Però avui no era divendres????

Ja no sé a quin dia visc.
Ja no sé si avui és dijous, dimecres o divendres...
Sé que no és cap de setmana (bé! alguna cosa guanyada...), perque si ho fos, en Jordi no hauria marxat tan aviat (encara que a l'hivern aquesta deducció no em funciona els diumenges de cacera...).

Des que treballo a casa que em passa això, almenys un cop al dia al llarg del matí normalment. Però és que ara amb la Clàudia de vacances de la Llar, la cosa ha empitjorat!
Aquest matí, m'he estat una bona estona pensant si erem dijous o divendres... (i mirar un calendari? pensareu... sí, però no em soluciona gaire res mirar els dies en fila un darrera l'altre... em quedo igual... i avui a quin quadradet estem???)

A la fi he arribat a la conclusió, errònia tal i com he descobert després, que era divendres.
Sí, sí, sí, divendres i he quedat amb la Nuri!!!!
I faig tard!!!!

He tardat una bona estona a sortir de Figueres - perquè carai hi ha tant de cotxe avui? però si fa un bon sol!! perquè la gent no se'n va a la platja?? - i a mig camí decideixo trucar a la Nuri per avisar-la que arribo tard i que em prepari un cafè, o millor una tila, que ja he començat el dia estressadament...

Ella, tota educada em diu: -Vale... però no haviem quedat divendres???
Aquí ja m'ha descolocat... (culló... però avui no era divendres??? però si ahir era dijous, avui és divendres, no???... clar, i perquè penses que ahir era dijous? I si era dimecres?..)
I jo: - Siiii... (ai que m'he liat.... aiiiii)
I ella, ja rient descaradament: - Doncs divendres és demà!
Jo: - Osti Nuriiiii, no em diguis que avui és dijous!!!
I ella rient com una boja, sense compassió!!!
(aaara entenc la mà de cotxes d'avui: mercat! Per tant: dijous!!!... pfffffff, quin rotllo, ja m'he tornat a embolicar... m'estic fent gran...)
Al final, marxa enrera (mentre la bandarra de la meva amiga continuava rient i segur que encara riu!!!) i tooorna cap a casa, a continuar un dia que ha començat com a divendres i acabarà com a dijous... en fi...

(haig de trobar un sistema... o em tornaré boja!!!)

Bateig de mar

Doncs sí, la Clàudia ha tingut el seu "bateig de mar" aquest estiu.

Com molts sabeu, la Clàudia és més aviat de secà, no com la mama, i això de mullar-se no és gaire del seu agrat (ho podeu comprovar al post "Xip-xap, no!": drama aquàtic en tres actes).
L'estiu passat vam anar en comptades ocasions a la platja, per les bronquitis successives i perque a la senyoreta l'aigua no li agradava gens ni mica...
Aquest any sembla que es diverteix més: juga amb la sorra, fan castells amb el papa, s'estira a la tovallola com si volgués prendre el sol... i es banya!!!!
Sííííí, ho hem aconseguit!!!
Agafada de la maneta i caminant per l'aigua.
Al principi no li agrada perque nota l'aigua freda, però al cap d'un momentet ja s'hi troba a gust i juga i crida i riu com una boja mentre el papa li fa l'helicòpter ( a la piscina li costa més, perque a la dels avis no toca...).

Us deixo el vídeo del primer bany al mar de la Clàudia, el seu "bateig de mar" particular.
(just quan el vídeo va acabar, es va fotre de caps a l'aigua, o sigui que al final, més que "bateig" va ser "immersió"...)

Perdre

A la vida he perdut moltes coses.

Materials, com uns mitjons, les claus o l'agenda...
Intangibles, com el fil d'una conversa, el món de vista o la noció del temps...
Prescindibles, com el nº de telèfon d'aquell pesat, la capsa dels ornaments de Nadal o el tap del cava...
Sensibles, com un familiar proper, un amic sense por, un fill que havia de néixer...

Algunes coses que es perden es retroben, d'altres es substitueixen, d'altres no hi ha necessitat de buscar-les.
Però algunes no es retrobaran mai més, perque quan les perds, un tros de la teva ànima, un instant de la teva vida es perd amb elles, i un crit dins teu et trenca i et deixa el cor ferit per sempre. Amb aquesta pèrdua se'n van moltes il·lusions, moltes sensacions, molts pensaments i emocions, i s'instal·len dins teu la ràbia, el dolor, la buidor, la incomprensió i la tristor ( a algunes persones durant un temps curt, a d'altres la ràbia els perdura més temps)

Em costa molt escriure això, no m'agrada, però tenia la necessitat de fer-ho.

Amb pocs dies de diferència dues amigues han perdut un bocí de la seva ànima, i la ferida que avui tindran no serà la de la carn... aquesta es curarà aviat, la ferida la tindran al cor, com totes les que hem perdut el mateix trosset de vida que elles.

