, Cròniques de sota el mugró, Gomets, Personatges Itinerants, Paraules i Mots, Ara mateix.
PS3 ( tampoc és la Play 3...) : i pels que no ens coneixeu, aquí us deixo alguns posts que m'agraden i ens representen: posts sobre l'Avi Toni, pensaments, escrits, com creix la Clàudia, el germanet Lluc i la seva espera...
I molts més...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)