Respira?

No hi ha manera...
Jo pensava que això era fruit de l'angoixa de la mare primerenca, però no!

Tant de dia com de nit, l'ull i l'orella estan alerta per comprovar que en Lluc respira.
I si no n'hi ha prou, la mà a la panxona i a comprovar-ho!

Perquè aquesta inseguretat maternal?

Els escacs de casa

Qui guanyarà?

Blanques?.... Negres?... Kittys?

Papa, ens casem?

L'altre dia la Clàudia li va fer aquesta pregunta al seu pare.
No sé què deu significar per ella el fet de casar-se, ja que quan el papa li va dir que no podia ser, perque ja estava casat amb la mama, la seva resposta va ser: "jooooo, és que jo no estic casadaaaa".

Al final, després de parlar-ne molt, va decidir que ella es casava amb el papa, i la mama es casava amb en Lluc, peti qui peti... En fi...

I parlant de casaments, us deixo un video molt divertit d'un casament, diem-ne que un xic especial.
No sé si jo hagués trobat amics disposats a fer el mateix, però el que sí que és cert és que ens ho haguéssim passat pipa com aquests que surten al video (i que consti que el nostre casament va ser una passada!!!)

Com m'ha comentat una amiga meva, és una cerimònia protestant... no sé jo si a les nostres esglésies catòliques el mossèn estaria tan disposat a una entrada així!

La nostra imatge

© 2009 Mama de Lola

Aquest dibuix, fet per la Mama de Lola, a qui podeu visitar en el seu blog que és molt xulo, crec que ilustra molt bé el que us explicava l'altre dia en aquest post.

Ningú no s'hi sent retratat?

Sí, el meu nen plora

En Lluc plora.
Molt.
Molt i molt.
Ha sortit ploraner.
Té molts de malestars gastrointestinals, i ho passa força malament. I la seva única manera de demostrar-nos que no es troba bé, és plorant.

És complicat de gestionar, perque els seus plors t'acaben superant. Acaben fent que els teus nervis surtin de mare...
És un plor inconsolable, sense fi, estrident i agut, que no para fins que el mal o el malestar no desapareix. Ja pots abraçar-lo, petonejar-lo, cantar-li, posar-li el pit, el pipo, fer-li massatges... el que vulguis, que no hi ha manera.

I és dur, la veritat.
Veure'l que no està bé, que no està còmode, que no riu, que ni un dels moments en què està despert està tranquil, igual que mentre dorm... doncs és difícil.

Paciència, és el que ens diu tothom que hem de tenir... ja ho sé, però no consola, el que vull és que ell estigui bé, i de retruc jo, i de pas tots nosaltres, perque una situació així altera a tothom.

La Clàudia, pobreta, es tapa les orelles quan el sent, i em diu que "en Lluc no calla de plorar, mama". I mira que té paciència aquesta germaneta gran, perque encara no s'ha queixat cap dia!

Els veïns... encara no han dit res, i suposo que no ho faran, ja que per bé o per mal, tots hi han passat no fa pas tans anys, i els de sota seran pares d'aquí un mes, o sigui que més aviat estan prenent nota...

Ahir però, una veïna de l'altra banda del carrer, que viu a una casa situada a uns 50 metres del nostre portal (nosaltres vivim en un segon pis), ens va veure per primer cop als quatre junts, i li va preguntar a la Clàudia si en Lluc plorava. Ella li va contestar que sí, i jo li vaig dir rambé que "Sí, plora... força". I ella, una dona gran ja, curada d'espants, em va mirar i amb cara de preocupació em va demanar si era ell el que sentia cada nit... Pobreta, no ho va dir per criticar ni molt menys, però allà em vaig adonar de fins a quin punt els plors d'en Lluc s'arriben a sentir al carrer...
Bé, si més no ja s'està donant a conèixer al barri...

Paciència, paciència.... OOommmmmmm, Oooommmmm...

