Un dia al zoo

Aquest cap de setmana hem anat al Zoo, o al soop com diu la Clàudia.

Junt amb la Dolors, en Pepe, l'Anna i l'Adrià hem agafat els trapaus, i apa, tots set dins la monovolum cap a la gran ciutat! Semblava que anéssim a travessar l'estret: neveres, bosses de roba i cofre al sostre... (per cert, parlant del tema, em va sorprendre una cosa que no havia vist a aquestes latituds, però que em van dir que més al sud ja fa anys que hi és: un cartell d'autopista senyalant la direcció per Algeciras amb la transcripció a l'àrab al costat i en un color llampant...)

Feia mil anys que no anava al Zoo (crec que encara ma mare em feia trenetes), la veritat és que en tenia moltes ganes, i no em va decepcionar gens l'experiència. Ni a mi ni als altres, i els nens s'ho van passar pipa!
El zoo està en molt bon estat de conservació, me l'esperava més atrotinat; estava tot molt net i ben cuidat, i els animals estaven en molt bon estat aparent, vull dir que se'ls veia ben cuidats... ja sé que potser no són tan feliços com en llibertat, però mira, jo els vaig veure bé... (caldria parlar-ne molt de tot aquest debat, i la veritat és que no en tinc gens de ganes...)

La Clàudia anava al·lucinant amb el que veia: els micos, els goril·les, les foques, els totos (óssos), els camells, els cangurs, les serps, el fanteet i les irafes, els lleons, el tigre, els bambis, les tortugues gegants, el rinoceront, els potams, els dofins, els ànecs, els ponis... tot!!!

Va riure, va córrer, va xerrar, va menjar, va dormir (encara que poquet, després tot el viatge de tornada cap a Figueres se'l va passar roncant, la tia...), i també va fer alguna rebequeria, no fos cas que ens malacostuméssim...

Ens va fer un temps molt bo, amb molta caloreta però que se suportava bé sota l'ombra dels arbres. Ara, que la humitat del delfinari i també la del terrari quasi bé ens mata...

Va ser un dia divertit, relaxat i en bona companyia, un dia molt bonic, per recordar!

Això sí, vam acabar fets pols tots... però només per veure aquesta carona de felicitat del meu bitxo petit veient l'espectacle dels dofins, val la pena!

Els petards fan... pum!!!

Aquests dies de revetlles, focs i demés hem comprovat empíricament que la Clàudia ha sortit al papa amb això dels petards, i no a la mama que els detesta.
He hagut de fer esforços per no anar fent saltironets a cada petard que sentia, per així no inculcar-li a la petita aquesta irracional mania que els hi tinc... i crec que ha funcionat, perque a la noia li encanten!!!

"Petariu!!! Mamaaa a petariu!!" "I un atre petariu!!" "A petariu fa pum!!"

I així tooot el dia (i part de la nit, perque no sabeu com n'és de difícil fer que s'adormi sentint petards cada dos per tres i ella anant-me'n informant: "mama a petariu", "i un atre...", "i un atre..." així fins a caure rendida...)

Si son focs artificials encara li agraden més: "a culós... pum!"

És petita encara... però ja tremolo quan m'imagino l'escena d'aquí uns anys: la Clàudia i el papa (cada qual més criatura) perseguint la mama tirant-li petards i rient... brrrrrr

Forza azzurri!!!!

Ho sento... però avui la casa estarà dividida:

el papa amb els vermellets,

i la mama i la Clàudia...

L'himne és per ambientar-nos, jeje!!!!

I si guanya la Roja... doncs estarem contents igual!!!

(si passa Espanya, ho sento però no posaré l'himne patri... el trobo cutre cutre, em sap greu...)

