Un "kit-kat" a Frankfurt

Aquest cap de setmana, els papes de la Clàudia hem fet un "kit-kat" de nena, i hem marxat a Frankfurt amb els amics, deixant la Clàudia a casa dels avis.

Jo no les tenia totes, no volia marxar deixant dues nits a la Clàudia... però haig de reconèixer que ens ha anat molt bé a tots: als papes perque hem pogut gaudir uns dies de nosaltres dos i dels amics (es pot fer igualment amb la nena, és cert, però de tant en tant desconectar una estoneta va bé), a la nena perque s'ho ha passat teta amb els avis que l'han mimat i aviciat a més no poder, i als avis (els quatre) perque han gaudit i fardat de néta...

Ens ha anat molt bé, però això no treu que l'hàgim enyorat moltíssim!
Jo vaig plorar molt el divendres quan la vam deixar a casa dels avis: ella més feliç que un gínjol ("adéu mama, adéu papa... va iaia, m'expliques un conte?") i jo moquejant com una bleda. I els dos vam disfrutar de Frankfurt i dels amics moltíssim, però tot ho acabàvem veient sota el prisma de la Clàudia: "ostres, aquí es divertiria molt la nena", "uff, la que ens hagués liat aquí!", "la Clàudia podria passejar molt en aquesta ciutat"... i així, anar fent... en fi, coses de papes...

De Frankfurt, què explicar-vos?

És una ciutat molt maca, que conviu amb la modernitat i la tradició d'una manera molt natural. Té una City ultra-moderna, amb gratacels infinits coberts de vidre i miralls, on hi ha la seu d'importantíssimes empreses alemanes i europees i la seu del Banc Central Europeu.
El Römerberg és la ciutat vella de Frankfurt, i està molt ben conservat i net.
La ciutat viu de cara al riu Maine: les seves riberes estan molt ben cuidades i serveixen de suport a moltes activitats (el diumenge hi havia una cursa "Save the Cure" on hi devia haver més de mitja ciutat...) i els ponts són una delicia.
Frankfurt és una ciutat ràpida de visitar, ideal per un cap de setmana, i que ens va sorprendre a tots molt agradablement.

El menjar força bo, tot i predominar la carn (les famoses saltxitxes, allà són més aviat botifarres, boníssimes... el dinar ràpid per excel·lència), les patates i el chucrut (col fermentada), i poca verdura o peix.

I la companyia el millor de tot! Feia anys que no ens ajuntàvem amb tots ells (i encara faltava gent!), i tot i que en un principi pensàvem que ens sentiriem un xic desubicats, no va ser així. La veritat és que els enyorem molt, a tots, i enyorem trobar-nos més sovint: el fet de ser pares i, sobretot, de viure allunyats ho complica tot, però crecf que a partir d'ara hi posarem remei!

Us deixo unes quantes fotos, perque conegueu Frankfurt i us vinguin ganes d'anar-hi!

Nascuts per llegir

Divendres vam anar a la biblioteca amb la Clàudia, a escoltar contes, dins el projecte Nascuts per Llegir, que promou la lectura en infants entre 0 i 3 anys, per establir un vincle afectiu entre grans i petits al voltant d'un llibre.
Haig de dir que era la primera vegada que anàvem a la biblioteca amb la petita, i ens va encantar tot: tant els contes que va explicar en Roger (casualitats de la vida: el conec de quan ballava sardanes, jo a la colla Empordà i ell a la Claror de Goges), com després l'estona que ens vam estar dins la biblioteca investigant llibres, contes i revistes per nens. La Clàudia anava més espitosa que mai: ara agafo un llibre aquí, ara us l'ensenyo, el miro i el torno a deixar, mira! allà n'hi ha un altre, i un altre, i... Li va agradar molt i molt!

Considero que els nens, desde ben petits, han de viure envoltats de llibres, de fantasia. Se'ls ha d'ensenyar a gaudir de la lectura, a respectar els llibres, a fer servir la imaginació.
Com que la Clàudia té un piló de llibres a casa, no haviem considerat la possibilitat d'anar a la biblioteca, però crec que ens hem equivocat. A partir d'ara, anirem cada divendres a escoltar els contes que proposin i estarem una estona mirant llibres.