Regals

Aquestes últimes setmanes, a raó de naixement i cumpleanys, a casa han arribat regals de tota mena.
Els d'en Lluc eren previsibles: robeta, bolquers, la banyera que ens faltava, etc.
Els de la Clàudia han sigut més variats: unes arrecades en forma de bolet, robeta, una rentadora de joguina (que consti que la va voler ella... ostres, això dels rols encara que no vulguis acaba imposant-se...), etc.

Segons la meva experiència des de que sóc mare, els regals als nens es poden classificar dues maneres:

1) Segons el tipus de regal:
- el regal útil (bolquers, roba de talla adequada i pel gènere adient),
- el regal infalible (aquell "currat", que qui el regala sap que li fa una il·lusió tremenda a l'infant),
- el regal neutre (un llibre, una joguina qualsevol),
- el regal inútil (generalment es tracta de roba de talles impossibles i de gènere dubtós, encara que també poden ser joguines d'edats que no corresponen o accessoris infantils d'allò més kitch)
- el regal amb mala llet (la nina que fa caca i pipi, la catifa musical que només para si li treus les piles del receptacle dissenyat per un enginyer tècnic industrial amb molta mala bava...)...
N'hi ha més, però aquests són els més corrents.

2) Segons qui fa el regal:
- els regals de la familia que no siguin els avis (pràctics: pregunten què vol la criatura i fora problemes; a aquestes edats els papes encara els podem enganyar perque els regalin alguna cosa que ens agradi a nosaltres, del tipus "regal neutre"),
- el regal dels avis (fan el que volen; ja els pots dir el que sigui que compraran el que els doni la gana, generalment rondant els extrems: o bé alguna cosa neutra i/o inútil, o bé un regal ben estrident, que tothom sàpiga els avis més xulos que tenen!),
- el regal dels amics (normalment es porten bé i fan regals del tipus "neutre" o "útil", ja que no volen perdre l'amistat amb els pares).
- I l'últim tipus de regal d'aquesta categoria és el més perillós, el que desitges que s'oblidin : el regal dels "bons amics" (llegeixi's amb to irònic-sarcàstic).
Aquest tipus de regal s'emparella amb el regal amb mala llet de la classificació anterior, i l'acostumen a fer dos tipus d'amics:
A) aquells amics amb els quals hi tens ja tanta confiança que no els importa jugar-se-la regalant catifes musicals, telèfons estridents, etc. Generalment acostumen a tenir fills, i sembla més aviat una venjança encoberta cap als pares... (us tornarem la pilota en el proper cumpleanys, jajajaja)
B) aquells amics i/o companys de feina, normalment sense fills, que creuen que és molt graciós regalar coses per tornar bojos als pares de la criatura ( sapigueu que la venjança serà terrible... jejeje)

Aquí podeu veure alguns exemples de la categoria "regals dels bons amics":

Els telèfons inalàmbrics de les princeses, regalats per la Dolors i familia. Funcionen de veritat com uns walkie-talkies, però amb una musiqueta odiosa que no para ni a la de tres.
A més, cal dir que aquests amics són reincidents: l'any passat ens van regalar la famosa catifa musical que em té traumatitzada!!!
(ja estic començant a rumiar els regals pels seus dos fills... i encara falten 6 mesos!!!)


El micròfon de l'Imaginariun, regalat per la Meritxell i la Rosana. No tindria tanta mala bava si no fos perque porta una musiqueta incorporada, només UNA, repetitiva i odiosa, que la meva filla posa a tot drap mentre canta el "Tenía tanto".


En fi, que moltes gràcies pels regals... però la venjança serà terrible!!!!
(amb molt de carinyo per tots)

Dormir en familia

Dormir junts, com a familia, és una de les millors decisions que hem pres en Jordi i jo dins la criança dels nostres fills.