"Xip-xap no!": drama aquàtic en tres actes

Acte Primer: Sorpresa
Hi havia una vegada una nena amb una relació canviant amb l'aigua. Quan era molt petitona li encantava banyar-se dins la pica del lavabo de casa, primer directament a dins i després en una petita banyereta posada a sobre, mirant-se al mirall, jugant, cridant i rient.
Després, en créixer una micona, a la banyera gran no s'hi sentia gaire a gust, sobretot quan li rentàven el cap els seus papes, però poc a poc va anar disfrutant... encara que el cap sempre va ser complicat, segons el dia.
Aquests últims mesos, la Clàudia (així s'anomena la nena de la història) gaudia del bany vespertí. Jugava amb els peixets de goma, amb les pilotetes que suraven, amb l'esponja i amb un pot amb el que es tirava l'aigua per sobre... fins i tot, quan sabia que arribava l'hora, ella mateixa anava cap al bany i cridava tot rient "xip-xaaap, xip-xaaap... a Càudia xip-xaap"
Però un dia, els seus papes van quedar molt i molt extranyats, quan en preguntar-li si anàven a fer "xip-xap" la Clàudia els va contestar que no, i es va posar a plorar com mai, repetint una i altra vegada "xip-xap noooo, xip-xap noooo" enmig de plors i sanglots.
"Quina cosa més rara... potser està cansada i té son", van pensar, però toot el bany va ser un drama increïble.
Què deuria estar passant?
Seria un fet puntual?

Acte Segon: Inquietud
Els papes de la Clàudia van descobrir que no era un fet puntual, cada dia passava el mateix: plors, crits, por i malestar.
La Clàudia no volia banyar-se. No volia entrar a la banyera. No volia ni entrar al bany.
Tan bon punt arribàven a casa al vespre, la Clàudia començava a dir que no volia fer "xip-xap", sense haver-li dit res ningú. No entenia a raons, qualsevol cosa que li dèien ella contestava que "xip-xap noooooo" i plorava. Fins i tot es despertava de nits cridant això mateix i plorant...
Què li passava?
Què havia provocat aquella repentina por irracional a banyar-se?
Cada vespre era un martiri, una tortura per tots. La Clàudia es posava histèrica, els papes acabaven perdent els estreps i el bany, allò que fins feia poc era un moment de tranquilitat, de joc, de bon humor, s'acabava convertint en un suplici pels tres.
Els seus papes no sabien què fer. Havien preguntat a la Llar d'Infants, però allà no els havien pogut ajudar, havien intentat raonar amb la nena, acaronar-la, abraçar-la, acompanyar-la durant el bany... fins i tot amenaçar-la... però no hi havia manera.
I estaven agobiats, preocupats, tristos i nerviosos, perque veure patir a la seva filla els angoixava molt

Acte Tercer: Imaginació
Desesperats ja per tot el tema del bany, i veient que ara que venia la calor no podien pas deixar de banyar-la, els papes de la Clàudia van fer un intent de "bany en sec" un xic sui-generis: a fora de la banyera, mullar-la amb l'esponja i sabó, i amb una tovallola molla, treure-li les restes de sabó. El cap, doncs rentat a la pica...
No va ser una tragèdia, però tampoc era la solució.
Així que, un dia, la mama de la Clàudia va decidir canviar el nom del "xip-xap". A partir d'aquell moment a casa de la Clàudia ja no es feia xip-xap, es feia "la banyota". La nena hi va estar d'acord. La mama va canviar la catifa de la banyera, va treure les joguines velles i hi ha posar un peixet que movia la cua, una petita pistola d'aigua, tres ninos petitons de plàstic dels seus (un granger, una cabreta i una gallina) i quatre estris de cuinetes (una cullera, una espumadera, una olla, i no sé què més).
Aquell vespre, tots tres van anar al bany (la Clàudia no les tenia totes), i el papa es va ficar dins la banyera i va començar a jugar, mentre la Clàudia mirava encuriosida. El papa feia punteria amb els ninos i la pistoleta, i els llençava a l'aigua, jugava amb el peixet... i la Clàudia s'ho mirava, i entre llàgrima i llàgrima va començar a riure de les tonteries del papa.
Poc a poc la va convèncer per entrar amb ell, i tot i que al principi va costar, quan la mama va sortir, al cap d'una estona va començar a somriure: sentia per primer cop en molts de dies el riure i els xisclets de felicitat de la seva filla dins la banyera

Epíleg: Esperança
Tot i que no vam mullar el cap, el d'ahir va ser un gran pas.
La paciència del seu papa va ser clau perque la Clàudia anés agafant confiança, cosa difícil en ella, que és desconfiada de mena.
Encara no sabem què li ha passat, i no crec que ho sapiguem, però almenys hem recuperat la confiança en nosaltres, sabem que tenim la capacitat per calmar la nostra filla i fer-la sentir segura i feliç (és que us prometo que de vegades arribes a desesperar-te perque ja no saps què fer, no funciona res del que fas... en fi...)
Esperem que poc a poc aquesta història tingui un final feliç, amb la Clàudia gaudint altre cop de l'aigua... o la banyota... o el xip-xap... digueu-li com volgueu!