M'agrada molt la iniciativa del Nascuts per Llegir, amb moltes activitats i informació molt útil pels pares (a la web hi trobareu un calendari d'activitats a les biblioteques que hi estan adscrites, gues de lectures, materials diversos... ) i crec que s'ha de donar a conèixer a una major escala, ja que molta gent ho desconeix, i per això us ho deixo aquí al blog, perque estigueu informats i pogueu donar-la a conèixer.
(per cert, que la iniciativa és original d'Itàlia, on van crear Nati per Leggere... és que aquests italiaaans quan voleeen...jeje)

Mama... anem al cole?

Ja hem començat el segon any a la Llar d'Infants, i sembla que l'inici de curs no serà tan "traumàtic" (per les dues) com ho va ser l'any passat.
Bé!

Aquests dies, de bon matí, el "Bon Dia mamaaa!" bavós i alegre, ha sigut substituït per un "Anem a cole?" eufòric, cosa que m'encanta, seguit d'un "... i quedo a dinar i la mama se'n va!", cosa que ja em toca més la pera, però en fi...

Sí, sí... està tota cofoia i il·lusionada per anar a la Llar, i sobretot per quedar-se a dinar, cosa que ja ens ha proporcionat més d'una pilotera matutina davant la meva negativa... un dia o dos a la setmana d'acord, però més no, perque l'economia no està com per tirar coets!

Peeeeerò... (sempre hi ha d'haver un "però") quan la deixo a la seva classe, se m'arrapa amb mans i peus en plan Boa Constrictor i comença a plorar tota angoixada, i a cridar "maaaamaaa, vull la maaaaamaaaa...". És estrany, perque el primer dia no ho va fer, després plorava perque veia altres nens plorar, i avui ella ha sigut el tret de sortida dels plors desesperats dels altres nens de la classe... amb el conseqüent sentiment de culpabilitat de la seva mama per "abandonar-la i privar-la del seu amor" (mentida! ja ho sé, però per una dècima de segon aquest és el sentiment que em passa pel cap quan giro i marxo).

Ostres tú, no hi ha qui l'entengui, perque en dos minuts ja se li ha passat tot, i a sobre, quan la vaig a buscar, m'haig de trobar que m'ignora completament i em diu que vale, que ja puc marxar, però jo soleta, que ella es queda allà, jugant...

En fi, que ja hem tornat a la rutina (primers mocs inclosos, com no!), però excepte el moment puntual de deixar-la, amb molta més alegria i bon humor que l'any passat.
Serà que s'està fent gran?...

T'estimo mama

T'estimo mama


Aquest és el so més meravellós de la terra.

Us ben juro que sentir aquesta frase sortir per primera vegada de la boqueta de la meva filla, fa que tot el que m'envolta desaparegui de cop!

Vocabulari Clàudia V

No sé si és degut a que ja s'està començant a fer un bon embolic entre l'italià, el català i el castellà, o bé si és per què li ha agafat gust a aquesta vocal, però fa uns dies que la Clàudia es dedica a acabar moltes paraules amb la lletra O.

L'italià acaba moltes paraules amb I, però els temps verbals molts d'ells acaben amb O, i crec que està aplicant la regla a totes les paraules que li vénen de gust.

Ara resulta que es tira un peto en comptes d'un pet; que el gos ara és un gosso; que vol pujar al cotxeto i no al cotxet; que el recipient on hi posem aigua per poder beure és un goto; i que quan no pot fer alguna cosa la frase ja no és "mama, no puc" sino "mama, non poto"...

... en fi... comencen les patades al diccionari!

Bolquers fora!!!

La Clàudia ja és una nena gran, i ja no porta bolquers des de fa una setmana.

Tot ha sigut molt més fàcil del que em pensava (la veritat és que m'estressava jo soleta) i ara ja només porta bolquer a la nit, i aquesta setmana també a la migdiada (tot i que es desperta amb el bolquer eixut).
La veritat és que ens ha sorprès molt, perque pensàvem que encara no estava preparada... i ves per on, estava més preparada que nosaltres!
Jo sempre he pensat que el bolquer li treuria quan la veiés preparada, independentment de si ja tenia 2 anys, si era estiu i passant del que em digués la gent. De fet, no sabia si ho provaria abans de tornar a la Llar o un cop ja hagués començat, i mira, ha sigut abans.