Des d'aquí els vull dir que no estan soles, que ens tenen a totes amb elles, no físicament però sí de pensament; que elles han estat amb mi i amb les altres que últimament han passat pel mateix quan ho hem necessitat, i que ara som nosaltres les que les reconfortarem.
Nosaltres, les que ens falta un bocinet de la nostra ànima... les que hem perdut... i aviat guanyarem.

Dos anys de Clàudia

Demà la nostra Clàudia compleix dos anyets.

Dos, ja!!!

Dos anys enrera, a aquestes hores en Jordi i jo ja érem al paritori de l'hospital, nerviosos i il·lusionats de saber que en unes hores seriem pares, que em poc temps veuriem la carona que tantes vegades haviem imaginat durant els nou mesos anteriors ( trenta-nou setmanes i quatre dies, per ser més exactes...)

Han passat massa depressa aquests dos anys, la Clàudia es fa gran sense ni tan sols adonar-nos, i cada instant miro de gravar-me'l a la retina, per no oblidar-lo mai.

L'any passat, quan la Clàudia va complir un anyet, vaig escriure això que comparteixo amb vosaltres...

Et miro, i recordo nítidament el dia que vas néixer: l’emoció i la il·lusió barrejades amb la por del que pasaría en el part; el dolor de les contraccions i del saber que deixaries de ser únicament meva en pocs instants; la suau veu del teu pare a cau d’orella dient-me que faltava molt poc per conèixer-te; els gemecs que sortien del fons de les meves entranyes per ajudar-te a néixer; el soroll aquós del teu cos sortint de mi; la teva olor, dolça i afruitada, però alhora salvatge i profunda; la teva pell molla i calenta, greixosa, però per mi la més delicada i suau del món; la teva mirada curiosa, dirigida a la veu que tant t’havia parlat durant els nou mesos que havies passat a la seva panxa...
I després, la calma, la pau, la tranquilitat del mar després del temporal, el silenci de les nostres tres mirades creuant-se continuament, el naixement d’un nou amor, d’una nova familia...el naixement de tres persones: tú, el teu pare i la teva mare.
Vam néixer tots tres aquell 14 de juliol de 2006, a les 3.29.

Cuquianyos feís

-Cuquianyos feís, cuquianyos feíííííssss...
-Cuquianyos feís, cuquianyos feíííííssss..
-CUQUIAAAAANYOOOOOSSSS FEEEÍÍÍÍSSSSS...

I així trenta vegades al dia des de fa dues setmanes...

Demà, que és el primer dia de celebracions (sí, sí... jo crec que passarem setmanes celebrant-ho) i que és quan tocarà cantar-ho, ens hi juguem alguna cosa que no canta?????

PD: per si algú està perdut encara, la traducció és "Cumpleaños feliz..." (a sobre la tia l'ha après en castellà, brbrbrbrbrbrbrrrr....)

Fem pastetes

Un dia una amiga a qui fa temps que no veig va explicar que per entretenir el seu fill, en Lluc, que és més petit que la Clàudia i no para quiet un moment, li havia donat un plat amb farina i una cullara, i que el tio s'ho havia passat pipa.

Ahir a la tarda vaig fer això mateix, afegint-hi un ingredient adient per la caloreta: aigua.

La vaig deixar fer, i el que va acabar sortint van ser... pastetes!

Anava portant la farina d'un recipient a l'altre amb la minúscula cullereta, i després al got, i viceversa. I li'n donava a la nina, i m'oferia cafè i vam "berenar" juntes, per acabar llençant-nos a sobre tota la farina a base de crits i rialles!!

No només s'ho va passar teta ella, jo també!

I vaig poder comprovar què pot arribar a passar aviat quan li regalin les seves tietes la cuineta pel seu cumpleanys...

"Qués assòòò????"

Jo sempre havia sentit a dir que quan els nens comencen a parlar és divertidíssim.
Tenien raó, ens petem de riure amb la Clàudia, i ara encara més, que comença a voler parlar com els grans, amb el mateix to i tot!

Però en una cosa em van enganyar.

Sempre m'havien dit que l'etapa dels "perquè?", que es dóna entre els 3 i 4 anys, és la part més feixuga del seu aprenentatge verbal, perque no paren ni un moment de preguntar el perquè de tot.

Doncs no!
No és veritat!
Aquí estem nosaltres per il·luminar-vos, futurs pares!

L'etapa del "qués assòòòò????" si que és un estrés!!!!
I comença molt abans!!!

- Mama, qués assòòò?
- L'agenda del papa, un llibre on apunta coses de feina

- Papa, qués assòòò?
- Una furgoneta; és com un camió més petitet

- Mama, qués assòòò?
- Uns sostens, per aguantar les tetes de la mama

- Papa, qués assòòò?
- Uns globus, però aquests no es poden bufar...

I així, vint-i-cinc mil "qués assòò?" més al dia... aaaaggghhhhhhh!!!!

La Clàudia està en ple procés d'absorció d'imatges i conceptes, i deixant de banda les bromes, és una etapa preciosa (un pèl cansada de vegades, sí... no us ho negaré pas).

Cada dia que passa és més autònoma tant emocional com verbalment... i això significa que s'està fent gran, a passos gegantins.