Aprenent de shakira

El preu de la vida

Llegint aquesta notícia la pregunta ha vingut sola:

quin és el preu d'una vida?

No vull entrar en les raons que han portat a actuar d'aquesta manera tant a la mare biològica com als "pares" compradors... no puc fer-ho, perque tinc la immensa sort de no trobar-me en cap de les dues situacions que deuen viure aquesta gent...

... però la pregunta torna a venir:

quin és el preu d'una vida?

500€

És aquest el preu d'una vida?

És més, és aquest el preu de tres vides?

500 euros per poder ser pares...

500 euros per deixar de ser mare...

500 euros per ser un fill desitjat...

Ser pares... sé per experiència que aquest desig quan es veu frustrat pot abocar en una gran desesperació, en un gran dolor, en un gran anhel malaltís... però cal arribar a aquests extrems? Hi ha molts camins a seguir... cal tancar-los tots? I realment aquest desig tan gran pot tenir un valor material?

Deixar de ser mare... escriure-ho ja em provoca dolor. No puc imaginar quina pot ser la situació personal que pugui abocar a una mare a decidir això, però em costa moltíssim tenir-hi cap empatia. Hi ha molts camins a seguir també aquí, abans d'arribar a aquest punt... el primer de tots, tenir cap i tenir molt clar què significa donar vida.

Fill desitjat... són moltes les raons que poden portar a no voler, no desitjar un fill. I les respecto. Però això es pensa abans. Tenir un fill és la més gran responsabilitat de la vida d'una persona, com a individu, com a parella i com a membre d'un grup, el que sigui (familia, societat...)... no pots desdir-te'n tan fàcilment després... o sí? Ja no sé res...

La notícia parla d'un fet que ha succeït al nostre país, a Occident, al Primer Món...

Hi ha molt a dir en aquest succés, però molts retalls quedaran penjats, molts sentiments quedaran afogats per la vergonya, per la impotència, per la culpabilitat.

Hi ha molt a dir en tot el món: la manca d'informació i de recursos, la desesperació, el dolor... alimenten el tràfic de persones, les adopcions fraudulentes, la compra d'individus i la seva total anihilació com a tals...

Hi ha molt a pensar.

Hi ha molt a fer.

Però la pregunta continua venint sola:

quin és el preu d'una vida?

Nyam, nyam... arrossada!

Ni la pluja ha aconseguit que no ens ho passéssim bé a l'arrossada familiar d'aquest diumenge a Sant Pere! I mira que va arribar a ploure eh??



Un bon arrosset.... mmmmmmm, per llepar-se els dits!!! Papa, ets un crack!!!

I després unes bones postres!!!

Una "Tarta de Santiago" (que si me n'oblido se la cruspeixen en pocs segons...), dos "Coca-Flam" de coco, i un "Pastís de mascarpone i llimona amb mermelada de nabius", que tot i un petit contratemps a la hora de quallar, estava "quetecags"!!!!! No cal que us digui d'on trec les receptes no? Sí, sí... del blog de la Gemma La cuina de Casa... brutal!



Haig de dir que no sóc bona cuinera, però recentment he descobert que m'agrada fer postres.
Em relaxa i em posa de bon humor! (que també, tal i com estic... ja podria haver-me vingut aquesta inspiració culinàrio-optimista amb algun altre tipus de menjar... menys calòric, no???)

Com sempre, un dinar divertit i boníssim, on el centre d'atenció, com no, va ser la baldufa Clàudia, que tot i un començament un xic dramàtic per part seva, s'ho va passar teta jugant amb les tietes, els cosins i el billar!!!



Val a dir que tenia traça la noieta, jejeje...