El pipí l'ha controlat desseguida, i la caca ha costat un parell de dies de calces brutes, però sembla que ara ja ho té tot sota control.
S'aguanta molt el pipí, i no sé si és gaire bo. Moltes vegades l'hem de subornar perque faci pipì (si no en fas no podem sortir, no podrem anar a casa la tata, i cosetes així), però ja porta 6 dies que no se li n'escapa cap!
Avui fins i tot s'ha llevat al matí amb el bolquer sec!

Ostres tu, realment se m'està fent gran la noieta...

(... i no sabeu com n'estan de contentes les nostres butxaques...)

03/09/05

Avui fa tres anys d'aquesta data, el tres de setembre de dos mil cinc.
Fa tres anys del nostre casament.
(sí, sí, nens i nenes, tres anys ja... i al novembre en farà 10 que estem junts... què us penseu? que els anys no passen? jajaja)

Sembla que va ser ahir, conservo cada moment gravat a la meva ment.
Va ser un dia preciós.
Ens vam despertar abraçats, al so de U2 i "Beautiful Day", i el dia va passar volant!
Hi eren tots: amics, familia, companys... per desgràcia alguns ja no hi són, però d'altres s'han afegit al cercle.
No us atabalaré explicant el casament. Els que vau ser-hi ja sabeu que va ser un dia fantàstic, i els que no, us el podeu imaginar.

El primer aniversari de casats el vam celebrar amb la nostra petitona de mes i mig en braços, i ara cada any el celebrem amb ella (i amb els que vinguin en endavant).
Avui tinc ganes de recordar aquell dia, i ho faré amb part de la música que va sonar:

L'emocionant obertura del ball amb "Dindondio" de Zucchero, l'entrega del regal a la meva àvia amb "Beautiful that way", la tranquila espera a l'esglesia amb Lluis Llach i "Que tinguem sort", l'entrada al restaurant amb l'"I'm a believer" BSO de Sreck, el neo-classic "Waltz 2 from Jazz Suite" perque els pares tinguéssin un valset, l'entrega d'uns nuvis especials amb la divertida música d'Austin Powers " Soul Bossa Nova", o l'entrada del boníssim pastís amb "Busindre Reel" d'Hevia i les seves gaites...

Aquesta lectura és una de les que es van llegir a la cerimònia, i m'encanta, així que us la deixo un altre cop (et sona Pou?).
Espero que tots els que vau assistir al nostre enllaç el recordeu amb tant d'afecte, alegria i bon humor com el recordem nosaltres.

Hi havia una vegada una illa on vivien tots els Sentiments i els valors dels homes: el Bon Humor, la Tristesa, el Saber... així com tots els altres, fins i tot l'Amor.
Un dia els van dir als sentiments que la illa estava a punt d'enfonsar-se; i llavors tots van córrer a les seves barques, només l'Amor va voler esperar fins l'últim moment. Quan la illa estava a punt d'ensfonsar-se, l'Amor va decidir demanar ajuda. La primera que va passar a prop seu va ser la Riquesa i li va dir:
-Riquesa, em pots portar amb tu?
-No puc, vaig molt carregada d'or i plata, i no hi ha lloc per a tu.
Llavors l'Amor va decidir preguntar-li a l'Orgull, que passava per allà amb el seu magnífic vaixell.
-Orgull, sisplau, que em podries portar amb tu?
-No et puc ajudar, Amor -li va respondre- aquí tot és perfecte i tu podries espatllar la meva nau.
Tot seguit l'Amor, un xic desesperat ja, li va demanar a la Tristesa:
-Tristesa, et prego, deixa'm venir amb tu
-Ai, Amor...estic tan trista... només vull estar sola.
també el Bon Humor va passar a prop, però estava tant content que no va sentir l'Amor com el cridava.
De sobte, una veu suau digué:
-Vine Amor, jo et portaré.
L'Amor estava tant content que va oblidar de demanar-li el nom a l'avi que el va portar.
Quan va arribar a terra ferma, l'avi va marxar i l'Amor llavors es va adonar de quant li devia a l'avi.
Aleshores li va preguntar al Saber:
-Saber, em pots dir qui m'ha ajudat?
-Ha estat el Temps?
-El Temps? -es va preguntar estranyat l'Amor- I com és que el Temps m'ha ajudat?
-PERQUE NOMÉS EL TEMPS ÉS CAPAÇ DE FER-NOS COMPRENDRE COM N'ÉS D'IMPORTANT L'AMOR A LA NOSTRA VIDA