Els que seguiu sovint aquest bloc, us haureu fixat que últimament no escric gaire i que els últims posts són força curts o tracten de temes "externs" a la Clàudia.
Us demano disculpes, però últimament no estic gaire inspirada, les muses no acompanyen i el meu cor no és capaç de veure gaires coses boniques al meu voltant.
És el que passa quan un vent huracanat sacseja la teva vida sense previ avís, quan un meteorit s'estavella contra el sostre que protegeix la teva felicitat, quan sents que una mà, gegant i invisible, et venta una bufetada que et gira la cara de cop i no pots reaccionar.
És el que passa quan el teu petit món particular trontolla.
I el meu món ara mateix està trontollant.
Els que sabeu de què estic parlant m'haureu entès desseguida, els altres us deveu preguntar de què va tot això: en menys d'un mes la nostra vida, i sobretot la del meu pare, ha fet un tomb espectacular, en la seva definició més negativa.
El meu pare té càncer.
Càncer.
Costa molt escriure aquesta paraula quan et toca de tan a prop.
Quan no hi ets implicat no és tan dur escriure-la... almenys és el que em sembla ara mateix.
El meu pare té càncer i s'està morint.
El temps verbal de la segona frase és horrorós. Un senzill i simple futur et dóna esperances de que pot passar en un temps llunyà, però aquest temps verbal no et deixa escapar de la realitat.
Aquests dies la ràbia i la impotència es barregen amb la por (tremenda por) i la tristor de saber un final proper, i gairebé tot al meu voltant ha perdut importància. L'avi de la Clàudia s'apagarà aviat, i això és complicat de gestionar emocionalment.
Sé que és dur trobar-se un escrit així en un bloc alegre com aquest, però aquesta etapa que estem vivint forma part també del que passa al Planeta Clàudia, i creiem que ho hem de compartir amb vosaltres: amics, familia i persones que us sentim properes encara que no ens coneguem.
Aviat vindran notícies positives, alegres i per celebrar, però avui tenia la necessitat d'escriure aquesta vivència que per desgràcia no podem canviar ni esborrar.
divendres, 14 de novembre del 2008
dimecres, 5 de novembre del 2008
Occhi
Poi, ho visto gli occhi tuoi
rotolando verso casa, chiamare i miei.
Che bella sei.
Che belle fai le belle sere.
Zucchero
rotolando verso casa, chiamare i miei.
Che bella sei.
Che belle fai le belle sere.
Zucchero
dimarts, 4 de novembre del 2008
Podran?
Creieu que realment podran?...
Jo espero que sí
Us deixo la traducció... sé que és un discurs poètic, utòpic i tot el que vulgueu, però enganxa.
I m'agrada.
Hi ha una creença escrita en els documents trobats
on es declara el destí d'una nació.
Sí, podem.
Que era xiuxiuejada per esclaus i abolicionistes
mentre deixaven les seves petjades cap a la llibertat.
Sí, podem.
Era cantada pels immigrants mentre arribaven de mar enllà
i pels pioners que anaven cap a l'oest enfrentant-se al salvatgisme oblidat.
Sí, podem.
Era la crida dels obrers organitzats; les dones que aconseguíen votar;
per un president que va escollir la lluna com a nova frontera;
i per un rei que ens portà al cim d'una muntanya i assenyalà el camí cap a la terra promesa.
Sí, podem... per la justicia i la igualtat.
Sí, podem... per la oportunitat i la prosperitat.
Sí, podem curar aquesta nació.
Sí, podem reparar aquest món.
Sí, podem.
Sabem que la batalla que haurem d'afrontar serà llarga, però recordeu sempre que no importa quins obstacles apareguin pel camí, res pot interposar-se al camí de milers de veus que clamen un canvi. (Volem canviar)
Ens han dit que no podem fer això, ho han dit un cor de cínics... Ells només creixeran de manera fort i dissonant.
Ens han demanat que ens parem a observar la realitat, ens han acusat d'oferir falses esperances a la gent d'aquesta nació.
Però en la història d'Estats Units, mai hi ha hagut res de fals en l'esperança. Ara les esperances d'una nena petita que va a una petita escola de Dillon són les mateixes que els somnis d'un nen que aprèn als carrers de Los Angeles.
Veurem que alguna cosa està succeïnt a estats Units; que no estem dividits com les nostres creences polítiques; que tots som una sola persona; som una nació.
I junts iniciarem el nou gran capítol de la història nord-americana amb tres paraules que sonaran de costa a costa, de mar a mar: "SÍ, NOSALTRES PODEM"
Jo espero que sí
Us deixo la traducció... sé que és un discurs poètic, utòpic i tot el que vulgueu, però enganxa.
I m'agrada.
Hi ha una creença escrita en els documents trobats
on es declara el destí d'una nació.
Sí, podem.
Que era xiuxiuejada per esclaus i abolicionistes
mentre deixaven les seves petjades cap a la llibertat.
Sí, podem.
Era cantada pels immigrants mentre arribaven de mar enllà
i pels pioners que anaven cap a l'oest enfrentant-se al salvatgisme oblidat.
Sí, podem.
Era la crida dels obrers organitzats; les dones que aconseguíen votar;
per un president que va escollir la lluna com a nova frontera;
i per un rei que ens portà al cim d'una muntanya i assenyalà el camí cap a la terra promesa.
Sí, podem... per la justicia i la igualtat.
Sí, podem... per la oportunitat i la prosperitat.
Sí, podem curar aquesta nació.
Sí, podem reparar aquest món.
Sí, podem.
Sabem que la batalla que haurem d'afrontar serà llarga, però recordeu sempre que no importa quins obstacles apareguin pel camí, res pot interposar-se al camí de milers de veus que clamen un canvi. (Volem canviar)
Ens han dit que no podem fer això, ho han dit un cor de cínics... Ells només creixeran de manera fort i dissonant.
Ens han demanat que ens parem a observar la realitat, ens han acusat d'oferir falses esperances a la gent d'aquesta nació.
Però en la història d'Estats Units, mai hi ha hagut res de fals en l'esperança. Ara les esperances d'una nena petita que va a una petita escola de Dillon són les mateixes que els somnis d'un nen que aprèn als carrers de Los Angeles.
Veurem que alguna cosa està succeïnt a estats Units; que no estem dividits com les nostres creences polítiques; que tots som una sola persona; som una nació.
I junts iniciarem el nou gran capítol de la història nord-americana amb tres paraules que sonaran de costa a costa, de mar a mar: "SÍ, NOSALTRES PODEM"
Subscriure's a:
Missatges (Atom)