Primer va ser amb la Clàudia al nostre llit de 135cm; després vam comprar un llit un xic més gran, de 150cm, per estar més amples. Amb la futura arribada del nou inquilí, vam eixamplar el llit afegint-ne un de 90cm, on hi dorm la Clàudia. I ara, amb en Lluc ja aquí, hem acoplat el seu llitet de baranes al nostre llit (tot i que de moment dorm més al llit gran que al seu... coses de la lactància materna).
Total, que ara tenim un súper llit que va de paret a paret... una mena de "comuna hippy", vaja!!! I ben contents que estem!

Dormir junts és una opció com qualsevol altra, però encara és vista amb estranyesa i incomprensió per molta gent. Costa fer-ho entendre, però ara ja sabem discernir qui serà capaç d'acceptar-ho i no criticar i qui no, d'aquesta manera ens estalviem força discussions inútils. Nosaltres i els nens estem contents, dormim a gust i en companyia... què més es pot demanar? A qui no li agradi la única cosa que ha de fer és no practicar-ho, i ja està. Nosaltres no li criticarem...

Dormir junts no suposa cap sacrifici, ni cap pèrdua de res (tothom ens diu que no tenim intimitat... és molt discutible, perque la "intimitat" a que es refereixen es pot practicar a molts llocs... i a més, en Lluc crec que és un bon exemple de que no l'hem perdut, no?).
Nosaltres creiem que guanyem molt!

La nostra habitació, el nostre llit, està essent el nostre niu.

Així estic...

Perque us en feu una idea... aquestes són les meves pintes després d'un mes i quatre dies, amb les seves corresponents nits, amb en Lluc fora de la panxulina.

Plors, plors, plors i més plors encara, fan que la meva imatge sigui més aviat penosa.

En fi... esperem que passi aviat, no?

.
.
.
.
.

Encara que... tots aquests plors (tant del fill com de la mare), tot aquest malestar, aquest cansanci, aquest "agobio", es veuen recompensats per això:



Una de les primeres rialles d'en Lluc, el dia del seu primer "mesiversari".

Compensa, no????

Aniversaris

14
3
3
1

Avui és 14 de juliol.
Avui fa tres anys que em vaig convertir en mare per primera vegada.
Avui, per tant, la Clàudia compleix tres anyets.
I avui també, en Lluc compleix el seu primer mes de vida.

Avui la meva petarda, el meu petit gran tresor, el meu "cucurutxo de crema", la meva filla compleix tres anys!!! El temps passa depressa... potser massa.

Recordo com amb el meu pare fèiem apostes sobre quin dia naixeria la Clàudia. Primer va dir que naixeria el 4 de juliol, el dia dels americans. Després el 7... i va anar de poc, perque aquell dia Itàlia es va proclamar campiona del món de futbol, i dels crits i salts d'alegria que vaig fer (la terra tira...) pensava que em posaria de part per culpa de les contraccions que em van venir, je je.
Al final la senyoreta va decidir venir als nostres braços el dia de la festa francesa, quina ironia!!! (diguem que per aquí dalt els tenim un xic de manía... i ara encara més amb el tap de bassa amb alces als peus que tenen com a president). I el 14 de juliol de 2006 vam deixar de ser una parella i vam passar a ser una familia, vaig deixar de ser jo per ser nosaltres, vaig deixar de ser la Maia i vaig passar a ser "la mama de...".


Avui també el meu ratolinet, el ploraner de casa, el torronet del meu fill compleix un mes de vida, trenta dies fora de la meva panxona, el seu primer mes entre els nostres braços.

Jo volia que nasqués un dia abans, el 13, el dia de Sant Antoni, perque pensava que així tindria un lligam més íntim amb el meu pare. I em va doldre molt que no hi nasqués... Però una amiga em va fer pensar: potser en Lluc no volia néixer en una data que a mi m'entristia, i el meu pare tampoc ho volia. D'aquesta manera el dia del seu aniversari serà sempre un dia alegre i feliç, recordant el seu avi, sí, però sense tristors afegides.

Haig de reconèixer que tant l'embaràs, com el part, com el postpart i les primeres setmanes de vida d'en Lluc han sigut i estan essent difícils. La mort del meu pare ha marcat tot aquest procés, i les diferències amb la Clàudia són evidents. Estan essent unes setmanes molt dures per molts motius: els plors desconsolats del meu fill, la frustrant sensació de no saber ni poder calmar-lo, el record constant del meu pare, l'adaptació de tots quatre a aquesta nova vida... Però tot s'ho val quan miro aquest petitó, aquest supervivent, aquest tresor que tinc en braços a tota hora.
Avui fa un mes que ha nascut, i tot i les llàgrimes vessades, sóc feliç.

Avui és una data especial. Una data preciosa. Un dia meravellós. Un dia feliç.

14
3
3
1

.......Clàudia 14.07.2006................Lluc 14.06.2009.......

Per manca de temps...

... us deixo algunes fotos!

Prometo escriure algua coseta la setmana que vé, quan espero que hagin passat aquests dies caòtics, insomnes i ploraners.

Petons a tots!
(us trobo molt a faltar amics blocaires!!!)


Dins la bandolera, on el tio està de conya!


La germaneta gran li canta cançonetes a en Lluc (que sembla que tingui tres mesos aquí, jeje)


Els dos germans


El papa, la Clàudia i en Lluc llegint contes


La mama, i els dos germanets.

Puc veure el teu halo...

No sé si són les hormones, si és la barreja de felicitat i enyorança que sento (felicitat per tenir en Lluc als meus braços i enyor de ja no sentir-lo dins meu), si és la tristor que ha tornat... però aquests dies el meu pensament vola sovint cap al meu pare.

No puc evitar de pensar en ell quan venia a veure cada dia a la Clàudia, i em costa fer-me a la idea de que no farà el mateix amb en Lluc, que no li portarà infinitat de contes, joguines dels vint duros o un senzill espantasogres per jugar.
No puc evitar enyorar-lo. Miro en Lluc i penso en com li hagués agradat tenir un altre nét, ara un nen... i no va arribar ni a saber-ho.
No puc evitar de veure'l al llit de l'hospital, enfadat i de mal humor perque no pot respirar ni dormir, rient perque li ha fotut un moc a alguna enfermera, trist perque sap el que li espera... sedat i deixant de respirar just en el moment que el seu cos ha dit prou.

Encara ara em trobo pensant que l'haig de trucar per dir-li que en Lluc s'ha engreixat molt, que la Clàudia li està cantant una cançó, que vingui a veure'l, que ara està despert... i em trobo amb el telèfon a la mà, trucant a algú que ja no hi és.

De vegades penso que està més a prop meu del que crec.
Vull pensar que és aquí, al meu costat, mirant-se en Lluc mentre li dono el pit, o mentre l'acarono.
Vull notar la seva presència en un alè d'aire que fa que en Lluc somrigui en somnis.
Vull veure la seva llum dins la nina dels ulls del meu fill quan em mira mentre mama la meva llet.
Vull percebre el seu halo en la primera claror del dia que contemplo cada matí des del sofà amb en Lluc en braços.

Aquests dies sona molt per la radio una cançó que m'agrada molt, moltíssim. Una cançó que m'emociona i des del primer dia que la vaig sentir fa que automàticament pensi en el meu pare.
És Halo de Beyoncé, una cantant que no m'entusiasma especialment, però que amb aquesta cançó em fa tremolar d'emoció.

Una de les definicions de halo, en anglès i també en català, és "cercle lluminós irisat que envolta un cos lluminós", una aura, vaja.

Un fragment de la cançó diu així:

Per tot arreu on miro
m'envolta la teva abraçada.
Puc veure el teu halo,
saps que és la meva salvació.
Tu ets tot el que necessito i més.
Puc veure el teu halo,
prego perque no s'esvaeixi...

Us deixo el video amb la cançó, perque la gaudiu vosaltres també.
Espero que us faci recordar algú estimat i que per vosaltres sigui menys trista que per mi.